Les pel·lícules preferides de Ventura Pons

Imatge
03/06/2014
A partir del dimarts 3 de juny, projectem la seva ‘Carta blanca’

Ventura Pons ha estat acollit per cinemateques d’arreu del món. Nosaltres estàvem en deute i, després desprès d’estrenar 'Ignasi M', li hem ofert una “Carta blanca”. Ell ha respost amb una tria dels seus films i una selecció d’obres alienes que l’han influït al llarg dels seus gairebé trenta-set anys de carrera.

En total, projectarem vuit dels seu vint-i-cinc llargmetratges i fins a sis obres d’autors com Fassbinder, Bergman, Leigh, Fellini, Allen o els Monty Python. Una elecció que dóna fe dels gustos eclèctics de Pons, que dialoga amb els temes i gèneres que recorren la seva obra i que es caracteritza, en gairebé tots els casos, per grans interpretacions dels actors i actrius protagonistes –una característica comuna amb el seu cinema.

Aquest homenatge tindrà, sens dubte, dos moments àlgids. El 3 de juny, a les 20.00 h, el propi Ventura Pons dialogarà amb Esteve Riambau, director de la Filmoteca, en un recorregut per la seva trajectòria i com a presentació de la projecció de Puta misèria!, protagonitzada per Amparo Moreno. Dimarts 10 de juny, a les 18.30 h, hem organitzat una taula rodona en què comptarem amb la presència de diversos col·laboradors: el dramaturg Lluís-Anton Baulenas, els intèrprets Roger Coma, Maria Molins i Josep Maria Pou i el professor d'Estudis Catalans a la UOC Josep-Anton Fernández, autor de diversos articles sobre l’obra fílmica de Ventura Pons.

Ventura Pons i Els Films de la Rambla

Provinent del teatre, on va dirigir una vintena de muntatges, Ventura Pons (Barcelona, 1945) va rodar el seu primer llargmetratge el 1977: Ocaña, retrat intermitent, seleccionat oficialment per al festival de Cannes. Després van seguir, entre d’altres, obres com El vicari d’Olot (1981, amb guió d’Emili Teixidor), l’esmentada Puta misèria! (1989), Què t’hi jugues, Mari Pili (1991) i Rosita, please! (1993), aquestes darreres obres amb un repartiment coral i fortament anclades en l’humor.

El 1985, Pons va fundar la productora Els Films de la Rambla, que ha produït vint-i-tres dels seus vint-i-cinc  films.

A partir d’El perquè de tot plegat (1995), en què Pons adaptava un llibre de relats de Quim Monzó, el cineasta va acostar-se de nou al teatre i a la literatura i va iniciar una fructífera relació amb alguns dels narradors i dramaturgs més reconeguts a Catalunya: Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel,  Lluïsa Cunillé, Jordi Puntí i Lluís-Anton Baulenas, entre d’altres. Curiosament, la majoria dels films que Ventura Pons ha escollit –d’entre la seva obra– per a aquest cicle van ser, primer, llibres o muntatges teatrals: és el cas d’Amic/amat (Josep Maria Benet i Jornet); Carícies (Sergi Belbel), Amor idiota i Anita no perd el tren (Lluís-Anton Baulenas); Mil cretins (Quim Monzó) i Barcelona (un mapa) (Lluïsa Cunillé).

Des d’aleshores, la trajectòria de Pons no s’ha allunyat mai massa del seu interès per aquestes altres formes artístiques i del seu amor per la llibertat d’expressió, que el duu a cercar sempre noves vies d’exploració per a la realització cinematogràfica.  En aquestes pel·lícules, i en moltes de les posteriors, Pons ha desenvolupat un estil molt personal, basat en un tractament narratiu i formal divers i innovador, sovint amb històries que avancen en paral·lel i repartiments corals. Aquesta circumstància li ha permès treballar amb diverses generacions d’intèrprets catalans i espanyols, alguns dels quals seran presents a la taula rodona del proper 10 de juny.

Pons també és un dels cineastes catalans més internacionals. El 2002, va rodar un film en anglès i amb actors americans destinat al mercat internacional: Menja d'amor (Food of Love), que projectarem el mes de juliol. Aleshores, diverses de les seves pel·lícules ja havien estat estrenades internacionalment, i el cinema de Ventura Pons havia estat objecte de retrospectives i homenatges a les millors cinemateques, centres d’art i festivals de cinema del món (entre els quals l’ICA de Londres, el Lincoln Center de Nova York, la Cinemateca Nacional de Mèxic  i els festivals de Berlín, Chicago, Montpellier, Galway, Bogotà, Luxemburg, Monterrey, Torí i Lima).

A banda de les nombroses retrospectives que li han dedicat, Ventura Pons també ha rebut nombrosos premis internacionals, com el Gloria Award a Chicago (EUA) o el Galway Hooker a Irlanda, entre d’altres. A Espanya ha guanyat un Premi Ondas, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya i la Creu de Sant Jordi. 

Ara, la Filmoteca de Catalunya li ret un merescut homenatge en forma de ‘Carta blanca’, una revisió molt personal dels seus quasi quaranta anys de carrera que combinen amb alguns films de grans directors amb qui Pons s’emmiralla.