Gran retrospectiva de Pier Paolo Pasolini

Imatge
21/06/2013

Us recomanem l'exposició "Roma Pasolini" i les activitats organitzades pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

La Filmoteca de Catalunya, en sintonia amb el CCCB que celebra l'exposició La Roma de Pasolini, proposa en 22 programes diferents la totalitat de l’obra filmada per Pasolini i molta d’aquella en què va intervenir com a guionista o com a protagonista.

Pier Paolo Pasolini és una de les grans figures intel·lectuals i artístiques de la segona meitat del segle XX. Amb els seus films, però també amb la seva poesia, assajos, participació en debats ciutadans i amb la seva militància política i social, va ser una personalitat que aconseguia que ningú se n’anés a dormir amb bona consciència. No n’hi havia prou amb votar al partit correcte, no n’hi havia prou a anar avançant en el sentit que marcava la història, no n’hi havia prou a ser progressista i d’esquerres. Pasolini volia que sortíssim de les nostres seguretats –polítiques, morals, sexuals, culturals- i miréssim el món d’una altra manera.

El cicle cinematogràfic començarà el 16 de maig amb el film amb què Pasolini va tancar la seva trajectòria com a cineasta: Saló o le 120 giornate di Sodoma (1975). La pel·lícula ens interroga avui de manera punyent: la sexualitat al servei del poder, com a indústria, com a negació de la llibertat i el desig, apareix confrontada al mite del poder alliberador d’una libido satisfeta.

La retrospectiva seguirà amb Accattone (1961), que ens permet visitar el món de la nit, un món en què  els joves vinguts del camp o nascuts als suburbis busquen fer-se un lloc dins de la societat, ja sigui a base de petits robatoris, de prostituir-se o d’enganyar les persones càndides. És un retrat dels anomenats “ragazzi da vitta”, els mateixos qui, malejats pel capitalisme triomfant i la societat de consum, assassinaran al propi Pasolini. El 18 de maig –la sessió, igual que les altres, tindrà repetició li arriba el torn a Mamma Roma (1962), una obra sobre aquesta ciutat i, al mateix temps, un documental sobre Anna Magnani, l’actriu que la simbolitza.

La tradició cultural italiana no ha volgut mai separar la cultura popular i tradicional de l'“alta cultura”, i és així com les àries d’òpera poden ser cantades a les festes majors i la iconografia de la més sublim pintura religiosa incorpora personatges trets de tabernes i bordells. I això és Mamma Roma, i en parlen els dos documentals que completen la sessió: La forma della città i Pier Paolo Pasolini: cultura e società.  La rabbia (1963) es presentarà acompanyada d’un documental de Giuseppe Bertolucci sobre Pasolini: Pasolini, prossimo nostro. El primer passi serà el 21 de maig. Després podrem descobrir o reveure tres films curts del cineasta: La ricotta (1963), La Terra vista dalla Luna (1966) i  Che cosa sono le nuvole? (1967) que donaran pas a un títol mític: Il Vangelo secondo Matteo (1964), que va suposar una autèntica ruptura amb la manera amb que fins llavors els cinema havia tractat  la història de la religió. Una iconografia radicalment diferent, una aproximació etno-antropològica i una utilització molt lliure de la banda sonora van fer d’aquesta adaptació evangèlica una fita. La primera projecció tindrà lloc el dissabte 25.

Una sessió amb tres documentals fets per el propi cineasta sobre Palestina, diferents contrades africanes i paisatges de l'Índia, ens mostren el que veia i el que buscava el Pasolini viatger, turista cultivat i curiós que busca arreu les formes específiques sota les quals es manifesta la cultura popular. Així, podreu veure Sopralluoghi in Palestina per il Vangelo secondo Matteo, Appunti per un’Orestiade africana i Appunti per un film sull'India el 30 de maig. I l’endemà, gràcies a Uccellacci e uccellini (1966) anirem a l’enterrament de Togliatti i de tota una tradició de l’esquerra. La cerimònia es completa amb Amore e rabbia.  

El primer de juny ens redescobreix La commare secca (1962), un guió de Pasolini rodat per un joveníssim Bertolucci. Altres títols –Le notti de Cabiria de Fellini, La notte brava i Il Bell’Antonio de Bolognini i Ostia de Citti– ens permetran veure què donava de si el Pasolini guionista quan era rodat per altres.

La famosa “trilogia de la vida” –Il Decameron (197!), I racconti di Canterbury (1971) i Il fiore delle Mille e una notte (1974)- començarà a desfilar per les pantalles de la Filmoteca a partir del 5 de juny. I cadascun dels films va acompanyat de documents fonamentals, ja sigui parlant de seqüencies tallades –Il corpo perduto di Alibech-, el treball de documentació iconogràfica del cineasta –Pasolini e l’umiliazione segreta di Chaucer–, o el paper jugat per una antiga geografia urbana en la inspiració actual del artista: Pasolini e Sana’a.

La sexualitat, ja ho hem dit, ocupa un lloc important en el cinema pasolinià, que durant molt de temps creu en el seu poder alliberador. Si el 1964 es llençava a rodar una enquesta –Comizi d’amore– sobre les pràctiques, els somnis i les conviccions dels italians en matèria sexual, a Teorema (1968) s’atreveix a proposar una hipòtesi poètica sobre els beneficis curatius, per a una família burgesa, de l’arribada d’un àngel de la sexualitat. A Porcile (1969) el que s'evoca és la força de la transgressió. I dos documentals –Pasolini l’enragé i Le confessioni di un poeta– ens permeten comprendre millor certes formulacions que passen de l’abstracció pura a la més estricta terrenalitat.

Dues adaptacions de tragèdies gregues tanquen el conjunt: Edipo re (1967) i Medea (1969). La segona reclama un documental sobre les “visions bàrbares” de Pasolini. El treball documentalista de Xavier Juncosa també es sumarà al conjunt amb el seu Viaggio in Italia, com també ho farà el film-enquesta de Marco Tullio Giordana Pasolini-Un delitto italiano.