Recordem Jacques Rivette, el “conspirador” de la Nouvelle Vague

Imatge
10/04/2017
Del 18 d’abril a mitjan maig, projectarem 9 títols del cineasta mort el gener de 2016

Jacques Rivette (1928-2016) és, dels quatre cineastes que van formar el cor de la Nouvelle Vague, molt més desconegut que Godard, Truffaut o Chabrol. Però amb la seva mort, el gener de l’any passat, el cinema s’ha vist privat d’un autor singular, d’un crític lúcid i incisiu, d’una figura intel·lectual i d’una eminència teòrica.

El Rivette crític

Rivette va començar en la crítica cinematogràfica, primer a la Gazzete du Cinéma i després, a partir de 1953, com un dels autors clau de Cahiers du Cinéma, on va col·laborar durant disset anys –fins a 1969– i on va exercir com a cap de redacció entre 1963 i 1965, just després del gir gràfic que havia fet la revista el 1960. Malgrat aquest lligam quasi perenne amb la publicació, els articles signats per Rivette van ser relativament pocs. No obstant això, la originalitat del seu discurs, la preocupació pel que considerava “idees de cinema” i la defensa d’una “política d’autor” fan de Rivette una de les figures essencials de la crítica cinematogràfica francesa i, per extensió, europea. Molts dels seus articles, com la famosa Carta sobre Rossellini publicada a Cahiers l’any 1955, són veritables textos de referència.

Le coup de Berger (Jacques Rivette, 1956)El salt al cinema des de la crítica va ser, per a Rivette com per als seus companys de generació, un procés quasi natural, una posada en pràctica del seus supòsits teòrics. A l’inici de la seva carrera, va combinar el rodatge de diversos curts amb la crítica a Cahiers, però el Rivette cineasta sorgeix, sobretot, amb l‘eclosió de la Nouvelle Vague -de fet, el seu segon curtmetratge, Le coup du Berger, se sol considerar una pedra fundacional d’aquest moviment, i el llargmetratge que va signar seguidament, Paris nous appartient és, al seu torn, un dels film-manifest d’aquesta irrepetible generació. Alhora, aquest també és el film que dóna peu al títol del cicle que li dediquem, Jacques Rivette nous appartient, que comença el 18 d’abril i s’allarga fins a finals de mes, i en què comptem amb la col·laboració de l'Institut Francès de Barcelona.
 

Un cineasta singular

És ben sabut, però, que tot i el seu impacte la Nouvelle Vague va tenir una vida curta. I, un cop conclosa aquesta eclosió, no és agosarat afirmar que Rivette va ser, dels quatre cineastes clau del moviment (l'anomenada banda dels quatre), el que va dur la seva llibertat d’acció més lluny, convertint-se en un cineasta singular, fidel només a sí mateix, i en un investigador constant, un iconoclasta que va fer de la innovació i de l’experimentació l’element més reconeixible de la seva trajectòria. I també, potser per això mateix, Rivette també va ser el més marginal–en el sentit que Le pont du Nord (Jacques Rivette, 1982)el seu treball sempre es mou als marges de les convencions–, el més radical –busca sempre desfer les costures del cinema– i, segurament, també el més incomprès dels quatre.

Amb una filmografia formada per trenta pel·lícules –curts i llargs– rodades entre 1949 i 2009 i algunes d’elles amb diversos formats, el treball cinematogràfic de Jacques Rivette té unes influències clares i uns trets fàcilment identificables que conformen el seu univers particular. Entre les primeres, la teatralitat del seu admirat Jean Renoir –a qui va dedicar un esplèndid documental de la sèrie Cinéastes de notre temps–, la comicitat de Howard Hawks, el noir de Fritz Lang, el tractament del suspens de Hitchcock o la modernitat –una de les seves idees fetitx– de Roberto Rossellini.
 

La importància de la posada en escena

L’univers de Rivette es basa en la reflexió teòrica sobre la relació entre ficció i realitat i en la seva concepció del cinema “modern’, fascinat pel teatre en tant que representació. Despullant el cinema de qualsevol connotació social o moral, l’autor de Paris nous appartient entén que la clau del cinema és la posada en escena: la manera com es representa la realitat, les formes concretes que es mouen en un enquadrament determinat, les relacions que s’estableixen entre elles i el ritme amb que actuen. No és casual, doncs, que en el seu film de debut es pronunciï la frase “tot passa en un altre pla”. Les pel·lícules de Rivette són quasi documentals sobre la construcció d’una ficció. De fet, afirmava que “totes les pel·lícules són sobre el teatre. En cinema, no existeix un altre tema que el tema de la veritat i la mentida, utilitzant mitjans que són forçosament de la mentida. El tema és la representació”.

El cinema com a joc

És justament d’aquesta concepció de la posada en escena que se’n deriva una segona constant de l’obra de Jacques Rivette: la no premeditació, el joc o, si es prefereix, la improvisació i, fins i tot, la conspiració. Si el cinema és una exploració del camí cap a la veritat –sovint oculta– de la imatge i de la narració, els films serveixen justament per explicar aquesta cerca: són jocs que converteixen en realitat la ficció. Els intèrprets, per tant, són jugadors que improvisen des de la naturalitat, des de la cerca de la veritat. Molt explícitament, un dels personatges de La bande des quatre diu: La religieuse (Jacques Rivette, 1963)“Actuar no és mentir, és buscar la veritat”. I en aquesta cerca, en aquest joc d’improvisació d’uns actors dirigits de manera sovint esquemàtica, alhora, s’acaba d’escriure el guió (alguns intèrprets apareixen com a guionistes als crèdits de no pocs films de Rivette) d’unes pel·lícules obertes, no sempre fàcils de desxifrar, necessitades de l’espectador, gairebé sempre llargues i en què el cineasta no proposa respostes, sinó que sovint canvia el sentit de les preguntes.

Si el procés d’escriptura del guió i del rodatge ja és absolutament original i modern, també ho són alguns dels temes dels films de l’autor francès: el dilatat procés creatiu d’un artista, l’alienació de les persones quant a un fet ocult o una conspiració, la relació entre les dones protagonistes dels films –sovint grans actrius europees–, la dualitat entre vida i art, els complots, els laberints i els missatges críptics... Rivette barreja generes i juga amb l’ambigüitat i amb un cert minimalisme estètic, així com amb un ús simbòlic de la llum i el so, d’acord amb la seva concepció innovadora del cinema.
 

El cicle Jacques Rivette nous appartient

Per a la Filmoteca de Catalunya, un cicle dedicat a Jacques Rivette és obligat. La seva mort no ha fet res més que fixar un calendari per programar-lo, entre el 18 d’abril i mitjans del mes de maig d’enguany. El moment, a més, en què podem comptar amb una de les col·laboradores més habituals del prolífic cineasta, una actriu que ha protagonitzat alguns dels seus millors títols i a qui molts consideren la veritable musa de Rivette: Bulle Ogier.

Ella serà l’encarregada d’obrir, el dimarts 18 d’abril, el nostre homenatge, malauradament incomplert però representatiu, a l’autor de Céline et Julie vont en bateau, La Religieuse, L’amour fou, La belle noiseuse i, és clar, el film del qual hem manllevat el títol del nostre cicle, Paris nous appartient.

El dimarts 18, a les 20.00 h, Bulle Ogier presentarà Le pont du Nord, un dels films que va fer amb Rivette –i en què apareix com a co-guionista, i ens parlarà de com era treballar amb el cineasta. I l’endemà, dimecres 19, tornarà a les 18.30 h per fer el mateix en relació a Duelle (une quarantaine), de 1976.

Després, el cicle seguirà amb set pel·lícules més, entre les quals alguns dels títols més significatius de la llarga trajectòria de Rivette, un realitzador que compleix a la perfecció el que ell defensava com una “política d’autor”: un cineasta a l’alçada dels millors artistes i escriptors. En total, doncs, programarem nou títols d’un autor que, en qualitat de “ciutadans del cinematògraf” –com deia el seu estimat Renoir– ja ens pertany.
 

Bulle Ogier, entre el cinema i el teatre

Nascuda com Marie-France Thielland (Boulone-Billancourt, 1939), la primera aparició de Bulle Ogier en cinema és el 1968 amb Les idoles, de l’avantguardista dramaturg francès Marc’O, i un any després protagonitza, amb Jean-Poierre Kalfon, L’amour fou de Rivette, de qui esdevindria musa i amb qui treballaria amb continuïtat, tant com actriu com co-guionista (Céline et Julie vont en bateau i Le Pont du Nord, en què també participa la seva filla Pascale). Segurament va ser el seu paper d’obrera a La Salamandra (Alain Tanner, 1971) que li va atorgar el primer reconeixement internacional. També roda amb Barbet Schroeder, el seu marit, La vallée (1972), Maïtresse (1975) o Trincheurs (1984). A banda, treballa amb Luis Buñuel a El discreto encanto de la burguesía (1972) i amb directors com René Allio, Claude Lelouch, Marguerite Duras, Rainer Werner Fassbinder i Manoel de Oliveira. Actualment, segueix compaginant el cinema –és especialment reclamada per realitzadors independents– amb el teatre.