Recordem Jean-Pierre Melville en el centenari del seu naixement

Imatge
13/12/2017
Una àmplia retrospectiva, organitzada amb la col·laboració de la Jean-Pierre Melville Foundation, reconeix la influència del mestre del polar

Jean-Pierre Melville (1917-1973) ocupa un lloc únic a la història del cinema, i la seva influència ressona en molts creadors actuals. Ara, amb motiu del centenari del seu naixement, programem una retrospectiva que permet revisar la pràctica totalitat del seu cinema i descobrir-ne aspectes poc coneguts. La mostra, que inclou deu dels tretze films que va realitzar, es projectarà amb còpies digitals restaurades i comptarà amb la participació del nebot del cineasta, Laurent Grosset.

 

 

La retrospectiva s’inicia el dijous 21 de desembre amb Le cercle rougle, i s’allargarà fins a dimecres 10 de gener, quan la tancarem amb un convidat molt especial. Laurent Grosset, nebot del cineasta francès, ens acompanyarà a la projecció de 24 heures de la vie d’un clown –cal dir que Melville no se sentia massa orgullós d’aquest film i va prohibir-ne l’exhibició, deixant les possibles excepcions als seus hereus-, que completarem amb el documental biogràfic Sous le nom de Melville (Olivier Bohler, 2008). Al llarg d’aquests dies, els espectadors de la Filmoteca podran veure títols icònics com Le silence de la mer, Léon Morin, prêtre, Le Samouraï i L’armée des ombres, el film que molts crítics consideren la culminació de la seva trajectòria.
 

Melville: El mestre de les ombres

Nascut el 20 d’octubre de 1917 en el si d’una família alsaciana d’origen jueu amb el  nom real de Jean-Pierre Grumach, Melville –que va adoptar el cognom com a homenatge a l’autor de Moby Dick– sempre va ser un àvid consumidor de cinema. Ell mateix ho afirmava en diverses entrevistes: “Començava el dia a les 9 del matí, veient una pel·lícula en el cinema de la Paramount, i l’acabava de la mateixa manera, a les 3 de la matinada. Era una obsessió més forta que tot”.

Le silence de la mer (Jean-Pierre Melville, 1947)Aquesta fixació es percep clarament en el seu cinema, com una mena de filosofia de vida que sempre va voler transposar a la pantalla. Els clàssics de Hollywood, però, no van ser l’única influència del Melville cineasta: també ho van ser el cinema mut i escriptors com Vercors (de qui adapta Le silence de la mer), Cocteau (Les enfants terribles), Simenon (el noir sempre està present en les obres de Melville), Joseph Kessel (L’armée des ombres), així com la vida al París canalla d’entreguerres, entre d’altres.

Amb un estil únic i inclassificable, reflex d’un món absolutament singular, el cinema de Melville està marcat, així mateix, per l’adhesió a dos mons: el món dels somnis (Hollywood) i el món viscut (les seves vivències a la Segona Guerra Mundial i com a integrant de la resistència francesa). Aquests són els dos eixos sobre els quals es basteix una obra que, com les pel·lícules de Hitchcock o Fellini, es reconeix només veient alguns plans. El de Melville és un cinema de silencis, d’atmosferes pesants, d’angoixa, d’ambigüitats, d’herois tràgics i de combats impossibles. En les seves paraules: “La qualitat primordial que exigeixo a l’heroi de les meves històries és que sigui un personatge tràgic (...). L’heroi dels meus films noir és sempre un home armat. Sempre té un revòlver. I un home armat és gairebé un soldat”.

Les seves tretze pel·lícules –nou  de gènere policíac i tres que rememoren els temps de la resistència– estan travessades per una sobrietat extrema i un alè existencialista, però també per una volguda estilització formal. El de Melville és un cinema “humanitari”, tintat de valors com la fraternitat, la integritat, l’amistat i la lleialtat front a la traïció, un món soterrat de virtuts nascudes en el conflicte bèl·lic i apreses de la clandestinitat: “Melville serà sempre un home i un artista modelat pel seu periple a la guerra, un home fidel a un temps desaparegut, un combatent, un resistent en conflicte amb les regles que dominen la professió” (Antoine de Baecque). Certament, a partir dels anys 60 tots els films de Melville inclouen combats contra qualsevol forma de poder, ja els representi la llei, l’ordre o un pacte de silenci mafiós.

 

Una influent rara avis

Aquest caràcter únic converteix Melville en una rara avis en el cinema de la seva època: era un cineasta aïllat de la seva generació, apartat dels seus contemporanis tant pels seus interessos com per l’estil dels seus films: “El meu cinema és el contrari de l’estil documentalista que fan els meus col·legues, en què es veu la vida tal com és. Jo parteixo d’una idea, d’una reflexió, d’una visió. Invento la meva realitat i intento recrear-la per mitjans artificials”.

A aquest aïllament també contribueix el perfeccionisme del cineasta i la seva voluntat de controlar tots els processos de creació d’una pel·lícula, des de l’escriptura del guió fins a posar-hi el punt final. Per això, a partir de 1945 Melville va fundar els seus propis estudis. Allà, la seva carrera va evolucionar des de la recerca del Léon Morin, prêtre (Jean-Pierre Melville, 1961)llenguatge que va marcar els seus films experimentals fins a la gradual especialització en el polar dens i alhora minimalista amb presència de grans estrelles del cinema francès.

No obstant aquesta voluntat d’allunyar-se del cinema dels seus coetanis, la influència del mestre del polar o, com ell mateix deia, del “mestre d’un espectacle d’ombres” és innegable en generacions posteriors de cineastes. Pare espiritual de la Nouvelle Vague -Jean-Luc Godard el va incorporar com actor a À bout de souffle-, els seus abanderats el van reivindicar, molt aviat, com a mestre, i també han reconegut la seva influència autors tan diferents com Martin Scorsese, Jim Jarmusch, Takeshi Kitano, Johnnie To, Aki Kaurismäki i Quentin Tarantino. Bertrand Tavernier, que va treballar-hi com ajudant de direcció, li ret un molt emotiu homenatge al seu darrer Voyage à travers le cinéma français. D’alguna manera, el cinema de Melville es deixa sentir en les pel·lícules de tots aquests realitzadors, convertint en realitat la resposta a la pregunta que Jean Seberg va plantejar al cineasta francès: “Quina és la seva major ambició?”. La rèplica va ser: “Devenir immortal... i morir”.

*Les declaracions de Jean-Pierre Melville estan extretes de: Melville on Melville, de Rui Nogueira (Secker and Warburg, 1971) i de Jean-Pierre Melville. une vie, d'Antoine de Baecque (Seuil, 2017). 

Sessions del cicle Jean-Pierre Melville a la Filmoteca:

Le cercle rouge El cercle vermell
Jean-Pierre Melville, 1970

Dijous 21 de desembre / 17.00 h
Divendres 22 de desembre / 21.30 h

Le silence de la mer El silencio del mar
Jean-Pierre Melville, 1949

Dijous 21 de desembre / 18.30 h
Dimecres 27 de desembre / 21.30 h

Un flic Crònica negra
Jean-Pierre Melville, 1972

Dissabte 23 de desembre / 22.00 h
Dimarts 26 de desembre / 20.00 h

Bob le Flambeur Bob el jugador
Jean-Pierre Melville, 1955

Dijous 28 de desembre / 21.30 h
Diumenge 31 de desembre / 19.00 h

Le Doulos
Jean-Pierre Melville, 1963

Dimarts 2 de gener / 21.30 h

Léon Morin, prêtre
Léon Morin, sacerdote 
Jean-Pierre Melville, 1961

Dimecres 3 de gener / 18.30 h
Diumenge 7 de gener / 16.30 h

Le samouraï El silencio de un hombre
Jean-Pierre Melville, 1967

Dijous 4 de gener / 17.00 h

Deux homes à Manhattan
Dos homes a Manhattan

Jean-Pierre Melville, 1959

Dijous 4 de gener / 21.30 h
Dimecres 10 de gener / 21.30 h

L’armée des ombres
El ejército de las sombras

Jean-Pierre Melville, 1969

Diumenge 7 de gener / 21.30 h

Sessió doble:

24 heures de la vide d’un clown
Jean-Pierre Melville, 1946
Sous le nom de Melville
Sota el nom de Melville
Olivier Bohler. 2008

Dimecres 10 de gener / 18.30 h

Amb la presència de Laurent Grousset, un dels nebots de Melville

 

Imatges

Documents: