Un estiu en companyia de John Ford i Howard Hawks

Imatge
Imatge
29/06/2017
Ford amb el western i Hawks amb la comèdia i el cinema d’acció van transformar per sempre el cinema de gènere

A partir del 6 de juliol i fins la primera setmana de setembre, programem un cicle en honor a John Ford i Howard Hawks, dos mestres del cinema clàssic. La retrospectiva de les seves obres respectives, tot i que no és exhaustiva, permet apropar-se a dues mirades diferents, però no excloents, d’un mateix país.

Mentre Ford va reforçar amb el seu cinema el mite fundacional dels Estats Units, tot i abordar-lo des d’una perspectiva crítica, Hawks aparca la història per centrar-se en la feina i en com la guerra de sexes descobreix el patetisme dels homes. Tots dos comparteixen, a la vegada, un sentit de l’humor que van plasmar en gran diversitat de gèneres. 

I no, no cal triar entre un o altre. La guerra de crítics partidaris d’un o altre o les acusacions ideològiques que una anàlisi menys exaltada revela injustificades han acabat per col·locar a un i altre en els altars que es mereixen dins la litúrgia de la Història del Cinema.

John Ford

John Ford (1894-1973) va interessar-se des de ben aviat per la història dels Estats Units, el país on havien recalat els seus pares irlandesos. El seu germà Francis, que treballava per la Universal, li va obrir les portes del cinema i aviat John donaria el tret de sortida a la seva carrera com a director amb The Fighting Gringo (1917), amb l’estrella del mut Harry Carey com a protagonista. Especialment amb l’arribada del sonor, Ford esdevé un prolífic autor d’un cinema generalment impecable dominat pel western que elevarà a categoria d’art, The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford, 1962)tot i que renegarà de la denominació d’autor que els crítics de Cahiers du Cinéma li atribueixen als anys cinquanta. Entre les obres mestres que podreu veure al cicle Ford vs. Hawks destaca The Man Who Shot Liberty Valance El hombre que mató a Liberty Valance (1962), el film que obre el cicle el dijous 6 de juliol (17.00 h). Començar per un dels darrers films de Ford ens situa davant d’un testament cinematogràfic i d’una reflexió sobre la fi d’una manera de fer i entendre el cinema a través de la metàfora de la civilització de l’oest americà.

Ford va treballar amb els millors actors del moment, com veurem a la recordada Mogambo (1953), amb Clark Gable i Ava Gardner, film que va passar pel sedàs de la censura franquista. John Wayne, actor predilecte de Ford, i Maureen O’Hara protagonitzarien The Wings of Eagles Escrito bajo el sol (1957), la biografia de l’aviador i amic de Ford Frank Spig Wead, personatge a qui el director aporta molt d’ell mateix. Tots dos actors ja havien treballat amb Ford en un dels seus clàssics, The Quiet Man (1952), on recuperava els seus orígens irlandesosque tant el van marcar a nivell biogràfic i creatiu (no en va els principals temes que aborda són la lleialtat, la camaraderia, la familia i la tradició). Tornaria a fer el mateix a The Rising of the Moon (1957), un dels seus treballs més brillants i desconeguts.

El mes d’agost continuem amb un altre film situat als anys vint de la seva Irlanda, The Informer El Delator, Oscar per a la millor direcció, o amb el clàssic entre els clàssics del western Stagecoach La diligencia (1939), que va suposar un punt d’inflexió per al gènere, aportant-li elements de tragèdia i transformant també així el cinema d’acció. Anys més tard i, com no podia ser d’una altra manera, amb un Wayne que Ringo Kid havia convertit en estrella, realitzaria el per molts el millor western de la història, The Searchers Centauros del desierto (1956), que constata una mirada melancòlica i amarga sobre la confrontació entre blancs i indis però també sobre l’inexorable pas del temps.

Acusat repetidament de racista i militarista, Ford va voler acabar la seva carrera donant veu als indis americans amb Cheyenne Autumn Tardor Xeiene (1964), la millor explicació que mai es va fer del genocidi que van patir. O, fins i tot, amb l’amarga Seven Women, ambientada a la Xina i protagonitzada per un grup de dones que trenquen els prejudicis masclistes que el cineasta pogués aixecar. Ford, que no rebutjava cap repte, va deixar de banda del western per reeixir en l’adaptació de la novel·la de Steinbeck The Grapes of Wrath La uvas de la ira (1940), que li va donar el seu segon Oscar. 

A la retrospectiva també hi haurà lloc pel joc de miralls: confrontem Young Mr. Lincoln (1939), l’evocació de la joventut del president americà, un personatge que estaria present en altres films seus, amb el Lincoln (2012)  de Steven Spielberg, un retrat de les complexitats del procès democràtic i dels llavors ja existents lobbys, pressions i corrupteles en el film “més allunyat” de la carrera del director, i “el més europeu”.

Howard Hawks

Howard Hawks (1896-1977) va aterrar a Hollywood els anys 20 com a ajudant d’atrezzo, per poc després iniciar-se en l’art del guió, tasca en què va seguir implicat a les seves pel·lícules si bé no se li acredita. Col·laboraria també amb escriptors cèlebres com Raymond Chandler, qui adaptaria amb la brillantment cínica The Big Sleep / El sueño eterno (1946), o Ernest Hemingway, de qui va convertir una de les pitjors obres en la gran pel·lícula d’entreteniment To Have and Have Not Tener y no tener (1944), que compta amb guió de William Faulkner, qui li n’escriuria diversos. El drama Sergeant York  (1941), amb un Gary Cooper que guanyaria l’Oscar, va popularitzar aquest sergent pacifista convertit en heroi militar.

El western Rio Bravo (1959), l’autosarcàstica El Dorado (1966) i Río Lobo (1970), confirmarien el posicionament ètic i estètic de Hawks, així com en el seu èmfasi en el llenguatge parlat i en la sobrietat de la imatge per atorgar tota la força al relat i al personatge mateix, encarnat en aquesta trilogia per John Wayne, qui també va treballar regularment amb Hawks.

His Girl Friday (Howard Hawks, 1940)Excepte els musicals, pocs gèneres se li resistien a Hawks: va rodar, a petició del magnat Howard Hughes, el noir Scarface, el terror del hampa (1932) , que va posar les bases dels posterior cinema de gàngters. La comèdia va ser un gèneres en els que més va excel·lir, com es demostra a la meravellosa screwball comedy Bringing Up Baby La fiera de mi niña (1938), que va marcar per sempre més el gènere, o Gentlemen prefer blondes (1953) amb l’explosiva parella Marilyn Monroe – Jane Russell. Una altra de les comèdies més hilarants de Hawks és I Was a Male War Bride La núvia era ell (1949), en què el travestisme trastoca els tradicionals rols socials americans.

Hatari! (1962) seria el Mogambo de Hawks, un film d’aventures concebut per a passar-s’ho bé, per gaudir de l’exotisme africà tot jugant amb la rivalitat amorosa, el treball professional i el bon humor, amb una inoblidable banda sonora de Henry Mancini. El cinema de Hawks es basa en situar els personatges en situacions de risc de què havien de sortir airadament, fent ús de valentia però també d’humor; i els homes dels seus films sovint es fan petits davant la irrupció de dones impetuoses que els deixen en evidència.