El procés de conservació

Quan parlem de conservació del patrimoni fílmic, parlem de complexitat. Es tracta d’un art molt basat en el desenvolupament tecnològic industrial recent, en què conviuen gran quantitat de processos de manufactura amb d’altres artístics i creatius.

El Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya té per objectiu conservar els films en el format i suport originals en què van ser creats i/o difosos pels seus autors, productors i/o distribuïdors, ja sigui fotoquímic, electrònic o digital.

En el àmbit dels arxius fílmics, la conservació consisteix en totes les activitats necessàries per prevenir o minimitzar el procés de degradació física i/o química d’una pel·lícula. El principi del procés de conservació és que aquesta activitat s’ha de dur a terme amb la mínima intervenció a la pel·lícula.

En aquest sentit podem destacar dues tipologies de conservació: la passiva, que consisteix a l’emmagatzematge i qualsevol altra acció no intervencionista que ajudi a perllongar la vida de la pel·lícula original (principalment les neveres amb la temperatura, humitat i renovació d’aire adequades), però també d’altres accions que redunden en la seguretat de les col·leccions, com la instal·lació antiincendis, seguretat externa i interna... i també, i molt important, la catalogació de la col·lecció.

En el Centre de Conservació i Restauració actual, només un part de la col·lecció de les pel·lícules en suport cinematogràfic es conserven en un entorn de control de temperatura i humitat, a l’espera de les noves i més amplies instal·lacions al Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa, en fase de construcció. La futura seu ha estat dissenyada específicament per tal d’aconseguir un entorn de temperatura, humitat i renovació d’aire que ralenteixi qualsevol tipus de deteriorament químic, propi de les pel·lícules, d’acord amb les directrius de la Comisió Tècnica de la FIAF, la Federació Internacional d’Arxius Fílmics.

La col·lecció de documents electrònics i digitals nadius, és a dir, els films que d’origen van ser produïts en aquests sistemes, estan actualment separats de la col·lecció fílmica, i disposaran en el nou Centre de Conservació i Restauració d’un espai perquè la seva conservació sigui el més llarga possible.

El que anomenem conservació activa consisteix al tractament físic de la pel·lícula, especialment la neteja i la consolidació, que és necessari per a la seva adequació, ja sigui per a la ubicació a les neveres de llarga conservació, ja sigui per a treballs de restauració, preservació, escanejat o telecinat.

Per tal de dur a terme la gestió de la conservació de les col·leccions fílmiques és imprescindible la seva catalogació, que consisteix a la inspecció tècnica dels materials i la identificació inequívoca del document. Aquest treball es realitza amb equips polivalents, ja que és imprescindible la combinació del coneixement tècnic dels materials amb el coneixement historiogràfic d’aquell títol en concret. Tot el conjunt dóna valor a aquest document dins la col·lecció de la Filmoteca. Si malauradament hi ha films que estan malmesos i/o incomplets, la gravetat del seu estat i el seu valor social, històric i/o artístic determinarà els treballs de preservació i/o restauració que s’hauran de realitzar.

La conservació en l’entorn digital

En un arxiu fílmic, la conservació i la digitalització no són sinònims, sinó que es tracta de tasques totalment diferents. La conservació inclou totes les activitats necessàries per prevenir o minimitzar el procés de degradació física i/o química de la pel·lícula, ja sigui fotoquímica, electrònica (vídeos) o digital. En canvi, la digitalització és un canvi de format de documents analògics (fotoquímics o electrònics) a fitxers digitals.

El fet o experiència cinematogràfica culmina a la sala de cinema, i és de tot aquest entramat del que tracta en realitat la conservació cinematogràfica actual. Recentment han aparegut corrents molt sensibilitzats a concretar els diferents treballs relacionats amb la conservació fílmica, per tal de definir els conceptes de manera clara en l’actual entorn digital. Aquest, tot i oferir eines magnífiques per a la restauració, també es presta a una manipulació molt fàcil i diversa, i conseqüentment pot donar lloc a confusions o malentesos en el camp de la conservació cinematogràfica.

A més, i d’acord amb les recerques realitzades per l’Image Permanence Institute a Rochester, EUA, les pel·lícules en suport fotoquímic en òptimes condicions de conservació tenen una expectativa de vida de 500 anys, mentre que en els sistemes digitals tenen una expectativa de vida màxima de 50 anys –sempre que l’entorn tecnològic, maquinari i software, estigui disponible. Tenint en compte la dificultat de mantenir aquest entorn tecnològic estable, aquesta institució redueix el cicle de vida dels productes digitals a un període entre 7 i 15 anys.

Així mateix, l’any 2007, l’Academy of Motion Picture Art and Sciences de Los Angeles va publicar l’informe The Digital Dilemma, on mostrava que el cost anual de la conservació del cinema digital és 12 vegades més car que la conservació en suport fotoquímic, ja que és necessari un sistema continu de migracions de dades –de moment no existeix cap format ni sistema estandarditzat per a la conservació a llarg termini del cinema digital.