Preservar

La preservació és el conjunt de processos, principis, tècniques i pràctiques necessàries per mantenir la integritat de l’experiència del cinema en un suport permanent.

L’objectiu del treball de preservació és bàsicament assegurar la supervivència de la col·lecció sense que pateixi alteracions en el seu format i contingut, portant-la tan a prop como sigui possible a la seva condició original. Parlem concretament de duplicació de negatius, tiratge de còpies i, per últim, del canvi a sistemes electrònics o digitals (vídeos, DVD...) per facilitar l’accés al contingut d’alguns títols i no malmetre el material cinematogràfic original.

A diferència del que ha succeït en altres països amb indústries cinematogràfiques molt potents, en el nostre entorn no ha existit mai la pràctica de preservar el negatiu. Això significa que, fins fa molt pocs anys, totes les còpies d’exhibició sortien del negatiu original de càmera. La conseqüència és que en el cas de les pel·lícules de més èxit, de les quals es tiraven més còpies, el negatiu original sovint quedava molt malmès. La Filmoteca ha dut a terme treballs de preservació de negatius originals de cinema català tan emblemàtics com Los Tarantos, de Francesc Rovira Beleta, o La Plaça del Diamant, de Francesc Betriu.

El suport emprat per la indústria cinematogràfica fins els anys 50 va ser el nitrat de cel·lulosa. Aquest és un material molt inflamable, i a 38 graus de temperatura pot ser fins i tot explosiu. Però a més, amb el pas del temps pateix una degradació química que només es pot aturar mantenint-lo a temperatures molt baixes. És per aquest motiu que en aquests últims anys s’està fent un esforç important per preservar la col·lecció de nitrats de la Filmoteca, en què hi ha moltes peces úniques a nivell internacional.

A partir de la segona meitat dels anys 50, els films es van fer sobre suport de triacetat de cel·lulosa. Aquest plàstic, substitut del perillós nitrat, ha portat un greu problema de conservació, l’anomenada síndrome del vinagre. Els films que han estat sotmesos a temperatures i humitats elevades pateixen una reacció química que trenca les molècules del triacetat de cel·lulosa, de les quals se’n desprèn àcid acètic –d’aquí el nom comú amb el que es coneix aquesta síndrome. Molts dels films que arriben a les nostres instal·lacions tenen més de 20 anys i han estat emmagatzemats sense cap tipus de control de temperatura i humitat, per la qual cosa una gran part de la col·lecció està afectada per aquesta síndrome, i és necessari preservar els materials que la pateixen.

Per últim, el Centre de Conservació i Restauració realitza cada any el tiratge de còpies noves de títols i directors fonamentals del nostre cinema i d’arreu. Aquests tiratges es realitzen, sempre que és possible, amb la col·laboració del director de fotografia de cada títol, per garantir el mateix tipus de decisions estètiques que es van prendre en el moment de creació. Amb aquest procediment queda una còpia de referència del que s’anomena etalonatge, en relació a aquell títol. Però se’n fa una altra còpia que permet la difusió d’aquestes pel·lícules amb còpies noves de laboratori, de manera que es puguin tornar a exhibir en la sala de projeccions d’un cinema, tal i com es va fer en el seu moment. Cal destacar, en aquest sentit, el tiratge de còpies noves de pel·lícules com Mater Amatisima, de Joan Anton Salgot, de Tristana, de Buñuel i de Tras el cristal, de Villaronga.