Aki Kaurismäki. sota el sol de mitjanit

Cicles
Aki Kaurismäki
sota el sol de mitjanit
pdf

La vie de bohème

La vida de bohemia
  • Direcció: Aki Kaurismäki
  • Guió: Aki Kaurismäki (Novel·la: Henri Murger)
  • Fotografia: Timo Salminen
  • Interpretació: Matti Pellonpää, Evelyne Didi, André Wilms, Kari Väänänen, Christine Murillo, Jean-Pierre Léaud, Laika, Louis Malle, Samuel Fuller
  • Producció: Finlàndia
  • Any: 1992

 

Gairebé sembla perdut en el temps aquell grup d’autors que van inundar amb el seu “realisme poètic francès” els anys 30 europeus. René Clair, Jean Vigo, Marcel Carné i sobretot, el genial Jean Renoir, aconsegueixen conjugar una bellesa exterior o interior amb personatges apassionats que acaben víctimes del seu destí o d’atzars senzillament conjunturals. Tot l’anàlisi social de Zola vola sobre ells, però també el fantasma dels feixismes que s’obre camí en l’Europa d’entreguerres. Per la història de l’art i de la sociopolítica queden obres com La kermesse heroique (Jacques Feyder, 1935), La Grande illusion (Jean Renoir, 1937) i Quai des brumes (Marcel Carné, 1938). Eren uns altres temps. Hi havia altres preocupacions. I el cinema traduïa interessos molt particulars. El rostre de Jean Gabin i la mirada de Michèle Morgan romanen vius a les filmoteques per quants els vulguin conèixer.

Després de molts anys, i sota una novel·la d’Henri Murger, ens sorprèn un film que es presta a judicis precipitats sobre la seva qualitat. La vie de bohème produïda en 1992 per un gran consorci francès, suec i alemany, és una d’aquelles històries tan elementals en la seva expressivitat fílmica i en la seva narració fàctica que el crític és capaç de perdre’s en la trampa muntada pel seu autor, Aki Kaurismäki,. Només quan un se n’adona de la precaució amb la que aquesta elementalitat està emprada, pot emetre un judici de valor precís. Judici de valor que aquest crític redueix a aquestes paraules: la força de l’elemental. És a dir, la impressionant capacitat de comunicació que aconsegueixen situacions, personatges i passions que, en aparença, no tenen atractiu des d’una perspectiva contemporània del cinema. Amb excepció, potser, d’algunes produccions independents nord-americanes en la línia de Bagdad Cafe (Percy Adlon, 1987).

 

 

En el París dels anys 30, cosmopolita aleshores, coincideixen de manera fortuïta un pintor albanès (Rodolfo), un pianista irlandès (Schaunard) i un poeta francès (Marcel). Els tres trenquen les regles del joc social i artístic, com si d’una troupe d’avantguarda es tractés: tot ho improvisen, tot ho intenten, tot ho gasten en un gest de menyspreu per l’ordre establert. Però l’amor, la sensibilitat i aquesta noble fraternitat d’aquells instants daurats es respecten absolutament, com si fos l’únic que val la pena respectar. Per això, el personatge de la jove Mimi, que tant ens recorda a les nostàlgiques heroïnes del cinema primitiu i dels francesos abans esmentats, es col·loca en el centre de la pel·lícula com referent fonamental de tot allò que succeeix. Ella és la tragèdia en el seu estat pur. La consumació del més clàssic “amour fou”. Tot l’art del món és incapaç d’aconseguir la felicitat somiada. I “Baudelaire”, el pacient gos de Rodolfo, posa la nota de dolçor inconscient que sempre sorgeix en aquests moments d’esperança truncada. I és que Rodolfo no és només un albanès refugiat i sense documentació. També és un home que ven el seu art a la més preada burgesia i, a més, perdrà l’únic que ha estat objecte de la seva ambició total: la Mimi. No té pàtria. No té futur. No té amor. Lògicament, fugirà.

Una fotografia contrastada al màxim, una figuració calculada al mil·límetre i una interpretació dominada completament per Kaurismäki, encara que digui tot el contrari, fan d’aquesta història, densa en la seva senzillesa, un document fílmic de gran bellesa visual, sobretot quan el realitzador juga a mostrar-se malapte davant l’espectador: tot un desplegament d’elemental subtilesa per traduir passions de sempre en enganyoses passions instantànies. En Rodolfo acariciant en Baudelaire i la Mimi mirant de reüll en Rodolfo i en Marcel entregant al cambrer la seva novel·la i l’Schaunard donant cops al piano i els tres camarades fent l’àpat del segle, són instants de tanta humanitat, de tanta càrrega crítica i, sobretot, de tanta senzillesa que un queda admirat d’un document com aquest. Com experiència, es proposa visionar per exemple Patriot Games (Phillip Noyce, 1992) i després el nostre film en qüestió. Es comprendrà immediatament la diferència entre producte i obra. A banda d’altres coses, és clar.

Alcover, Norberto. La vida de bohemia: la fuerza de lo elemental. “Reseña”, núm. 258 (feb. 1995), pàg. 4.

 

Bibliografia

 

- Alcover, Norberto. La vida de bohemia: la fuerza de lo elemental. “Reseña”, núm. 258 (feb. 1995), pàg. 4.

- Chevassu, François. Kaurismäki fait Mimi. “Revue du Cinéma”, núm. 480 (mars 1992), pàg. 36-37.

- Company. Juan M. La vida de bohemia: Kaurismäki contra Puccini. En Emociones de contrabando: el cine de Aki Kaurismäki. Carlos F. Heredero (ed.). Valencia: Filmoteca de la Generalitat Valenciana: Festival de Cine de Gijón: Centro Galego da Imaxe, 1999. Pàg. 131-132.

- Gili, Jean A. Mimi, Rodolphe, Marcel et les autres. “Positif”, núm. 374 (avr. 1992), pàg. 64-65.

- Heredero, Carlos F. Kaurismäki adapta “La Bohème”. “Dirigido por”, núm. 232 (feb. 1995), pàg. 64-67.

- Porton, Richard. La vie de bohème. “Cineaste”, vol. 20, núm. 2 (1993), pàg. 47-48.

- La Vida de Bohemia (La vie de Bohème)(DVD). Barcelona: Cameo Media, cop. 2007.

- La Vida de Bohemia. En Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Cátedra, 2012. Pàg. 253-261.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema