Aki Kaurismäki. sota el sol de mitjanit

Cicles
Aki Kaurismäki
sota el sol de mitjanit
pdf

Kauas pilvet karkaavat

Nubes pasajeras
  • Direcció: Aki Kaurismäki
  • Guió: Aki Kaurismäki
  • Música: Shelley Fisher
  • Fotografia: Timo Salminen
  • Interpretació: Matti Onnismaa, Kari Väänänen, Elina Salo, Kati Outinen, Markku Peltola, Markus Allan, Sakari Kousmanen
  • Producció: Finlàndia
  • Any: 1996

 

Ilona, el personatge femení principal del film d’Aki Kaurismäki, és l’encarregada de sala d’un restaurant, el “Dubrovnik”, probablement a Helsinki. Allà com a tot arreu, hi ha crisi. El primer gest que ho testimonia, és el del cuiner, que embogit perdrà la raó. Kaurismäki filma l’escena amb un agut sentit del grotesc: el porter del restaurant intenta treure el ganivet de les mans del cuiner –l’escena es desenvolupa fora de camp-, el porter entra de nou en camp amb la mà ensangonada. Número per la infermeria. És digne de Tati. Un dia la mestressa del “Dubrovnik” reuneix a tot el personal: per dificultats financeres ha decidit vendre el local. Tothom està acomiadat. Kaurismäki explica aquesta història amb un to de faula. En Lauri, el marit de la Ilona, és conductor de troleibús. Desgràcies de l’atur: l’amo reuneix els vuit treballadors per jugar-s’ho a sort – mètode original per fer fora quatre empleats. En Lauri no té, allò que en diem, sort. Després d’això, es deprimeix i es llença a la beguda.

La Ilona troba una feina de cambrera a una cafeteria de tres al quarto, on el patró, força sospitós, no té la intenció de fer-li papers. Això dóna peu a una altra escena còmica: dos clients entren i fan una comanda, una “escalopa hawaiana” i una safata d’embotits. La Ilona es dirigeix cap a la cuina i repeteix en veu alta la comanda. Discretament se’n va a l’altra banda, es posa el davantal i prepara els plats. Un cop fets, els posa a una petita finestra que dóna a la sala, es treu el davantal, surt, es sobtada i porta els plats als clients. Discret efecte de desdoblament, com per donar profunditat de camp al film, fent creure als clients que hi ha algú més a la cuina. Per la Ilona aquesta feina és temporal. Dos inspectors de feina apareixen. Retorn a l’atur. I en Lauri es trenca la cara quan intenta recuperar els diners que el propietari sospitós li deu a la Ilona. Depressió. El notari els hi buida el pis.

 

 

Un dia la Ilona porta a arreglar les sabates del seu marit i es troba a l’antic porter del “Dubrovnik”, que s’ha fet sabater. Fan una copa junts, i perquè no l’ampolla sencera. El porter convenç la Ilona a obrir el seu propi restaurant. Està disposat a ajudar-la. En Lauri ven el seu Buick, i amb aquests diners la Ilona se’n va a veure al banquer, qui refusa fer-li un crèdit. En Lauri arrisca tots els diners a la ruleta: decididament, no té sort. La Ilona busca una nova feina. Per sort es troba a l’antiga propietària del “Dubrovnik”, les dues dones se’n van a beure uns còctels exòtics. L’assumpte s’ha arreglat: l’antiga propietària està disposada a ajudar econòmicament la Ilona. El porter i en Lauri s’encarreguen de trucar a l’antic cuiner del “Dubrovnik”, que ara és un sense sostre. Abans el deixaran en un centre de desintoxicació d’on sortirà reformat i preparat per tornar als fogons.

Senzilla com dir bon dia, aquesta pel·lícula és d’una precisió magnífica. Explica una història de la nostra època (atur, dificultats de la vida material, voluntat d’emprenedoria) tot inventant la seva forma pròpia. La força de Kaurismäki és que se situa en un bon lloc: de la banda dels seus personatges, a una bona distància dels seus gestos i dels seus afectes, com un amic testimonial de les seves aventures. És sense cap mena de dubte la millor definició actual del que és un autor cinematogràfic. S’ha de prendre molt seriosament aquest film de caire B, perquè la modèstia dels mitjans emprats per Kaurismäki no impedeix pas, sinó més aviat el contrari, la grandesa d’ànima de la proposta i la precisió del to.

Els decorats del film són estilitzats, creant un efecte d’estudi força irreal, que es conjuga amb delicadesa i gràcia al realisme de les escenes. Els colors són força variats i els llums tamisats ; a cadascun dels plans, tots els personatges destaquen, però el color del seu vestuari coincideix amb el color d’una paret o d’un objecte. L’estil i l’humor de Kaurismäki fa pensar en Tati (Playtime, 1967). I la seva manera de filmar frontalment els personatges recorda Fassbinder. Kauas pilvet karkaavat (1996) és un film neorealista, però d’un neorealisme contemporani. Com un artesà, Kaurismäki s’encarrega de barreja els gèneres, entre poesia acolorida, burlesque i mirada documental la seva colla d’actors. Practica el distanciament, o la desdramatització, amb humor discret i permanent que accentua la tonalitat melancòlica, veure la tristesa de la pel·lícula. Però aquesta melancolia és alegrement contraposada per la suau energia que tenen tots els personatges.

 

Toubiana, Serge. Simple comme bonjour. “Cahiers du cinéma”, núm. 506 (oct. 1996), pàg. 54-55.
 

Bibliografia

 

- Castro, Antonio. Nubes pasajeras: neorrealismo en color. “Dirigido por”, núm. 263 (dic. 1997), pàg. 18.

- Hariot, Lucas. Juke-box finlandais. “L’Art du Cinéma”, núm. 57-60 (été 2008), pàg. 41-78.

- Hélié, Roland. Au loin s'en vont les nuages. “Jeune Cinéma”, núm. 238 (été 1996), pàg. 51-52.

- Hernández, Javier. Nubes pasajeras: mucho ruido y pocas nueces. En Emociones de contrabando: el cine de Aki Kaurismäki. Carlos F. Heredero (ed.). Valencia: Filmoteca de la Generalitat Valenciana : Festival de Cine de Gijón: Centro Galego da Imaxe, 1999. Pàg. 139-141.

- Herpe, Noël ; Ciment, Michel ; Amiel, Vincent. Aki Kaurismäki. “Positif”, núm. 428 (oct. 1996), pàg. 4-11.

- Marsolais, Gilles. Les vents du destin... “24 Images”, núm. 83-84 (automne 1996), pàg. 32.

- Matthews, Peter ; Romney, Jonathan. The Kaurismaki effect./ Drifting clouds/Kauas pilvet karkaavat/Au loin s'en vont les nuages. “Sight & Sound”, vol.7, núm. 6 (June 1997), pàg. 10-14.

- Nubes pasajeras (Kauas pilvet karkaavat)(DVD). Barcelona: Cameo Media, DL 2007.

- Nubes pasajeras. En Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Cátedra, 2012. Pàg. 267-273.

- Palmen, Thom. Nuvole in viaggio: la dignità del lavoro. En Finlandesi probabilmente: il cinema di Aki e Mika Kaurismäki. Stefano Boni ; Claudia Gianetto (ed.).Torino: Lindau, 1998. Pàg. 103-107.

- Payrat, Olivier N. Du. Aki Kaurismäki, la vie continue. “Cahiers du Cinéma”, núm. 502 (mai 1996), pàg. 42.

- Tesson, Charles. Le vent de l'histoire: Au loin s'en vont les nuages, Aki Kaurismaki (1996). “Cinémathèque”, núm. 11 (printemps 1997), pàg. 4-15.

- Toubiana, Serge. Simple comme bonjour. “Cahiers du cinéma”, núm. 506 (oct. 1996), pàg. 54-55.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema