Aki Kaurismäki. sota el sol de mitjanit

Cicles
Aki Kaurismäki
sota el sol de mitjanit
pdf

Ariel

  • Direcció: Aki Kaurismäki
  • Guió: Aki Kaurismäki
  • Fotografia: Timo Salminen
  • Interpretació: Turo Pajala, Susanna Haavisto, Matti Pellonpää, Eetu Hikamo, Erkki Pajala, Hannu Viholainen, Matti Jaaranen, Jorma Markkula, Tarja Keinänen, Eino Kuusela, Kauko Laalo, Jyrki Olsonen, Esko Nikkari, Marja Packallen
  • Producció: Finlàndia
  • Any: 1988

 

Els germans Kaurismäki van fer plegats en 1981 Saimaa-ilmiö. Els seus camins de seguida es van separar i començaren una carrera de cineastes que els hi ha donat un lloc privilegiat del cinema finès actual. De Mika Kaurismäki vam poder veure la darrera primavera Helsinki Napoli (1987), film insòlit i ple de troballes que indiquen una forta personalitat (vegeu Positif núm 338, avril 1991). Ara, i gràcies al gran èxit al darrer Festival de Moscou (premi de la crítica internacional i premi d’interpretació masculina), ens arriba Ariel, d’Aki Kaurismäki.

Descripció d’un brutal descens de la feina a l’atur i de l’atur a la delinqüència, Ariel és una pel·lícula esfereïdora: jugant amb les el·lipsis que permeten contraure el relat al màxim, Aki Kaurismäki no s’embolica per descriure el tropisme d’un noi vingut del gran nord de Finlàndia per anar cap al sud, allà on espera trobar condicions de vida menys dures. Però el camí està farcit d’entrebancs, la feina és dura a qualsevol lloc (el port no és gaire més fàcil que la mina), les cases d’acollida també estan deshumanitzats, les troballes de fortuna resulten perilloses. Per tant, dins d’aquest seguit d’esdeveniments que porten al protagonista a la presó, víctima d’un engranatge del que no coneix el manual d’ús, un bri d’esperança subsisteix, l’amor d’una jove obligada a treballar com un ase per pujar sola el seu fill i fer-se càrrec del cost d’un apartament moblat a crèdit. Des de l’escorxador on ella desballesta la carn durant al dia fins a altres petites feinetes, ella és l’esclava perfecta d’una societat brutal pels marginats, sense pietat pels seus conciutadans menys afavorits. Des de que els seus camins es creuen, les seves aspiracions a millorar  es fondran amb un desig de fugida. Aquesta fugida un pèl mitificada en un petroler anomenat Ariel cap a un Mèxic de postal té quelcom d’artificial, com si Kaurismäki  no volgués ser víctima d’un happy end que li contradigués tota la seva crònica anterior. Aquesta fugida finalment tan fàcil, sobreposant-se a les dificultats, fora d’un univers gairebé carcerari, té quelcom massa maco per ésser veritat, però per aquesta picada d’ull és precisament el que el director vol experimentar: l’Ariel que va cap a Mèxic no és més que una utopia. 

 

 

La Finlàndia de Kaurismäki és un país glacial –en tots els sentits del terme-, un país on els jutges es pronuncien amb indiferència unes condemnes que colpegen els innocents, una societat sense lloc per un somni que els fa buscar uns altres improbables. Kaurismäki parla de la solitud i la mort en la imatge d’aquest home, acomiadat de la mina, que no té més força per tornar-se a aixecar i se suïcida als lavabos d’un bar ; tanmateix, propietari d’un cotxe descapotable americà, exprimeix el seu viatge en el país de la seva imaginació, d’un país on condueix sense capota.

Estem atrapats al relat de Kaurismäki pel seu ritme ràpid, per la voluntat de no baixar la guàrdia ni la tensió. Els episodis s’encadenen sense temps morts, sense desembocar en uns altres a una pel·lícula relativament curta, menys de setanta minuts si descomptem els títols de crèdit inicials i els del final. Kaurismäki retroba l’eficàcia dels thrillers americans, escull anar al gra i no endarrerir-se per res, encarregant a l’espectador a omplir els forats com els de l’atracament al banc. Això permet a cineasta introduir gags que no són adients o que sonen falsos, però fonamentalment aquesta part resulta compensada, li dóna una urgència que escapa de qualsevol compromís.  La realitat finesa que descriu l’autor, i a la qual dedica irònicament la seva pel·lícula, és la imatge de tots els països occidentals, on es treballa, on hi ha organismes que ajuden als menys afavorits, on les presons són tènues i els presoners van al taller per no ser-hi tot el dia a les cel·les, però la humiliació és la mateixa que la violència moral i física feta a l’individu. El gust per l’ordre sanciona brutalment el codis de conducta.

 

Gili, Jean A. Plein Sud. “Positif”, núm. 344  (oct. 1989) pàg. 72-73.
 

Bibliografia

 

- Ariel (DVD). Barcelona: Cameo Media, cop. 2007.

- Ariel. En Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Cátedra, 2012. Pàg. 197-204.

- Bassan, Raphaël. Ariel. “La Révue du cinéma”, núm. 452 (sept. 1989), pàg. 26.

- Castro, Antonio. Ariel: retrato demoledor de la sociedad finlandesa. “Dirigido por”, núm. 177 (feb. 1990), pàg. 8-9.

- Gili, Jean A. Plein Sud. “Positif”, núm. 344  (oct. 1989) pàg. 72-73.

- Hurtado, José Antonio. Ariel. En Emociones de contrabando: el cine de Aki Kaurismäki. Carlos F. Heredero (ed.). Valencia: Filmoteca de la Generalitat Valenciana : Festival de Cine de Gijón: Centro Galego da Imaxe, 1999. Pàg. 121-123.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema