Alain Resnais. no era únicaments sever

Cicles
Alain Resnais
no era únicaments sever
pdf

Hiroshima mon amour

  • Direcció: Alain Resnais
  • Guió: Marguerite Duras
  • Música: Georges Delerue i Giovanni Fusco
  • Fotografia: Sacha Vierny i Takahashi Michio
  • Interpretació: Emmanuelle Riva, Eiji Okada, Bernard Fresson, Stella Dassas, Pierre Barbaud
  • Producció: França
  • Any: 1959

 

Hi ha moments a la història del cinema que autoritzen una lectura retrospectiva dels mateixos en via del desenvolupament posterior de l’obra de determinats artistes. Aquest podria ser el cas, sense anar més lluny, de les obres inaugurals de dos autors tan importants com ho serien Luis Buñuel o Orson Welles. És difícil sostreure’s a la impressió de que la seqüència original de Un chien andalou (Luis Buñuel, 1929) no només inaugura allò que serà una carrera professional exemplar sinó que ho fa posant en imatges tota una declaració poètica cinematogràfica: l’ull tallat enuncia de manera directa la voluntat del cineasta de sotmetre a l’ull de l’espectador a aquesta mena d’agressions. Des del primer moment les cartes són sobre la taula. Tot allò que vindrà després, durant gairebé cinquanta anys de carrera, permetrà avaluar la pertinença del gest.

Un cas semblant succeeix amb les imatges que obre el primer llargmetratge d’Orson Welles, el seu celebèrrim Citizen Kane (1941). Si l’ostentosa transgressió que du a terme la càmera violant les fronteres ben establertes per un explícit No Trespassing posa de manifest la voluntat del jove cineasta de no reconèixer els límits que la indústria de Hollywood posava a tot aquell que entrava en el camp de joc que ella havia delimitat, el conjunt d’imatges de la seqüència inicial, només acompanyades per la ominosa música de Bernard Herrmann, deixava entreveure la voluntat d’un home de paraula (Welles arribava al cinema des del teatre i la ràdio) de convertir-se en un demiürg visual.

 

 

Però existeixen altres maneres d’iniciar una carrera o, si parlem del cineasta al que em vaig a referir a continuació, de fer un pas transcendental en la seva evolució, com manifesta, sense anar més lluny, el cas d’Alain Resnais. Quan en 1959, de la mà de la impagable complicitat de Marguerite Duras, el cineasta francès posa a punt Hiroshima mon amour, du a terme un doble trànsit, creua dues línies de demarcació: la que condueix de la realització de curtmetratges a la de llargmetratges i –la que m’interessa de manera particular- la que es mou des del camp del documental cap el de la ficció, territori que ja mai abandonarà al llarg de la seva fructífera i dilatada carrera.

Em sembla que les primeres i impactants seqüències que obren Hiroshima, mon amour deixen entreveure la tensió d’aquest trànsit, d’aquest desplaçament que du a Resnais des d’un camp on ja era considerat un reputat mestre fins a un altre que havia de trobar una manera de moure’s pels seus procel·losos territoris.

 

 

Considerem que el film s’obre amb cinc plans vinculats mitjançant fosos encadenats que mostren de manera fragmentària dos cossos entrellaçats sobre els que sembla dipositar-se una pluja de cendres. Immediatament, i al conjur del cèlebre intercanvi (Tu n’as rien vu à Hiroshima. Ruen / J’ai tout vu. Tout) que enuncia una veu masculina i una altra femenina, es desplegarà una llarga i complexa seqüència de gairebé quinze minuts de durada on, puntuada per la recurrent aparició dels cossos fosos dels amants i les seves enigmàtiques paraules, recorrem l’hospital, el museu, els carrers de la ciutat japonesa, les riberes del delta del riu Ota o assistirem al visionat de fragments de pel·lícules dedicades a la tragèdia de la ciutat.

Tot això es desenvolupa de tal manera que la pel·lícula ve a moure’s en un espai inestable i movedís, on sembla constituir-se un punt de catàstrofe a partir del qual el documental vol bascular, de manera progressiva, cap a la ficció. En el fons, tot el film i la seva posterior i decidida aposta pel relat ficcional no és sinó la manera de resoldre l’oposició manifestada entre les dues veus que dialoguen en l’escena d’obertura. La ficció com manera de fer veure, com de donar cos a una realitat que es vol treure del damunt el seu embadaliment.

 

 

Zunzunegui, Santos. La vida es una novela. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 17 (jun. 2013), pàg. 65.

 

 

Bibliografia

 

- Benhaïm, Safia. Corps déhiscents: Hiroshima mon amour, Alain Resnais, 1959. “Vertigo”, núm. 22 (oct. 2001), pàg. 54.

- Brown, Royal S. Hiroshima mon amour. “Cineaste”, vol. 29, núm. 1 (Winter 2003), pàg. 75-76.

- Cardullo, Bert. The symbolism of Hiroshima mon amour. “Film Criticism”, vol. 8, núm. 2 (hiver 1984), pàg. 39-44.

- Casas, Quim. Hiroshima mon amour: tràveling sobre set paraules. En Bou, Núria, [et al.]. Alain Resnais: viatge al centre d'un demiürg. Barcelona [etc.]: Paidós : Sitges-Festival Internacional de  Cinema de Catalunya, 1998. Pàg. 87-96.

- Castro, Antonio. Hiroshima mon amour. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 52-53.

- Cauville, Joëlle ; Déléas, Josette. Fragments orphique dans "Hiroshima mon amour" de Marguerite Duras et d'Alain Resnais. “Cinémas”, vol. 9, núm. 2-3 (printemps 1999), pàg. 159-173.

- Colpi, Henri. Le raccord léopard. “Cahiers du Cinéma”, núm. 699 (avr. 2014), pàg. 39.

- Cró, Mario ; Crós, Stelio. Desde Hiroshima hasta Marienband: ensayo sobre los dos filmes homónimos de Alain Resnais. Mar del Plata: Cultura Moderna, 1963.

- Delahaye, Michel ; Colpi, Henri. Hiroshima Resnais. Lyon: SERDOC, 1959.

- Duras, Marguerite. Hiroshima mon amour: guión y diálogos. Barcelona: Seix Barral, 1997.

- Fiant, Antony. 1959-1968: modernités d'Alain Resnais. “Positif”, núm. 564 (févr. 2008), pàg. 62-64.

- Garson, Charlotte. H stories. “Cahiers du Cinéma”, núm. 645 (mai 2009), pàg. 70.

- Grange, Marie-Françoise. Paysage resnaisien ou variations autour de la mise en espace du temps. “Cinémas”, vol. 5, núm. 1-2 (automne 1994), pàg. 135-146.

- Hiroshima mon amour. En Oms, Marcel. Alain Resnais. Paris: Rivages, 1988. Pàg. 70-81.

- Hiroshima mon amour. En Riambau, Esteve. La Ciencia y la ficción: El cine de Alain Resnais. Barcelona: Lerna, 1988. Pàg. 95-108.

- Hiroshima mon amour. En Vergerio, Flavio. I Film di Alain Resnais. Roma: Gremese, 1984. Pàg. 63-69.

- Hiroshima mon amour. En Ward, John. Alain Resnais: or the theme of time. London: Secker and Warburg : British Film Institute, 1968. Pàg. 17-38.

- Hiroshima mon amour. En Wilson, Emma. Alain Resnais. Manchester ; New York: Manchester University Press, 2006. Pàg. 46-68.

- Hiroshima, mon amour (DVD). L'Hospitalet de Llobregat: Filmax, DL 2002.

- Lacoue-Labarthe, Philippe. Notes sur Hiroshima mon amour d'Alain Resnais. “Positif”, núm. 584 (oct. 2009), pàg. 68-70.

- Lefèvre, Raymond. Hiroshima, mon amour. Le verdict du temps. “Cinéma”, núm. 172 (janv. 1973), pàg. 125-127.

- Lepastier, Joachim. À la taille de l’amour. “Cahiers du Cinéma”, núm. 699 (avr. 2014), pàg. 8-11.

- Leutrat, Jean-Louis. Hiroshima mon amour. Paris: Armand Colin, cop. 2008.

- Marguerite Duras: movimientos del deseo. Santander: Shangrila, 2014.

- Mercken-Spaas, C. Destruction and reconstruction in Hiroshima, mon amour. “Literature/Film Quarterly”, vol. 8, núm. 4 (1980), pàg. 244-250.

- Moses, J.W. Vision denied in Night and fog and Hiroshima, mon amour. “Literature/Film Quarterly”, vol. 15, núm. 3(1987), pàg. 159-163.

- Neyrat, Cyril. Orphée, le nouvel historien. “Cahiers du Cinéma”, núm. 627 (oct. 2007), pàg. 75-76.

- Ostrowska, Dorota. Reading the modern: narratives in cinema and literature. “Vertigo”, vol. 3, núm. 7 (Autumn 2007), pàg. 58-59.

- The Renewal of Time: Hiroshima mon amour. En Armes, Roy. The Cinema of Alain Resnais. London: A. Zwemmer ; New York: A.S. Barnes, 1968. Pàg. 66-87.

- Revisioning history : film and the construction of a new past. Robert A. Rosenstone (ed.). Princeton: Princeton University Press, 1995.

- Reynolds, Anthony. Toward a sovereign cinema: Georges Bataille's Hiroshima mon amour. “Literature/Film Quarterly”, vol. 38, núm. 4 (2010), pàg. 311-322.

- Sous les yeux d’Héraclite. En Benayoun, Robert. Alain Resnais: arpenteur de l'imaginaire: de Hiroshima à Mélo. Paris: Stock, 1980. Pàg. 59-73.

- Zunzunegui Diéz, Santos. La vida es una novela. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 17 (junio 2013), pàg. 65.
 

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema