Anne-Marie Miéville.

Cicles
Anne-Marie Miéville
pdf

Mon cher sujet

El meu tema preferit
  • Direcció: Anne-Marie Miéville
  • Guió: Anne-Marie Miéville
  • Música: Sebastian Santmaria
  • Fotografia: Daniel Barrau, Philippe Chazal, Jean-Marc Fabre, Michel Gabbay, Martin Gressmann, Denis Jutzeler, Jean-Bernard Menoud, Jean-Paul Rosa da Costa, Patrick Schickel
  • Interpretació: Gaële Le Roi, Anny Romand, Hélène Roussel, Yves Neff, Bernard Woringer, Hanns Zischler, Marc Darnault
  • Producció: França
  • Any: 1988

 

Misteriosa i simple, temptada per l’arquetip i interiorment exaltada, Mon cher sujet es presenta paradoxalment com un objecte. Un objecte llis apoderat d’una ascesi que la qualificaríem fàcilment de japonesa pensant en autors –per exemple Tanizaki- que imposen una expressió literal de la foscor i de la problemàtica fins a tal punt que puresa de la forma exorcitza l’inconfessable confessió. 

Interrogada sobre el títol de la pel·lícula, la directora pretén que aquest et porti temps enrere on ella ha dut la virtualitat: la seva pel·lícula-el seu estimat nen, ella ha volgut que sigui el “tema”, un ésser que dirà “jo” i que, segons la definició del diccionari, serà “el principi al qual l’individu atribueix els seus estats i els seus actes”.

Mon cher sujet no és l’objecte de la cineasta però és difícil ser víctima de la seva contenció i de la seva transparència. Ningú creu en la modèstia dels lletrats cal·lígrafs que esperen l’èxtasi davant d’una corba de la seva tassa de té o llençant un punt de tinta en un full verge.  Ells són duts per l’orgull de la creació i Anne-Marie Miéville també. No sabríem què retreure-li però reconeixem una conducta aristòcrata que autoritza el disseny, la distinció, l’autonomia.  El tema d’Anne-Marie Miéville és un film lliure. Lliure com ho és l’art que s’allibera de les contingències de la seducció i l’escalfor de la maièutica. Una llibertat que s’acull a la seva essència.

En el teixit del film, la representació negativa del món exterior de les heroïnes protagonistes és l’indici de la seva inspiració aristocràtica. Tot allò que és estrany i les apropa és odiós. Odile, l’àvia, una septuagenària elegant, es deixa insultar greument per un client insatisfet de la seva autoràdio. Agnès, la mare, una refinada i independent dona en la quarantena, és gairebé agredida per un vianant que, al bosc on ella fa footing, la insulta quan ella dissimula els seus avançaments. Finalment Angèle, la nena que esdevé dona, a les seves relacions despersonalitzades amb el personal sanitari, secretari, infermeres on les cares són sempre fora de camp, les siluetes vistes d’esquena. Les seves veus autoritàries fereixen. La clínica és un lloc absurd i inhumà.

Més simbòlic encara és el menyspreu que es té al món dels altres, el pla d’Angèle embarassada, de peu al carrer i esperant que el semàfor canviï de color. La bogeria s’acumula de mica en mica al voltant d’ella, la rodeja i l’empeny. Ella defèn el seu ventre fecundat de les empentes que poden tirar-la a terra.  L’objectiu de la càmera esclafa la imatge, la gent forma una massa agressiva que amenaça de fer fora l’Angèle, retenint-li la vida. Allò essencial.

Els altres no estan a l’alçada humana que assumeixen les tres generacions de dones d’Anne-Marie Miéville. Al principi del film, un home vell es deixa arrossegar  cap a la mort que el mira de cara amb la bella dignitat de l’indignació. Al final del film, Angèle porta al món un petit que serà portador de preguntes i filosofia: si a la pregunta “Qui ets?” la resposta és “Hans”, ell no està satisfet, un nom no defineix un ésser. Aquests homes àvids de raó i raonaments depenen de les dones.  “Homes” en el sentit general de l’ésser humà però alguns amb certa grolleria, que refusen el seu film, han entès que la cineasta pensa simplement amb “homes”, els seus estimats companys, tots els fills dels homes.

 

Aude, Françoise. Mon cher sujet. “Positif”, núm. 337 (mars 1989), pàg. 70-71.
 

Bibliografia

 

- Aude, Françoise. Mon cher sujet. “Positif”, núm. 337 (mars 1989), pàg. 70-71.

- Chevassu, François. Les destins conjugués. “Revue du Cinéma”, núm. 445 (janv. 1989), pàg. 22-23.

- Kieffer, Anne. Mon cher sujet. “Jeune Cinéma”, núm. 193 (févr.-mars 1989), pàg. 45.

- Magny, Joël. Fille de, film de... “Cahiers du Cinéma”, núm. 415 (janv. 1989), pàg. 50-51.

- Marsolais, Gilles. Objet de beauté. “24 Images”, núm. 39-40 (automne 1988), pàg. 37.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema