Autoretrat de l'artista barroc.

Aula de cinema
Autoretrat de l'artista barroc
pdf

 

Recordo que sortia del funeral de Lubitsch. Estava amb Willy Wyler. Era difícil imaginar un món sense Lubitsch. Vaig dir: «S’ha acabat Lubitsch.» I Willy va dir: «Pitjor encara. S’han acabat les pel•lícules de Lubitsch.» Ara, ja no hi hauran més pel•lícules de Fellini. Vaig conèixer les seves pel•lícules abans que a ell.  El vaig descobrir com a director en La strada (1954). La gent es va fixar en ell immediatament amb aquesta pel•lícula, en la seva dona que era tan bona actriu. Va ser després de La dolce vita (1960) quan el vaig descobrir com a persona. Era a Roma, i em va portar a esmorzar a un restaurant situat a uns cinc minuts de Cinecittá. Hi havia pollastres voltant per sobre de les taules. —Ja veus —va dir, assenyalant als pollastres—, aquí tot és molt fresc. Li vaig dir que estava disposat a creure en la seva paraula. Va fer portar alguns ous a la taula. —Pren-te un —em va dir, oferint-m'ho—. Encara està calent. No vaig demanar truita. El vaig tornar a veure després d'Otto e mezzo (1963). Vam tornar al mateix restaurant. Els pollastres seguien allà, encara que suposo que no eren els mateixos.

Ell sentia un gran interès pel menjar. Era molt italià, i jo gaudia sentint-lo parlar de dones, de sexe, de romanç, de passió. Podia ser molt divertit. Li agradava escandalitzar. Ens dedicàvem a parlar, xerrada estimulant general, i d'una cosa ens anàvem a una altra. Junts, formàvem una parella de capitans de vaixell. Jo sóc un vell capità de vaixell. He conegut els mars borrascosos, i ell també. Els nostres orígens eren semblants. Tots dos havíem estat periodistes. Tots dos vam començar la nostra carrera al cinema entrevistant a estrelles i directors. Jo vaig treballar en el mateix diari amb Erich Maria Remarque. Fellini i jo ens vam convertir en directors per vetllar pels nostres guions, com Preston Sturges. La dolce vita no es refereix només a Roma, de la mateixa manera que Sunset Boulevard (Billy Wilder, 1950) no tracta només de Hollywood. Ell tenia col•laboradors, com jo. Vaig tenir a Brackett durant 15 anys i a I. A. L. Diamond durant 25. Has d'estar disposat a escoltar a una altra persona i valorar el que diu encara que no segueixis el seu consell. Necessites algú a qui respectar, però millor que no sigui algú que se't sembli, perquè vols sentir idees diferents. En cas contrari, és com si parlessis amb tu mateix. Tracteu de convèncer-vos l'un a l'altre.

 

 

Ell estava molt interessat en l'art, com jo, i tenia ull d'artista. La diferència estrebava que ell tenia talent per dibuixar, i jo no sé pintar ni esculpir, només apreciar les obres d'art. Una altra diferència era que a mi sempre m'ha agradat emprar als actors més professionals, i ell se sentia feliç amb persones que mai havien actuat; i també, que a mi m'agradava rodar les escenes essencials curtes, perquè l'energia de l'actor s'esvaeix si fas massa preses, i ell preferia tenir moltes eleccions, fins i tot escenes que mai usava. La càmera de Fellini està sempre en el lloc adequat, exactament on ha d'estar en cada presa. El més important de tot és que mai ets conscient de la càmera: ell mai presumeix de direcció. Mai té angles de la càmera que et distreguin. Segueix la història. Jo vaig al cinema a que m'entretinguin, com feia Federico, i no m'agrada ser conscient de la presència evident del director.

La meva pel•lícula preferida de Fellini és la meravellosa La notti di Cabiria (1957). Si hagués treballat en anglès en comptes de fer-ho en italià, hauria estat molt més famós. Fins i tot quan fallava, era gran. Resultava sorprenent quantes vegades les seves pel•lícules van fracassar i, no obstant això, ell tenia la sort de tornar a treballar. Aquesta era un avantatge d'haver treballat a Itàlia i no a Amèrica. El que ni ell ni jo vam tenir va ser el luxe que un Spielberg té. Imagineu-vos fer pel•lícules que donin tants diners que un pugui fer el que vulgui! Allà on anèssim, la gent acostumava a preguntar-nos a cadascun de nosaltres el mateix: «Mr. Wilder, quan farà vostè la seva propera pel•lícula?» «Mr. Fellini, quan farà vostè la seva propera pel•lícula?» I tots dos no podíem respondre cap altra cosa que: «Quan pugui... si em deixen.» A la sala de cinema, sempre reconeixes a un film de Fellini. Té un estil individual. Hi ha coses que no pots aprendre en un curset. Has nascut amb això. En la vida, quan estaves amb Fellini, sempre sabies que no estaves amb ningú més. Ell estava en la seva pròpia òrbita. Quan algú com Fellini mor, no hi ha forma de transmetre la seva fórmula, perquè no hi ha cap fórmula. El que ell feia sortia de la persona, d'ell. La gent estudia, i analitza i copia, i potser algú arribi al punt en què es digui: «La seva pel•lícula és com les de Fellini.» Però només pot ser com Fellini. Quan no pots transmetre-ho, això és l'autenticitat.

Billy Wilder

 

Chandler, Charlotte. Yo, Fellini. Barcelona: Seix Barral, 1995.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema