Bertrand Tavernier. el cinema i res més

Cicles
Bertrand Tavernier
el cinema i res més
pdf

L. 627

Llei 627
  • Direcció: Bertrand Tavernier
  • Guió: Michel Alexandre
  • Música: Philippe Sarde
  • Fotografia: Alain Cloquart
  • Interpretació: Didier Bezace, Charlotte Kady, Philippe Torreton, Nils Tavernier
  • Producció: França
  • Any: 1992

 

L. 627 és l’article del Codi de la Salut Pública Francesa que reprimeix totes les infraccions relacionades a la detenció, al tràfic i al consum d’estupefaents. No és cinéma-vérité, tot i que Tavernier filma amb urgència, amb càmera sobre l’espatlla, a l’estil Raymond Depardon. A més a més, el ritual del seu qüestionament personal guarda relació amb allò que filma (aquí, l’heroi és un videoaficionat que enregistra les festes familiars per arribar a final de mes, i es qüestiona el sentit del voyeurisme quan espia els traficants des de la seva furgoneta), Tavernier es pregunta sobre el vincle entre ficció i documental i resol el problema adoptant la mirada d’un neòfit o d’un periodista.

Veure amb els ulls de Lulu, l’investigador policial de 35 anys, sincronitzar-se amb la seva mirada, la mirada d’un home que no deixa d’observar al seu voltant des dels quinze anys que fa que és a la policia, de jugar al gat i a la rata, fins a “gastar-se els ulls”, com es diu a La Bête humaine (Jean Renoir, 1938), un home que controla les seves emocions, dissimula el seu ressentiment, veu amb els ulls d’un home que oscil•la entre la banalitat i la feblesa, la rutina i la por, la fatiga i el desànim, el plaer i el deure. Conservar sense alleugerar els colors de l’enllumenat públic, eliminar els plans descriptius o els plans que dramatitzen l’acció, persecucions i vigilància,  quedar amb polis, no passar mai al costat d’un perseguit, evitar qualsevol judici, tota mena de paternalisme. S’ofereixen constants canvis de to, canvis de registre, des de la violència fins a la broma, de l’emoció al sarcasme, de l’interrogatori d’un drogoaddicte a les bromes dignes dels farsants de M.A.S.H. (Robert Altman, 1970), Tavernier filma, encara que segueix els policies de l’onzena divisió de la policia judicial a l’estil Sidney Lumet, a l’estil Warner Bros.

 

 

Film coral (més de setanta personatges), L. 627 està plena de revelacions actorals, en particular tres dones: Charlotte Kasdy, oficial de policia judicial plena de dinamisme, dona policia per excel•lència, encarnació de l’expressió “tenir marxa” ; Lara Guirao, la prostituta toxicòmana, barreja de desesperança suïcida i de voluntat de supervivència, sensibilitat estremidora, una mena de rèplica de l’Émilie de Que la fête commence; Cécile Garcia, la dona decebuda per l’obsessió de Lulu per la feina i que considera una guerra perduda, que amaga una esquerda darrera d’una falsa estabilitat.

Els decorats al cap i a la fi són un altre personatge de la pel•lícula que Tavernier (amb Guy-Claude François) ha volgut el menys acadèmics possible, contraposant-se a la falsedat dels decorats de la majoria de films policíacs francesos que copien o transposen els models americans. L’estat dels espais revela un estat d’ànim, i com va dir Jacques Tourneur, “a un film cal que els decorats siguin o més grans o més petits. Mai mitjans”. Mòduls d’espionatge dels polis, capes de brutícia, habitacions llardoses de delinqüents: metàfores, per Guy-Claude François, “de l’estat de decadència inversemblant en el que vivim, del naufragi de les nostres conviccions i de la nostra moral”.

 

 

Film políticament incorrecte, L. 627 ha pertorbat molt les bones consciencies d’esquerra que no volen admetre que hi ha policies honestos i que la majoria dels traficants tenen la pell fosca. Va entristir al ministre d’Interior Paul Quilès, qui va retreure a Tavernier de no haver confirmat el seu guió més que amb un únic testimoni, l’investigador policial Michel Alexandre (coguionista de la pel•lícula). “Lamento, va dir durant la Mostra de Venècia on el film va ser seleccionat, que Betrand Tavernier no m’hagi vingut a veure. A banda de no dir coses injustes i falses, hauria vist una imatge no tan caricaturesca i saber quines eren les meves preocupacions i els meus projectes”. Per altra banda, els policies de base, les escombraries de la societat, van fer públic que entre les seves condicions de treball i les mostrades per Tavernier no hi ha tanta diferència.

 

Douin, Jean-Luc. Bertrand Tavernier. Paris: Ramsay, 1997.
 

Bibliografia

 

 

  • Amiel, Vincent. L. 627. Construction dramatique autour d'un article du Code. "Positif", núm. 379 (sept. 1993), pàg. 46-47.
  • Arcay, Edmond. L.627: overdose de réactions. "Cinéma", núm. 494 (sept. 1992), pàg. 3.
  • Benoliel, Bernard; Roth-Bettoni, Didier. Bertrand Tavernier. Le témoin oculaire. "Revue du Cinéma", núm. 485 (sept. 1992), pàg. 52-61.
  • Darke, Chris. L.627. "Sight & Sound", vol. 3, núm. 1 (janv. 1993), pàg. 49.
  • Guarner, José Luis. Ley 627. "Fotogramas", núm. 1802 (nov. 1993), pàg. 12.
  • Jousse, Thierry. Police. "Cahiers du Cinéma", núm. 459 (sept. 1992), pàg. 73-75.
  • Moullet, Luc. Le miracle Tavernier. "Cahiers du Cinéma", núm. 492 (juin 1995), pàg. 40-41.
  • Riambau, Esteve. L627: la droga en driecto. "Dirigido por", núm. 215 (jul.-agosto 1993), pàg. 26-29.
  • Tobin, Yann; Sineux, Michel; Vachaud, Laurent. Bertrand Tavernier. "Positif", núm. 409 (mars 1995), pàg. 22-30.
  • Vanderschelden, Isabelle. Quand Bertrand Tavernier filme en noir. "CinémAction", núm. 151 (juin 2014), pàg. 117-124.