Bertrand Tavernier. el cinema i res més

Cicles
Bertrand Tavernier
el cinema i res més
pdf

La vie et rien d'autre

La vida y nada más
  • Direcció: Bertrand Tavernier
  • Guió: Jean Cosmos i Bertrand Tavernier
  • Música: Oswald D'Andrea
  • Fotografia: Bruno de Keyzer
  • Interpretació: Philippe Noiret, Sabine Azéma, Pascale Vignal, Maurice Barrier
  • Producció: França
  • Any: 1989

 

La vie et rien d’autre és un film que neix de la perplexitat davant de la certesa de la ingent quantitat de morts produïdes durant la primera guerra mundial a França. Les xifres que es maneguen en l'ordre oficial ronden, només per a aquest país, les tres-centes cinquanta mil. Però segons alguns historiadors el número real podria gairebé triplicar-se. Sigui com sigui, la magnitud de la guerra queda prou ben expressada en aquests morts sense identificar. Per al director, Bertrand Tavernier, el més menyspreable de tota l'operació és la poca vergonya amb que es va realitzar el maneig de xifres ja que va convertir la vida rebutjada de tants homes-soldats (per no parlar de dones i població civil) en una massa humana anònima. És a dir, desproveïda d'identitat i vida pròpia. Amb això com a principal nus dramàtic, el film acaba convertint-se en una contundent reflexió sobre la paradoxa en la que s'inscriuen les voluntats de les històries oficials: parlar de la història, però mantenint-la, en realitat, oculta i així eliminar del relat sobre el passat allò que no resulti productiu al sentit oficial que es vol que pervisqui com a record dels esdeveniments referits.

Un sentit d'acord amb el present que es vol justificar. Així en 1920, França va intentar pal•liar el trauma de la guerra muntant una magna cerimònia de glorificació a l'abnegació patriòtica, en la figura de l'heroi desconegut. Per a això es va muntar una magna cerimònia militar, que va durar més de tres hores, substituint als autèntics protagonistes, els desapareguts, en el cos d'aquell heroi sense nom, denominat sarcàsticament, el soldat desconegut. La realitat ens parla, no obstant això, que si haguessin desfilat els seus autèntics protagonistes, probablement la cerimònia o desfilada militar hagués durat aproximadament 11 dies i 11 nits, segons recull el personatge central del film, el general Dellaplane interpretat pel genial actor Philippe Noiret. L'exhibició en canvi, tenia un altre objectiu. Convertir-se en una forma de recordar que representava el necessari oblit oficial que s'imposava sobre l'autèntica naturalesa d'aquella guerra i sobre la memòria de tots els inútils horrors viscuts.

 

 

La vie et rien d'autre utilitza la veritat oficial sobre la guerra, simbolitzada aquí pels fastos honorífics al soldat desconegut com a document de contrast amb un altre tipus de debò, la de la gent que va viure els fets. Aquesta gent que en el film torna a l'escenari de la guerra amb l'esperança posada en poder enterrar als seus homes morts i així poder tornar a viure. La funció dels personatges, dels seus sentiments i motius de dolor, transformen la mort abstracta, fredament descrita pels anuaris estadístics oficials, en trossos de vida. En aquesta vida que continua amb un intens sabor amarg després de la guerra i que en el film queda el•líptica però present a través dels dies que li segueixen. Tavernier parteix d'aquest dia després indagant sobre els fets que van seguir a la declaració del Pacte de Versalles, assenyalant amb l'índex més punxant la necessitat actual de tornar sobre les grans mentides de la historiografia oficial per així poder entendre la importància actual d'uns fets tan determinants per a la història d'Europa, com ho demostren els esdeveniment del conflicte dels Balcans. Citant i subscrivint a Michelet quan diu «cal perdre el respecte a la Història per entendre-la», el director proposa una lectura on el motor de la indagació té com a objecte apropar-se al passat —encara que des de la ficció— amb humilitat, respecte i també l'atreviment necessari per encaixar les doloroses veritats que parlen de ferides i fractures abismals més que d’harmonies i necessitats d'estat.

Monterde, José Enrique ; Selva, Marta ; Solà, Anna. La Representación cinematográfica de la historia. Madrid: Akal, cop. 2001.

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Alion, Yves. Les nus et les morts. "Revue du Cinéma", núm. 452 (sept. 1989), pàg. 16-18.
  • Garel, Sylvain. La vie et rien d'autre. "Cinéma", núm. 459 (sept. 1989), pàg. 30.
  • Guarner, José Luis. La vida y nada más. "Fotogramas", núm. 17945 (marzo 1993), pàg. 5.
  • Jaehne, Karen. La guerre n'est pas finie. "Cineaste", vol. 18, núm. 1(1990), pàg. 9-13.
  • Kissin, Eva H. Life and nothing but. "Films in Review", vol. 42, núm. 3-4 (Mar.-Apr. 1991), pàg. 117-118.
  • Nave, Bernard. La vie et rien d'autre. "Jeune Cinéma", núm. 198 (nov.-déc. 1989), pàg. 33-34, 47.
  • Sineux, Michel; Derobert, Éric. Bertrand Tavernier. Crépuscule du matin. "Positif", núm. 343 (sept. 1989), pàg. 25-31.
  • La vida y nada más (La vie et rien d'autre)(DVD). Barcelona: Notro: Manga Films, DL 2009.
  • La vida y nada más. "Film Historia", vol. 3, núm. 3 (1993), pàg. 452.
  • La vie et rien d'autre. "Avant-Scène Cinéma", núm. 388 (janv. 1990), pàg. 1-122.
  • La vie et rien d'autre. "Cahiers du Cinéma", núm. 423 (sept. 1989), pàg. 62.
  • Milne, Tom. La vie et rien d'autre (Life and nothing but). "Monthly Film Bulletin", vol. 56, núm. 670 (Nov. 1989), pàg. 347-349.