Billy Wilder i el seu món.

Cicles
Billy Wilder i el seu món
pdf

Stalag 17

Un traidor en el infierno
  • Direcció: Billy Wilder
  • Guió: Billy Wilder i Edwin Blum
  • Música: Franz Waxman
  • Fotografia: Ernest Laszlo
  • Interpretació: William Holden, Don Taylor, Otto Preminger, Robert Strauss, Harvey Lembeck, Richard Erdman, Peter Graves, Neville Brand, Sig Ruman, Michael Moore, Peter Baldwin, Robinson Stone
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1953

La critica diu

 

Reclosos en un camp de presoners nazi, el protagonista de Stalag 17, el soldat Sefton (William Holden), és un cínic que no dubta en fer comerç amb els seus capturadors: a canvi de tabac i beguda, els alemanys li permeten fer tota mena d’activitats il•legals –curses de ratolins on s’aposten cigarretes- o li subministren sabó i altres objectes molt valuosos en aquell brut confinament. La seva situació clarament privilegiada respecte altres companys de captiveri desperta recels; tothom li retreu la seva amoralitat, la seva falta d’escrúpols, el seu cinisme. “Seria capaç d’apostar si un camió atropellarà o no la seva mare”, diu un dels soldats.

Tolerat a contracor per la resta d’ocupants de la barraca, quan detecten l’activitat d’un traïdor que desbarata tots els seus intents de fugida, les sospites es dirigeixen cap a ell. Després de rebre una brutal pallissa a càrrec dels altres presoners, Sefton anirà estretint el cercle al voltant del veritable delator, Price (Peter Graves), un nazi que es fa passar per americà. Sefton comparteix el repulsiu egoisme d’altres cínics de Wilder, com J.D. Sheldrake (The Apartment, 1960), C.R. Macnamara (One, Two, Three, 1961) i Orville J. Spooner (Kiss me Stupid, 1964), o el Willie Gringrich (Walter Matthau) a The Fortune Cookie (1966) o el Walter Burns (Matthau un altre cop) de The Front Page (1974). Però a diferència d’aquests, ho fa mogut per un acusat sentiment de supervivència. Al caure presoner dels nazis, la guerra es va acabar per en Sefton: ara l’únic que importa és sortir endavant d’aquest infern. Això inclou, com és fàcil d’endevinar, descobrir qui és el traïdor, però només com a forma d’autodefensa., orfe de qualsevol esperit patriòtic o de lleialtat cap a un uniforme, cap a una bandera. És aquesta la idea que té Wilder de l’heroisme? Probablement.

 

 

Vet aquí el motiu pel qual Wilder mostra Sefton amb un mínim de simpatia: el seu descarnat pragmatisme. Que un faci pel•lícules sobre cínics no el converteixen a ell mateix  en un cínic –això és el que molts exegetes de l’autor de Sunset Boulevard semblen no haver comprés- ; Wilder mai mostra pietat cap a Sheldrake, Macnamara, Spooner, Gringrich o Burns, a qui els presenta des de la pitjor òptica possible, carregant les tintes als aspectes més funestos de la seva personalitat. Sefton és parcialment exculpat perquè demostra l’absurditat de certs ideals sota una situació límit, a les antípodes d’una pel•lícula com The Great Escape (John Sturges, 1963).

 

Davant el pragmatisme de Sefton, Billy Wilder oposa a diverses criatures grotesques: el comandant del camp, Oberst Von Scherbach (Otto Preminger), qui al rebre una trucada telefònica dels seus superiors mentre s’està rentant, fent gala del seu absurd sentit de la disciplina posant-se ràpidament els pantalons i les botes, posant-se ferm quan despenja l’auricular i donant un cop de taló cada nova ordre...; els soldats del barracó, llur barroer patriotisme els fa muntar un número còmic imitant a...Hitler!; els secundaris gracioses com Manfredi (Michael Moore) i Peter Baldwin (Johnson), llurs execrables acudits i gràcies alleugeren, o millor dit, dinamiten la tensió del relat. No és que no existís l’humor a les anteriors pel•lícules “de guerra” filmades per Wilder, però estava molt millor vinculat a l’acció, oferint un contrapunt irònic.

 

 

Per exemple a Five graves to Cairo (1943) , Rommels es nega a respondre a una de les preguntes dels presoners anglesos; “Els hi canviaríem encantats a Rudolph Hess per la seva resposta”, exclama un dels presoners, tot responent el mariscal maliciosament “Se’l poden quedar”. I, com demostra A Foreign Affair (1948), l’humor també pot adquirir un sentit crític enmig d’una ficció melodramàtica: el personatge de la congressista conservadora de Iowa, Phoebe (Jean Arthur), és el ridícul exponent d’una Amèrica profunda, moralista i nècia, que encara es creu ingènuament que les tropes dels Estats Units exerceixen de Bons Samaritans als territoris ocupats després de la guerra...Aquests exemples deixen al descobert l’artificiositat de les digressions còmiques a Stalag 17. Wilder no era un cineasta que es deixés temptar per l’aventura ni que li agradés –encara que ocasionalment- dels aspectes truculents d’una situació com aquella. Stalag 17 és com l’evocació una mica trista i molt distesa d’un succés que no s’extralimita d’allò merament anecdòtic. No és que Wilder estigués en hores baixes: tot indica que és més una qüestió d’afinitats que d’aptituds, i així cal entendre’s la poca entitat del cinema de guerra filmat per Billy Wilder.

 

Navarro, Antonio José. Billy cogió su fusil. “Dirigido por”, núm. 312 (mayo 2012), pàg. 38-42.
 

Bibliografia

 

- Barbwire Comedy. En Dick, Bernard F. Billy Wilder. NewYork: Da Capo, 1996. Pàg. 63-74.

- Lally, Kevin. Billy Wilder: aquí un amigo. Barcelona: Ediciones B, 1998. Pàg. 256-265.

- Navarro, Antonio José. Billy cogió su fusil. “Dirigido por”, núm. 312 (mayo 2012), pàg. 38-42.

- Sikov, Ed. Billy Wilder: vida y época de un cineasta. Barcelona: Tusquets, 2000. Pàg. 413-427.

- Sobre la Segunda Guerra Mundial. En Rentero, Juan Carlos. Billy Wilder. Madrid: Ediciones JC, 1987. Pàg. 109-124.

- Stalag 17. En Armstrong, Richard. Billy Wilder: american film realist. Jefferson, North Carolina ; London: McFarland, 2000. Pàg. 62-69.

- Traidor en el infierno (Stalag 17)(DVD). Madrid: Paramount, DL 2001.

- Wilder, Billy. Karasek, Hellmuth. Nadie es perfecto. Barcelona: Grijalbo, cop. 1993. Pàg. 306-310.

- Wilder, Billy. Stalag 17. Berkeley [etc.]: University of California Press, cop. 1999.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema