Billy Wilder i el seu món.

Cicles
Billy Wilder i el seu món
pdf

The Apartment

El apartamento
  • Direcció: Billy Wilder
  • Guió: Billy Wilder i I.A.L. Diamond
  • Música: Adolph Deutsch
  • Fotografia: Joseph LaShelle
  • Interpretació: Jack Lemmon, Shirley MacLaine, Fred MacMurray, Ray Walston, Edie Adams, Jack Kruschen, Joan Shawlee, Hope Holiday
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1960

La critica diu

 

La notable ductilitat de Wilder li permetia variar amb freqüència de gènere, fet que li encantava. A la seva filmografia coexisteixen drames i tragèdies [The Lost Weekend, (1945), Sunset Boulevard (1950), Ace in the Hole (1951) i Fedora (1978)], cinema negre [Double Indemnity (1944)], una opereta [The Emperor Waltz (1948)], una pel•lícula d’aventures aeries [The Spirit of St. Louis (1957)], un film d’intriga de l’estil Hitchcock [Witness for the Prosecution (1957)] i, sobretot, comèdies, gènere on va recórrer tots els tons possible: el sentimental, l’ombrívol, el dramàtic, l’agredolç, el melancòlic, el satíric i de crítica social, el cínic, l’irònic, el sofisticat, l’intel•lectual o el còmic en l’estat més o menys pur. Despullades del seu embolcall habitual, les seves comèdies, acostumen a exhibir una agressivitat tan elegant com ferotge, sense que la mirada poc compassiva que acostumen a exercir sobre el món i els seus personatges exclogui la tendresa i un alè romàntic que sovint s’acostumen imposant. A The Apartment conviuen de manera increïblement harmònica molts dels registres que Wilder va cultivar en el seu cinema i, de certa manera, la pel•lícula és una afortunada simbiosi de tots ells. Per això, definir The Apartment simplement com una comèdia és una afirmació massa lliscadissa i, més que res, una pèrdua de temps.

 

 

En el seu sentit més obvi, The Apartment es constitueix com una virulenta crítica social, una il•lustració de la rebotiga del somni americà, un agre retrat dels mecanismes del triomf en una societat deshumanitzada i hostil. Per formular aquesta crítica, Wilder fuig de l’habitual èmfasi del més tòpic del cinema social i apel•la a la seva eficaç concepció de la posada en escena. Les primeres seqüències de la companyia d’assegurances són prou explícites i el pla de Baxter capcinejant al ritme de la IBM és més que revelador: ell és una de les 31.259 formigues d’una feina molt poc apassionant on, per altra banda, es cotitza més el tenir un pis que serveixi per les cites adúlteres dels caps que l’honrat i dur esforç. La imatge que Wilder transmet dels directius de l’empresa tampoc és molt més amable. En poques ocasions el realitzador té la delicadesa de sorprendre’ls en l’exercici de la seva feina. Són un grapat de murris desaprensius que consagren els seus majors esforços en maquinar les seves aventures amoroses, amb la inapreciable ajuda del titella d’en Baxter.  Un sol pla, però demolidor, el de Baxter  arraulit en el banc, desvetlla el seu talant moral: prescindeixen de qualsevol mena de consideració quan es tracta d’humiliar al seu alcavot i d’amenaçar-lo amb no recolzar el seu ascens si no desallotja el seu llit, encara que sigui de nit i a Central Park en faci molt de fred.

 

 

Després quan Sheldrake monopolitza l’ús de l’apartament, els altres caps no tenen cap mena de denunciar-ho davant el groller cunyat de Fran. Sheldrake, el gran cap de personal, aparenta tenir més classe però és igual de cretí. Fa ús del seu poder per abusar de Baxter i, el que encara és pitjor, per abusar afectivament de Fran, davant la qual es mostra com un manipulador, un impostor i un covard, incapaç de respondre amb un mínim de la seva suposada classe després del frustrat suïcidi. La seva resposta davant la rebel•lió de Baxter: Calen molts anys per arribar fins al pis 27 però només en necessites 30 segons per baixar al carrer subratlla definitivament la seva mesquinesa. De pas, Wilder havia projectat el seu escepticisme sobre el matrimoni, al que desemmascara com una institució ofegada per la mentida, la infidelitat i la hipocresia, una idea al voltant de la qual articularia quatre anys més tard amb Kiss Me, Stupid (1965).

(...) The Apartment busca més l’emoció que el riure. Tot i que això no impedeix que la pel•lícula inclogui moments molt divertits recolzats en dos recursos clàssics de la comèdia, l’equívoc i la ironia, abans que en el gag descaradament còmic. Wilder esprem la força còmica de les seqüència on brilla l’ambigüitat, el joc de les aparences i la confusió d’identitats.

(...) Més enllà d’un refinat exercici de dura crítica social o d’una obra mestra de la comèdia irònica, The Apartment és també, i sobretot, una faula moral sobre la recuperació de la dignitat i una joia del cinema romàntic.

 

Alegre, Luis. El apartamento/Belle Epoque. Barcelona: Dirigido por, 1997.

 

Bibliografia

 

- Alegre, Luis. El apartamento/Belle Epoque. Barcelona: Dirigido por, 1997.

- El Apartamento. En Cinco comedias para la historia. Eduardo Rodríguez (ed.). Torremolinos: I Festival Internacional de Cine de Comedia, 1991. Pàg. 138-158.

- El Apartamento (The Apartment)(DVD). [Madrid]: MGM Home Entertainment, cop. 2002.

- The Apartment. En Armstrong, Richard. Billy Wilder: american film realist. Jefferson, North Carolina ; London: McFarland, 2000. Pàg. 98-107.

- Bertoni, Aline. Billy Wilder on 'La vulgaritá congénitale'. “Revue du Cinéma”, núm. 422 (d´ce. 1986), pàg. 41.

- Bosser, Gaëlle. Les différences sociales: un obstacle insurmontable?: Sabrina et La garçonnière de Billy Wilder. “CinémAction”, núm. 107 (mars 2003), pàg. 12-24.

- Brookes, Ian. The eye of power: postwar Fordism and the panoptic corporation in The apartment. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 37, núm. 4 (Winter 2009), pàg. 150-160.

- La Garçonnière. En Jacobs, Jérôme. Billy Wilder. Paris: Rivages, 1988. Pàg. 137- 140.

- Human Comedies. En Dick, Bernard F. Billy Wilder. NewYork: Da Capo, 1996. Pàg. 87-100.

- Lally, Kevin. Billy Wilder: aquí un amigo. Barcelona: Ediciones B, 1998. Pàg. 341-374.

- Onaindia, Mario. El Guión clásico de Hollywood. Barcelona: Paidós, 1996.

- Rodríguez, Hilario J. El apartamento. “Dirigido por”, núm. 322 (abril 2003), pàg. 50-51.

- El Romanticismo y la tentación de la irresponsabilidad. En Rentero, Juan Carlos. Billy Wilder. Madrid: Ediciones JC, 1987. Pàg. 125-150.

- Rothman, William. Nobody's perfect: Billy Wilder and the postwar American cinema. “Film International”, núm. 1 (2003), pàg. 36-47.

- Sikov, Ed. Billy Wilder: vida y época de un cineasta. Barcelona: Tusquets, 2000. Pàg. 524-548.

- Tobin, Yann. L'amour l'après-midi. La garçonnière. “Positif”, núm. 271 (sept. 1983), pàg. 39-41.

- Tournès, Andrée. La garçonnière. “Jeune Cinéma”, núm. 128 (juil. 1980), pàg. 16-17.

- Wilder, Billy ; Diamond, I.A.L. El Apartamento. Madrid: Plot, 1998.

- Wilder, Billy ; Diamond, I.A.L. The Apartment : Billy Wilder and I.A.L. Diamond. London: Faber and Faber, 1998.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema