Buñuel contra la censura franquista.

Aula de cinema
Buñuel contra la censura franquista
pdf

 

L’evolució de la societat espanyola, des del ja llunyà 1939, passant pel trànsit de l’escassesa i l'autarquia a la industrialització i la incipient societat de consum, estava generant a finals de la dècada dels 50 tensions sociopolítiques cada vegada més acusades. El pas de l’aparent uniformisme blau i monolític dels anys quaranta a les guspires als carrers de la dècada següent es reflectia en totes les esferes de la vida nacional i el camp cinematogràfic no seria una excepció. Portaveus visibles de les noves tensions en el camp intel•lectual eren els cineclubs, amb freqüència adscrits al falangista i obligatori SEU, però en els que s’evidenciava cada vegada més clarament la voraç apetència del públic jove per conèixer pel•lícules cèlebres que no gaudien de franquícia censora, com passava amb els títols clàssics de cinema soviètic. El 1950 va arribar a Madrid, per valisa diplomàtica, una còpia de Roma, città aperta (Roberto Rossellini, 1945), que es va exhibir en sessions privades i en alguns cineclubs, causant un enorme impacte. El 1952, el Cineclub del SEU de Madrid va exhibir Bronenosets Potyomkin (Sergei Eisenstein, 1925). La projecció de pel•lícules prohibides (entre les quals hi va haver des de Tierra sin pan, de Buñuel, fins a Ekstase (Gustav Machaty, 1933) es va anar fent cada vegada més intensa en els cineclubs i a finals de la dècada va suscitar un veritable escàndol públic.

(...) Episodis com aquest resultaven altament reveladors de les noves contradiccions sorgides en la societat espanyola vint anys després de conclosa la Guerra Civil. Malgrat tot, l’episodi més detonant de la nova situació el va proporcionar la producció de Viridiana el 1961, realitzada pel prestigiós exiliat Luis Buñuel i del qual la reincorporació al cinema patri va ser vista amb especial simpatia per les autoritats del Ministerio de Información y Turismo. Sotmès al guió de Viridiana a censura, se li va fer canviar el final, que mostrava a la exnovícia protagonista (Silvia Pinal) convertida en amant de Jorge (Paco Rabal). La pel·lícula, rodada d’acord amb el guió autoritzat, va ser vista i aprovada sense objecció per la Junta de Censura i enviada a Cannes, com a representació oficial espanyola. Projectada en la sessió de clausura, Viridiana va conquistar la Palma d’Or del festival (per primera cop per Espanya) i el premi va ser recollit a l’escenari pel mateix director general de Cinematografía y Teatro, José Muñoz Fontán. No obstant això, la crítica publicada l'endemà, per l’òrgan vaticà L’Oservatore Romano, denunciant el caràcter violentament anticristià del film va aixecar revolt a Madrid. Muñoz Fontán va ser destituït immediatament i es va prohibir tota menció de Viridiana a la ràdio i la premsa espanyoles.

 

 

Malgrat ser aparentment un “film blanc”, Viridiana violava subtilment nombrosos tabús religiosos de la censura espanyola. El primer era la befa de les pràctiques de caritat de la protagonista, contemplades com ridícules, inútils i fins i tot socialment contraproduents per Buñuel. El segon era la imatge blasfema de l’orgia dels captaires, en un enquadrament compost com El Sant Sopar de Leonardo, amb el cec ocupant el lloc de Jesucrist. I, per últim, el final modificat per la censura es va convertir en un ménage à trois entre Jorge, Viridiana i Ramona. Viridiana era nominalment una producció espanyola de l’empresa UNINCI, presidida per Bardem (tot i que realment es tractava d’una coproducció hispanomexicana, amb major inversió del segon país). La situació anòmala plantejada per la prohibició del film va enrederir la seva estrena mundial (gràcies a un doble negatiu dipositat prèviament a París) i va suposar també la liquidació de UNINCI.

(...) Després de l’escàndol de Viridiana, i malgrat no haver estat recollit ni comentat pels mitjans de comunicació espanyols, el problema de la censura de cinema s’havia convertit en una preocupació nacional, inclús per elements extracinematogràfics. (...) A finals de 1961, l’influent diari ABC va publicar, sense cap mena de dubte per inspiració oficial, dos editorials – Un código de moral cinematográfica (15 d’octubre) i Criterios de moral cinematogràfica (3 de novembre) –, en els quals advocava per l’adopció d’un codi de censura, amb normes concretes i ben delimitades.

Per primera vegada des de 1939, el tema de la censura començava a aflorar al debat públic. A finals de 1961, la revista Nuestro Cine va efectuar una enquesta entre diversos directors espanyols, en la que figurava la següent pregunta: “¿Creu vostè en la tantes vegades repetida crisi temàtica del cinema espanyol? En cas afirmatiu, ¿A què ho atribueix?”. Amb diversos graus de precaució en el llenguatge, alguns dels entrevistats van al•ludir –sense mencionar-la– a la censura com a responsable de tal crisi.

 

Gubern, Román; Font, Domènec. Un Cine para el cadalso: 40 años de censura. Barcelona: Euros, cop. 1975. Pàg. 95-99.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema