Chantal Akerman. un record

Cicles
Chantal Akerman
un record
pdf

Je, tu, il, elle

Jo, tu, ell, ella
  • Direcció: Chantal Akerman
  • Guió: Chantal Akerman
  • Fotografia: Bénédicte Delesalle, Renelde Dupont i Charlotte Szlovak
  • Interpretació: Chantal Akerman, Niels Arestrup, Claire Wauthion
  • Producció: França-Bèlgica
  • Any: 1974

 

Quan Chantal Akerman es posa en escena a Saute ma ville (1968), La chambre (1972), Je, tu, il, elle, no fa el seu propi retrat. Parla de la dona, d'una dona alhora abstracta i universal. Ella és una abstracció de dona, una concreció de totes les dones. Vull dir que és també Jeanne Dielman, encara que aquesta porti la màscara i el cos de Delphine Seyrig. Jeanne Dielman és la resultant de les mestresses de casa que Chantal Akerman havia observat: la seva mare, les seves ties, les seves amigues casades. Sense que ella mateixa hagi estat prostituïda, alienada per un fill de quinze anys, Chantal Akerman viu en Delphine Seyrig. Ella és, jo sóc Delphine Seyrig.

Crec que la diferència de matís entre pel•lícula-d’home-autobiogràfica i Chantal Akerman prové d'això: Els cineastes homes que es tornen a veure de nois es creuen sempre únics. O, més exactament, únics en la línia de Proust o del "retrat de l'artista" de Joyce. Únics i "com" els seus il•lustres majors. Chantal Akerman es posa nua en les seves pròpies pel•lícules i parla de la seva "diferència". Amb paraules, imatges sense referències, perquè les dones no tenen passat artístic, literari o molt poc. D'alguna manera és la primera a fer-ho.

 

 

Això és sensible en Je, tu, il, elle una pel•lícula feta de tres viatges: el de la dona sola, el de la dona i l'home i el de dues dones que s'estimen. En el primer viatge, l'abandonament extrem, la solitud. Una dona rebutjada. ("M'he anat..." primera frase de la pel•lícula). Una dona tancada en una cambra buida, enfront dels seus dimonis, entre quatre parets blanques sobre les quals vénen a inscriure's la corba del seu coll o la de la seva esquena. Una dona que escriu, tatxa, reescriu una carta a l'estimada (o a qui? ) i menja, lenta i absurdament, sucre en pols amb una cullera. No hi ha comunicació per a ella. Gens de desesperació grandiloqüent. Una mica més tranquil, una forma d'alienació que aïlla a la dona i que va a ser encara millor descrita a Jeanne Dielman, 23 quai du commerce, 1080 Buxelles (1975).

Entorn d'aquesta dona abstracta i no obstant això carnal, els senyals de la vida s'enfonsen. Camina sobre les cartes. El sucre en pols s'amaga entre els replegaments del cos. És Jeanne Dielman enfront de la seva tassa de cafè mal feta. La dona reduïda a la immobilitat espera "que jo cregui en Déu o que tu em donis guants per sortir al fred...

En el viatge amb l'home, l'Eros masculí sota l'embolcall d'un camioner, és la dona qui "encaixa" a l'home. Admirable seqüència, en igualtat des del primer moment amb el millor Cassavetes. "Obeeixes però tens por" diu el camioner a Chantal Akerman a qui ell demana que li faci gaudir. És molt simple. Però ella és negada. Negada per la facilitat d'ell per afaitar-se, per pixar dempeus tranquil•lament, per halar mirant la televisió. Negada pel tranquil egoisme de l'home, que s’ho creu". Negada però no reivindicadora. Chantal Akerman filma tot això amb salut, bon humor i naturalitat.El tercer viatge: escena d'amor entre Akerman i Claire Wauthlon, lírica, impúdica i reservada. La cineasta està en la imatge nua, fent l'amor amb una altra dona.

 

 

No és la menor de les paradoxes de la meva demostració dir: aquesta seqüència és encara menys autobiogràfica que les altres. Perquè la dona que està aquí, en la pantalla, està alienada per "una altra" que no vol d'ella més que una nit, per "una altra" que vol pa, vi, tendresa. No és la historia de Chantal Akerman, és la història d'una diferència, la de la condició femenina.

Aquest és el tema de totes les pel•lícules de Chantal Akerman. En el seu primer curt (que interpretava ella), estava en una cuina on hi havia, presa en un armari, una nota d'adéu de la "altra". Aquesta renúncia d'amor havia succeït entre la cassola de tallarines, les escombres i la bugada. Ja llavors. Una altra vegada. La condició de diferència és el fil vermell de les pel·lícules de Chantal Akerman. Uneix irremeiablement la cassola al sexe i el detergent a l'amor. Tot això havia de portar a l'obra mestra determinant que és Jeanne Dielman. Avui ho sabem per fi.

 

 

Clouzot, Claire. Je, tu, il, elle. “Écran”, núm. 45 (mars 1976), pàg. 67.

 

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

- Akerman, Chantal. Autoportrait en cinéaste. Claudine Paquot (ed.). Paris: Cahiers du cinéma: Centre Pompidou, cop. 2004.

- Clouzot, Claire. Je, tu, il, elle... “Ecran”, núm. 45 (mars 1976), pàg.. 67-68.

- Déléas, Josette. La jouissance du voir dans "Je tu il elle" de Chantal Akerman. “Cinémas”, vol. 8, núm. 3 (printemps 1998), pàg. 121-133.

- Gélin, François-Xavier. Je, tu, il, elle. “Positif”, núm. 189 (janv. 1977), pàg. 75.

- Je, tu, il elle. “Cinéma”, núm. 199 (juin 1975), pàg. 104-105.

- Je, tu, il, elle (DVD). Paris: Carlotta: Chemah is, [2007].

- Maupin, Françoise. Je, tu, il, elle. “Image et Son”, núm. 306 (mai 1976), pàg. 110.

- Narboni, Jean. La quatrième personne du singulier (Je tu il elle). “Cahiers du Cinéma”, núm. 276 (mai 1977), pàg. 5-14.

- Pélacot, M.T. de. Je tu il, elle... “Jeune Cinéma”, núm. 99 (déc. 1976 – janv- 1977), pàg. 42-44.

- Roy, Jean. Je, tu, il, elle - Jeanne Dielman. “Cinéma”, núm. 207 (mars 1976), pàg. 142.