Chantal Akerman. un record

Cicles
Chantal Akerman
un record
pdf

Portrait d'une jeune fille de la fin des années 60, à Bruxelles

Retrat d'una noia de la fi dels anys seixanta a Brussel·les
  • Direcció: Chantal Akerman
  • Guió: Chantal Akerman
  • Música: Yaroul Poupaud
  • Fotografia: Raymond Fromont
  • Interpretació: Circé Lethem, Julien Rassam, Joëlle Marlier, Cynthia Rodberg
  • Producció: França
  • Any: 1994

 

Jo tu ell ella passegi/nosaltres parlem. Els seixanta minuts admirablement precisos i no obstant això mai encotillats d'aquest 'Retrat" es reparteixen amb un bell sentit del swing entre els dos pols de la modernitat del cinema. Akerman afegeix discretament un petit punt autobiogràfic, però se situa a distància, i la temptació del monòleg perilla constantment per la subtilesa del diàleg. Bonic equilibri per a aquesta pel·lícula de la retirada i l'obertura, pel·lícula de l'abans de l'explosió, en la qual un rètol indica la data encantada: abril 1968.
 

Per a la cineasta, una crònica de l'adolescència (condició obligatòria de la sèrie del canal Arte Tous els garçons et els filles de leur âge) no ha de tenir signes aferents, cançons, robes, pentinats o modes lèxiques. Quan un gran èxit ye-ye sona en la banda sonora, no és la nostàlgia qui la justifica: cal entendre el que implica escoltar una cançó, el món que crea, l'imaginari que imposa. Una manera de Akerman per trobar l’esperit de l'adolescència, el conflicte merament cinematogràfic que ella proposa (sense que en cap moment la pel·lícula resulti una al·legoria) entre el que volem veure i el que se'ns desvetlla. Portrait d'une jeune fille de la fin des anneés 60 á Bruxelles és la pel·lícula del desajustament entre els primers desitjos i els seus objectes encara mal circumscrits.

 

Ja és força. Però hi ha una mica més, si es mira amb atenció. Tracta d'una noia jove? Sí. De finals dels seixanta, sens dubte. Sí, està a Brussel·les. Però gens prova que aquesta noia, aquesta època i aquesta ciutat comparteixin realment un terreny comú. Com? La crítica extrapola, dieu. Estan al mateix nivell, i el rètol que indica al principi de la pel·lícula la data en la qual es desenvolupa l'acció, aclareix la situació... Què més dóna? Penseu que corrien Peugeot 205 pels carrers en èpoques de barricades? Doncs hi ha un que passa, només cal mirar amb atenció. Detalls, és veritat. Però no subestimem els detalls. Trobem, presos en el cor de la pel·lícula, això que ments inquietes cridarien incoherències i que, més aviat, són, en tot cas, anacronismes. És a dir: absències del temps respecte a si mateix. No és un fet sistemàtic. Les cançons són de l'època. Però quan Paul i Michéle recorren un carrer comercial del centre de Brussel·les, les  botigues, els passejants, certifiquen que estem en els anys noranta. Aquestes escenes han estat rodades amb un equip lleuger i els passejants es tornen i llancen mirades interrogants cap a la parella. La càmera no evita aquests ulls que s'apunten al cinema, fins i tot sembla col·leccionar-los. I vet aquí que percebem un altre detall, la samarreta de la protagonista que ens recorda, llunyana però poderosament, a la que porta Jean Seberg en Á bout de souffle (Jean-Luc Godard, 1959), una altra pel·lícula en la que, entre d’altres coses, es camina molt pel carrer.

Homenatge? Va home va. Una cineasta que es pren llibertats així amb el seu tema no pot acontentar-se amb una simple cita. El que mostra Akerman, mitjançant aquest happening ambulant pels carrers de Brussel·les és més aviat una superposició: el cinema d'avui fabricat amb els mitjans del d'ahir, amb els espectadors (els passejants) com a testimonis. Parlàvem abans de modernitat. Vet aquí. Una multitud mira a dues xaiets perduts que passegen per un carrer i un temps que no se suposen els seus. El paisatge és indiferent als cossos que ho creuen i viceversa. Es revela el mecanisme de l'art de Chantal Akerman, envaït per la modernitat cinematogràfica que l'ha precedit. Els anys seixanta, anys de les primeres festes de la senyoreta Akerman, dels seus primers petons? Potser. Però sobretot: anys del cinema que l'ha formada i el vertigen del qual no ha deixat de reinscriure, des de llavors, als nostres espais contemporanis.

 

Akerman, Chantal. Autoportrait en cinéaste. Claudine Paquot (ed.). Paris: Cahiers du cinéma: Centre Pompidou, cop. 2004.

 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

- Akerman, Chantal. Autoportrait en cinéaste. Claudine Paquot (ed.). Paris: Cahiers du cinéma: Centre Pompidou, cop. 2004.

- Bouquet, Stéphane. Le temps des copains et de l'aventure. “Cahiers du Cinéma”, núm. 485 (nov. 1994), pàg. 26-35.

- Schmidt, Nicolas. Portrait d'une jeune fille de la fin des années 60 à Bruxelles (Tous les garçons et les filles de leur âge). “CinémAction”, núm. 78 (janv. 1996), pàg. 116-117.