Comèdia popular. un gènere a definir

Cicles
Comèdia popular
un gènere a definir
pdf

La comèdia neix amb el teatre: un petit grup d’actors disfressats es col·loca davant d’un altre grupet de persones a les que s’ha d’entretenir. Existeixen dues possibilitats: es pot fer plorar al públic, escenificant un fet molt trist. O bé, se’ls pot intentar fer riure. A vegades el dramaturg intercala fragments còmics a un drama, per rebaixar la tensió. La distinció entre comèdia romàntica i comèdia satírica és molt antiga, va ser establerta pels gramàtics llatins del segle IV.

Els millors gags visuals es van inventar a l’època muda i han tingut una vida cinematogràfica llarguíssima. La comèdia va tenir una època d’esplendor abans de la invenció del sonor i molts dels majors còmics de la història van mantenir la boca tancada durant tota la seva carrera, el que els va obligar a desenvolupar extraordinàriament la mímica i explorar totes les possibilitats d’allò que avui anomenem comunicació no verbal. Slapstick és la paraula anglesa que serveix per definir un tipus de comèdia que es basa en l’acció física i la pantomima i que procedeix directament del vodevil. La screwball comedy, que floreix a Hollywood als anys trenta, desenvolupa molt el diàleg, combinat amb una acció frenètica. L’humor negre –un gènere típic de la comèdia italiana i espanyola- sorgeix de la necessitat de defendre’s contra l’absurd de l’existència. A la comèdia negra no hi ha res sagrat, res del que un no pugui riure-se’n. És còmic que un avi pretengui matar a la seva família per aconseguir comprar-se una cadira de rodes? ¿Té cap gràcia que un grup de persones que fugen trepitgin, una vegada i una altra, el ciment que acaba d’allisar amb gran dificultat un paleta? És divertit que algú rellisqui amb una pel de plàtan? La resposta és que depèn de com t’ho expliquin.

L’humor és universal, tot i que de vegades adquireixi particularitats locals. A un japonès, per exemple, li fa més gràcia que l’home que rellisqui sigui ric, vestit d’etiqueta o amb un luxós kimono. I al cinema mexicà –incloent les pel·lícules de Buñuel- no està exempt de cert sadisme que és propi de l’humor local. En qualsevol cas, les millors comèdies sorgeixen sempre d’emocions i mecanismes humans universals i intemporals.

Una altra qüestió és la del gag verbal, la comicitat de l’acudit, els jocs de paraules i equívocs que a vegades resulten intraduïbles. Com més teatral i vodevilesca és una comèdia, més important resulta el gag verbal. Per valorar la importància del llenguatge només cal recordar a Cantinflas, els germans Marx o els Monty Python. 

La comèdia és un gènere que acostuma a ser incompatible amb les idees fixes. L’any 1935 Alexander Medvedkin filmà una sàtira anomenada Schastye [traduïda aquí amb el nom La Felicitat], era la història d’un camperol miserable que passa del tsarisme al comunisme sense que la seva sort no canviï gens. La pel·lícula va ser considerada per les autoritats soviètiques com surrealista, abstracta, intel·lectual, contraproduent i poc pedagògica. L’any 1963, arrel de l’estrena d'El Verdugo (Luis García Berlanga, 1963), una comèdia sobre un home que vol heretar el lloc de treball de botxí del seu sogre per, d’aquesta manera, poder conservar un pis de protecció oficial, Franco va dir de Luis García Berlanga: Ja sé que Berlanga no és comunista. És una cosa pitjor, mal espanyol.

 

Llopis, Silvia. La Comedia en 100 películas. Madrid: Alianza, 1998.