Comèdia popular. un gènere a definir

Cicles
Comèdia popular
un gènere a definir
pdf

I Vitelloni

Los Inútiles
  • Direcció: Federico Fellini
  • Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano
  • Música: Nino Rota
  • Fotografia: Otello Martelli
  • Interpretació: Franco Fabrizi, Franco Interlenghi, Alberto Sordi, Leopoldo Trieste, Leonora Ruffo, Lida Baarova
  • Producció: Itàlia
  • Any: 1953

 

 

Quan Flaiano, Fellini i Pinlli van concebre I Vitelloni (1953), tractaven d’evocar l’atmosfera estancada de les seves respectives ciutats –Pescara i Rímini, recreades al film amb fragments d’Ostia-, que havien respirat a la seva primera joventut. La seva coincidència en el tema va ser tan forta que van escriure el guió en dues setmanes. Tenien molts records en comú i es van ajuntar per explicar-los, però el que va sorgir d’aquesta aventura va ser més que la crònica nostàlgica d’una època de les seves vides o d’uns ambients provincians.

La veu en off que narra des de l’inici en primera persona, no s’identifica com si fos la de cap dels personatges ni ho farà durant tota la pel·lícula. És un vitellone, un “jo” que va formar part del grup (del “nosaltres”) però al que mai veurem; només coneixem als quatre que ell mateix ens presenta els primers minuts: Alberto (Alberto Sordi), Moraldo (Franco Interlenghi), Riccardo (Riccardo Fellini) i Fausto (Franco Fabrizi). A l’escena del passeig hivernal per la platja veiem de lluny cinc personatges, sent el cinqué un desconegut llur imatge no relacionem amb el narrador acusmàtic. Quan els han presentat a tots, aturant-se sobretot en Fausto, de qui diu irònicament que era el guia espiritual del grup, la veu es calla i deixa parlar a les imatges i a la música de Rota. A la seqüència que hi ha a continuació trobem tot l’univers del film com a un fragment de mirall.

 

 

La festa de l’elecció de Miss Sirena constitueix una ostentació de cinema fellinià, on les paraules, els sons i la imatge dialoguen i respiren amb una vitalitat exuberant. Fausto protesta pel desdeny d’una noia, que li retreu estar enganyant a la Sandra. Sandra –diu cínicament- ma chi la conosce? (Sandra, qui la coneix?). i immediatament Riccardo crida pels altaveus el triomf de Sandra, que ha estat escollida Miss Sirena 1953. És evident que tots la coneixen i l’admiren. Convidada a que digui alguna cosa pel micròfon, la noia (Eleonora Ruffo) només aconsegueix articular una síl·laba, però una síl·laba molt significativa: Io...(jo). Com davant d’una conjura màgica o una paraula prohibida, esclata la tempesta, el públic s’aixopluga, un para-sol cau a prop de la càmera d’una manera espectacular. Sembra la fine del mondo –exclama Morando-. É bellissimo (Sembla la fi del món. És preciós). Tempesta i festa es barregen i es potencien mútuament fins aconseguir caràcters orgiàstics. Sandra, col·locada al lloc de la càmera, es saludada i aclaparada per les dones que semblen dirigir-se a nosaltres –figurant així la pressió provinciana del “què diran”-, acaba defallint i és engolida al pla com si caigués a un abisme. No ho sabem encara, però està embarassada d’en Fausto, a qui mira amb retrets quan es recupera. El joc de mirades, que només l’espectador veu perquè van dirigides a ell, fa que el jove marxi.

A una seqüència està tot dit, mitjançant les mirades i la posada en escena de Fausto amagat, emboscat, escapant. Els personatges ja estan caracteritzats, amb gestos mínims, naturalitzats però significatius: un Fausto amoral, vist pels seus amics amb una barreja d’amistós retret i admiració; la feixuguesa de Leopoldo, que s’entesta en ser presentat a l’actriu convidada, en un pla asfixiant; un Moraldo que, tot i que no s’expliciti, sembla ser aquest cinquè personatge amo de la veu, que evoca des del present llunyà els dies de la seva joventut provinciana; la trivialitat d’Alberto, intentant pispar un cigarro; la resignació de Sandra davant del seu destí de dona sotmesa a totes les servituds del seu paper tradicional.

Fausto no és només el líder del grup, representa també pels seus companys l’aventura i la vida: Alberto es fa una foto amb ell el dia del seu casament com si ell es tractés de la núvia. La seva absència durant la nit de noces sumeix a tots en l’estancament i la malenconia. Quan torna, porta amb ell la música, la vida i l’animació. Ja poden tornar a començar les entremaliadures. Tenen lloc aleshores la festa amb les artistes i el robament de l’àngel. Certs elements de la posada en escena presenten aquesta situació no com un pas endavant, sinó com una regressió amenaçadora, sense sortida; entre ells se situa el cap tallat que arrossega Alberto durant el ball de Carnestoltes, o com s’infantilitza Fausto a la botiga d’antiguitats, entre figures paternes i vestit amb un guardapols que sembla una bata de l’escola.

 

Pedraza, Pilar ; López Gandía, Juan. Federico Fellini. Madrid: Cátedra, 1993.
 

Bibliografia

Amengual, Barthélémy. Propositions pour un portrait du jeune Fellini en néo-réaliste. “Positif”, núm. 413-414 (juil.-août 1995), pàg. 6-13.

Burke, F.M. Reason and unreason in Federico Fellini's 'I vitelloni'. “Literature/Film Quarterly”, vol. 8, núm. 2 (1980), pàg. 116-124.

Casas, Quim. El neorrealismo es un juego. “Dirigido por”, núm. 389 (mayo 2009), pàg. 46-47.

Fellini, Federico. El Jeque blanco ; I vitelloni ; La strada ; Il bidone. Madrid: Alianza, 1972.

Fellini, Federico. Quattro film: I vitellon : la dolce vita: 8 1/2: Giulietta degli spiritti. Torino: Giulio Einaudi, 1974.

Fellini, Federico. Three screenplays: I Vitelloni, Il Bidone, The temptations of Doctor Antonio. New York: Orion, [1970].

Los Inútiles (I Vitelloni)(DVD). Torrelodones: Vellavision, DL 2003.

Latorre, José María. Los Inútiles de Federico Fellini. “Dirigido por”, núm.311  (abr 2002), pàg. 56-59.

Méranger, Thierry. Les vitelloni au Canada: entretien avec Guy Maddin. “Cahiers du Cinéma”, núm. 649 (oct. 2009), pàg. 78.

Miret, Rafel. Fellini y la provincia. “Dirigido por”, núm. 389 (mayo 2009), pàg. 48-50.

Miret, Rafel. Los Inútiles. “Dirigido por”, núm. 335 (jun. 2004), pàg. 78.

Prédal, René. Les Vitelloni, du néoréalisme au cinéma moderne. “CinémAction”, núm. 70 (janv. 1994), pàg. 157-168.

Valentini, Paola. Immagini da ascoltare: la novellizzazione radiofonica. “Bianco e Nero”, vol. 65, núm. 548 (genn.-apr. 2004), pàg- 102-109.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema