De sang i de fang. 1914-1918

Cicles
De sang i de fang
1914-1918
pdf

La grande illusion

La gran ilusión
  • Direcció: Jean Renoir
  • Guió: Jean Renoir i Charles Spaak
  • Música: Joseph Kosma
  • Fotografia: Christian Matras
  • Interpretació: Jean Gabin, Erich von Stroheim, Pierre Fresnay, Marcel Dalio, Dita Parlo, Jean Dasté, Julien Carette, Georges Péclet, Werner Florian, Sylvain Itkine, Gaston Modot
  • Producció: França
  • Any: 1937

La critica diu

 

No estic gens segur de si La grande illusion és el film més realista de Renoir, però sí que és veritat que el seu valor segueix intacte i això es deu principalment a la seva composició realista. Les proves d’això són nombroses i la més evident és la pluralitat dels idiomes. Als dies següents de l’Alliberament, títols com La Dernière chance i sobretot Paisà (Roberto Rossellini, 1947), van acabar afortunadament amb les velles convencions dramàtiques que permetien als personatges de qualsevol origen entendre’s uniformement amb la llengua de Shakespeare, Dante o Molière. Però això només va durar un temps, perquè encara avui ens trobem, per exemple, amb que un cinema considerat realista com el britànic ens ofereix films de la Resistència que es desenvolupen a París i a on les porteres parlen anglès. Molt abans de que ho fes el neorealisme, Renoir va basar el seu film en l’autenticitat de les relacions socials a través de l’idioma. Pabst, és veritat, ho havia fet ja a Kameradschaft (1931), però de manera molt menys subtil. Aquí la genialitat que atorga a la troballa  tot el seu valor humà és l’ús d’una tercera llengua, l’anglès, entre Von Rauffenstein i Boïeldieu, no ja d’una llengua nacional, sinó d’una llengua de classe que aïlla els dos aristòcrates de la resta de la societat plebea.

 

 

Aquesta intervenció d’una tercera forma d’expressió sembla, per altra banda, una de les idees més felices de l’estructura de La grande illusion, tant en allò que es refereix al guió com en la posada en escena. Hem vist el desdoblament del tema de la noblesa entre Fresnay i Stroheim, però és convenient saber també que al principi Rosenthal no existia. El seu personatge ve a afegir l’idea de raça a l’idea de classe matisant així de manera essencial el sentit de tot el film i contribuint igualment a evitar el caràcter esquemàtic de l’antítesi Fresnay-Gabin.

Realisme també en les relacions humanes o, diguem més encara, veracitat. Menys potser a les relacions entre els principals personatges –que, sense convertir-se mai en simbòlics i conservant sempre cert aire pintoresc que és extraordinàriament viu, se ressenten de les exigències dramàtiques del guió.- que en aquelles que Renoir ha sabut crear entre primer terme dels protagonistes i tot el segon terme dels genèrics: els guardes alemanys, els simples soldats, els suboficials i oficials són presentats amb, no diguem una veritat, que és sempre relativa segons l’experiència de cadascú, sinó amb una veracitat pertorbadora. Aquest realisme no és de còpia, sinó una reinvenció d’extraordinària exactitud, tot sabent, fora de convencionalisme, donar al detall un valor alhora documental i significatiu. La invenció d’un personatge com M Arthur i de la subtil complicitat que mantenen amb els presoners és una creació que frega la sublimitat. L’escena on Carrette, abans de la festa, li diu pel damunt dels caps dels oficials superiors: “Tu comprens , Arthur” és un instant genial de cinema pur. I què dir dels plans molt breus que ens mostren els oficials anglesos: tota una civilització s’evoca ens uns segons, sense que cap detall ens recordi mai quelcom típic o previsible.

 

És, en efecte, d’invenció del que cal parlar-ne aquí i no d’una simple reproducció documental. L’exactitud dels detalls és en Renoir producte tant de la imaginació com de l’observació de la realitat, de la que se sap extreure sempre el fet significatiu però no convencional. La seqüència que millor expressa aquest punt de vista és, sense cap mena de dubte, la cèlebre escena de la festa amb l’anunci de la presa de Douaumont. Amb aquesta brillant idea, un director traçut  no podria deixar de fer en qualsevol cas ostentació. Però Renoir afegeix deu troballes més que composen quelcom més important que un tros d’antologia; un exemple: la idea de fer cantar La Marsellesa a un oficial anglès disfressat de dona.  És el conjunt d’aquestes intervencions realistes el que proporciona la seva solidesa en la construcció de La grande illusion i el que fa que encara avui es guardi intacte el seu esplendor.
Realisme també en les preses o més exactament en el guió tècnic. És ben cert que la veracitat de La grande illusion no seria la mateixa si Renoir no hagués, en primer lloc, filmat els exteriors (i fins i tot part dels interiors) en decorats naturals. Com no va poder fer-ho a Alemanya, va escollir Alsàcia, el més a prop possible de la frontera. En fi –i tot i que Renoir ha utilitzat molt més aquesta tècnica en altres dels seus films- s’observa la cura constant de no separar mai a través de la filmació el centre d’interès dramàtic del context general en el que està inscrit (psíquic i humà). Aquest desig s’expressa per diversos procediments.

 

 

Per la profunditat de camp, naturalment, però sobretot pels reenquadraments que substitueixen als canvis de pla i que obliguen a tractar les escenes no com fragments sinó realment en el seu conjunt. Per exemple. En algunes escenes de dormitori que podien haver estat filmades en estudi, Renoir va fer col•locar en el pati de l’edifici uns semidecorats mòbils que li van permetre tenir als actors “a l’interior” i descobrir simultàniament per la finestra la vista del camp (escena de l’entrenament dels joves reclutes). Així queda de manifest, pel que es refereix a la tècnica de la direcció, aquesta cerca de la veracitat de les relacions entre els homes i el món on estan situats.

 

Bazin, André. Jean Renoir. Barcelona: Paidós, 1999.

 

 

Bibliografia

 

- Casas, Quim. Jean Renoir y la diferencia de clases. “Dirigido por”, núm. 382 (oct. 2008), pàg. 78-81.

- Cavagnac, Guy. La Grande illusion. En Analyse des films de Jean Renoir. Paris: Institut des hautes études cinématographiques, 1966. Pàg. 49-83.

- Cette poursuite du sujet par la caméra. En Philippe, Claude-Jean. Jean Renoir, une vie en oeuvres. Paris: Bernard Grasset, 2005. Pàg. 203-224.

- Curchod, Olivier. La Grande illusion: Jean Renoir. Paris: Nathan, 1994.

- Davis, Colin. Scenes of love and murder : Renoir, film and philosophy. London ; New York: Wallflower, 2009.

- Dupuich, Jean-Jacques. La grande illusion. “Image et Son”, núm. 265 (nov. 1972), pàg. 120-122.

- Entre deux guerres. En Mérigeau , Pascal. Jean Renoir. [Paris]: Flammarion, cop. 2012. Pàg. 309-344.

- La Gran ilusión (La Grande illusion)(DVD). Madrid: Universal Pictures Iberia, cop. 2008.

- La Gran ilusión. En Bazin, André. Jean Renoir. Barcelona: Paidós, 1999. Pàg. 50-60.

- La Gran ilusión. En Quintana, Àngel. Jean Renoir. Madrid: Cátedra, cop. 1998. Pàg. 149-157.

- La Grande illusion: [Jean Renoir]. Gérard Vaugeois (ed.). [Paris]: Ballard, cop. [1974].

- Le Roy, Éric. Le rapatriement des films spoliés par les nazis. “Journal of Film Preservation”, núm. 68 (Dec. 2004), pàg. 46-51.

- Lelouch, Claude. La grande illusion. “Cahiers du Cinéma”, núm. 482 (juil.-août 1994), pàg. 65.

- Masterworks of the french cinema: The Italian straw hat, Grand illusion, La Ronde, The Wages of fear. London: Lorrimer, 1974.

- O'Shaughnessy, Martin. La Grande illusion: Renoir, 1937. London ; New York: I.B. Tauris, 2009.

- Perebinossoff, P.R. Theatricals in Jean Renoir's The rules of the game and Grand illusion. “Literature/Film Quarterly”, vol. 5, núm. 1 (Winter 1977), pàg. 50-56.

- Quintana, Àngel. La gran ilusión. “Dirigido por”, núm. 350 (nov. 2005), pàg. 60-61.

- Renoir 1937, le coup de maître: La Grande illusion. En Curchod, Olivier. La "Méthode Renoir": pleins feux sur Partie de campagne (1936) et La Grande illusion (1937). Paris: Armand Colin, cop. 2012. Pàg. 153-246.

- Renoir, Jean. La Gran ilusión. Barcelona: Aymá, 1966.

- Renoir, Jean. La Grande illusion. [Paris]: Seueil : Avant-scène, [1971].

- Renoir, Jean. Mi vida y mi cine. Madrid: Akal, cop. 2011.

- Vega, Felipe. Jean Renoir o la gran ilusion del cineasta atrapado. “Casablanca”, núm. 39 (marzo 1984), pàg. 18-20.

- Vincendeau, Ginette. The great escape. “Sight & Sound”, vol. 22, núm. 5 (mai 2012), pàg. 40-42.

- Viry-Babel, R. La grande illusion de Jean Renoir. “Les Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 18-19 (printemps 1976), pàg. 37-63.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema