El cinema contemporani. Art o indústria?.

Aula de cinema
El cinema contemporani. Art o indústria?
pdf

 

No oblidem que el cinema és la darrera de les arts “renaixentistes”, la setena, que neix lligada a la tecnologia. La fotografia i les vint-i-quatre imatges per segon van fer possible la il·lusió de visualitzar imatges reals en moviment reflectides en una precària pantalla, fet que provocà grans dosis d’hilaritat i riures. El cinema, gràcies a la seva vinculació d’origen, té l’oportunitat de progressar còmodament, amb fluïdesa i certa naturalitat, de la mà de les noves i més avançades tecnologies.

Però, què ha passat amb la indústria del cinema? En la seva primera etapa, aquesta va generar un cinema intensament comunicatiu i atractiu. L’espectacle més popular del segle XX. Paradoxalment, va ser aquesta mateixa indústria la que va impedir que el cinema pogués explorar totes les seves possibilitats narratives, com van fer la resta de les arts del moment en el període de transició de la modernitat a la postmodernitat. El seu ancoratge als models narratius de la novel·la i el teatre decimonònic, aquesta mil•lenària “eina perfecta” aristotèlica, el converteix en l’art més jove i el que més ràpidament ha envellit, segrestat per les seves cotes d’audiència i exigències d’èxit. En plena decadència de les sales de cinema, aquestes són incapaces de “contenir” les noves estratègies narratives altament vinculades a la transformació accelerada de la tecnologia i de la pròpia realitat. Tanmateix, tracten de reciclar les sales amb retransmissions en directe d’esdeveniments esportius, mediàtics i musicals, o projectant en 3D per a joves i no tan joves. El mercat segueix controlant, encara que sigui a empentes i rodolons, allò que arriba o no a les sales. I per això, com sempre, disposa de filtres necessaris per garantir el disseny i els límits del “producte”: una cadena de producció estandarditzada per homogeneïtzar els productes culturals requerits per les distribuïdores i exhibidores.

 

 

Per altra banda, fa temps que vam passar d’una política dirigida cal als creadors a una altra dirigida a les empreses culturals (sota el subterfugi de que la política dirigida cap als creadors acaba essent dirigista i intervencionista). Aquesta transformació va permetre que les polítiques dels diferents governs en matèria cultural es limitessin a la potenciació del fet industrial de la cultura, la defensa de la identitat, la consolidació de la llengua, al conservació del patrimoni simbòlic popular i arquitectònic....deixant la creació a la perifèria i a la intempèrie. En definitiva, les ajudes econòmiques de les institucions es destinen en relació als resultats, quan en realitat s’hauria d’invertir en el procés. A dia d’avui el procés és l’únic resultat.

A més a més, s’està produint un procés que anuncia el final definitiu de l’hegemonia de les xarxes comercials i les seves principals empreses. Tant les discogràfiques com els grans grups editorials, audiovisuals i cinematogràfics estan en plena crisi, i en alguns casos els seus plantejaments han quedat obsolets. I si ens detenim en l’àmbit cinematogràfic, més enllà del tancament de les sales i de l’esgotament de determinades estratègies de comercialització, és important dir un cop més que el model estàndard narratiu del cinema està esgotat. Són ,sense cap mena de dubte, les més noves tecnologies aplicades a aquest entorn aquelles que permeten al cinema avançar i afrontar els canvis estructurals que s’apropen amb un caràcter radical. La imatge fílmica està sotmesa a dia d’avui a un procés de mutació que afecta, no només a la producció, distribució i comercialització de la pel•lícula sinó a la seva pròpia naturalesa fílmica. Aquesta es troba en un estat permanent de mudança des d’un restrictiu i tancat cercle viciat emparat encara per les grans indústries cinematogràfiques, però en plena decadència.

No són temps pel reciclatge d’aparells, andròmines i models que han esdevingut tan inútils que només la seva presència ens molesta. La darrera generació de dispositius electrònics fa que els adolescents, per exemple, utilitzin més el seu mòbil per connectar-se a internet (amb totes les seves possibilitats) que parlar per telèfon. Pantalles múltiples (smartphones, tabletes, iPods, etc...), aparells autònoms que fan innecessaris anar a llocs tradicionals on era dipositat el saber. És possible, senzill i barat accedir a tot aquest coneixement sense trepitjar un cinema o una biblioteca, ni tan sols hem de carregar amb un llibre o un cd per nostre proper viatge. En definitiva, el valor de la possessió està canviant pel valor de l’ús i això pot resultar una notícia molt bona. Estaríem parlant de la pantalla global.

 

Mutaciones del cine contemporáneo. Jonathan Rosenbaum, Adrian Martin (ed.). Madrid: Errata naturae, 2010.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema