El cinema contemporani. Art o indústria?.

Aula de cinema
El cinema contemporani. Art o indústria?
pdf

The Hours

Las horas
  • Direcció: Stephen Daldry
  • Guió: David Hare (Novel·la: Michael Cuningham)
  • Música: Philip Glass
  • Fotografia: Seamus McGarvey
  • Interpretació: Meryl Streep, Julianne Moore, Nicole Kidman, Ed Harris, Toni Collette, Claire Danes, Allison Janney, Miranda Richardson, Jeff Daniels
  • Producció: Estats Units
  • Any: 2002

 

Un personatge històric, la suma d’un guionista i un director de prestigi i tres estrelles internacionals configuren un projecte guanyador, un prototip de la producció del cinema contemporani. A diferència del Sistema d’Estudis, una fàbrica absolutament jerarquitzada amb tècnics i actors a sou, Hollywood produeix actualment per acumulació de peces d’èxit garantit.
El punt de partida de The Hours (2002) és la novel·la homònima de Michael Cunningham, publicada quatre anys abans, guanyadora del premi Pulitzer i centrada en la figura de Virginia Woolf i, més concretament, la seva novel·la Mrs. Dalloway. El cinema l’havia adaptat poc temps abans, el 1997, però la versió de Marlene Gorris no tenia prou pes per eclipsar una gran superproducció. D’altra banda, The Hours  no és ni una transposició literal de la novel·la ni una biografia de l’autora. O potser són totes dues coses a l’hora, una maniobra impensable en temps del cinema clàssic però molt més assequible en els nostres dies.
La història de tres dones unides per aquesta mateixa novel·la de Virginia Woolf –l’autora el 1925, una mestressa de casa que la llegeix quan acaba la segona guerra mundial i una editora que reviu la situació de la protagonista als nostres dies- constitueix un sòlid mosaic narratiu. David Hare, responsable de traslladar la novel·la de Cunningham a la pantalla, tampoc no és un guionista qualsevol. És autor d’una vintena d’obres de teatre i ell mateix ha dirigit mitja dotzena de llargmetratges. Coneixia molt de prop, d’altra banda, a Stephen Daldry, un altre home de teatre –a Londres i Broadway- que havia debutat al cinema amb Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000), un gran èxit, suplia les seves mancances tècniques amb un gran coneixement de la direcció d’actors i havia posat en escena Via Dolorosa, una obra de Hare.
El projecte anava agafant cos sota la producció de Scott Rubin, responsable de Sleepy Hollow (Tim Burton, 1999), The Truman Show (Peter Weir, 1998), Marvin’s Room (Jerry Zaks, 1996) o Sister Act (Emile Ardolino, 1992), i amb bons contactes amb Paramount Pictures, la distribuïdora internacional. Mancava el repartiment, posar rostre a les protagonistes del tríptic. I les expectatives no podien quedar més ben resoltes: Nicole Kidman, Julianne Moore i Meryl Streep, un trio d’asos. La primera venia dels èxits recents de Los otros (Alejandro Amenábar, 2001) i Moulin Rouge! (Baz Luhrmann, 2001) i s’acabava de divorciar, traumàticament, de Tom Cruise. Va ser l’última en rodar les seves escenes i el departament de màrqueting va fer públic que va rodar l’escena del suïcidi de Virginia Woolf sense l’ajut de cap doble. També va acceptar de bon grat un nas postís que li desfigurava el rostre, però li va proporcionar un Oscar. Totes les peces encaixaven en un film aparentment complex però fet de peces perfectament identificables i amb un leitmotiv comú que no deixava indiferent: la història de tres dones, absorbides en un ambient literari, que s’enfronten al suïcidi.
El llançament es va fer a la Berlinale, un festival de prestigi cultural, i als Oscar va aconseguir nou nominacions, de les quals només la Kidman aconseguiria l’estatueta.  Econòmicament, el negoci també va ser rodó. Amb un pressupost de 25 milions de dòlars, The Hours en va recaptar 108. L’olfacte del productor no l’havia traït. Cadascuna de les peces va jugar el seu paper a la perfecció.

 

Esteve Riambau (Filmoteca de Catalunya)

La critica diu

 

Stephen Daldry no havia llegit la novel·la de Michael Cunnigham quan Scott Rudin li va presentar un primer esborrany del guió. Daldry va quedar fascinat per la novel·la i pel mateix autor que els hi va donar absoluta llibertat per fer amb ella allò que consideressin apropiat. Un dels grans reptes que tenia el director era procurar que tots els espectadors estiguessin veient la mateixa pel·lícula. Per això era fonamental aconseguir una certa unitat en la trajectòria de les tres dones i mantenir la intriga en l’espectador tal i com ho aconseguia la novel·la. Un objectiu que depenia en gran mesura de l’encert del guió de la pel·lícula.

El responsable del guió va ser el reputat autor teatral David Hare. Va ser capaç d’extreure tots els aspectes més cinematogràfics, potenciant els moments emocionals forts i respectant, tot i que no fos de manera literal, les línies escrites per Cunnigham. Com va dir el propi Hare, el gran repte era emular el plaer que el llibre proporcionava, “el de la lenta comprensió del mecanisme pel que les tres històries encaixen en un tot”.

El repte es va saldar amb un resultat més que positiu. Hare es va reunir amb Cunningham abans de començar a escriure. Aquest, que havia concebut una novel·la molt més llarga, li va proporcionar tota la informació que tenia sobre els personatges. A la pel·lícula hi ha un canvi substancial respecte a la novel·la. En aquesta, la majoria dels capítols de la novel·la estan dedicats a Clarissa i a Virginia. La història de Laura ocupa molt menys espai. A la pel·lícula el dia de Virginia amb prou feines arriba als vint-i-set minuts mentre que les dues altres dones compten amb gairebé un terç més per cadascuna d’elles. És evident que tant el director com el guionista van voler ressaltar el personatge de Laura que, sota el meu parer, és qui concentra l’aposta més vitalista de la pel·lícula.

 

 

La complexa estructura circular queda perfectament resolta des de les primeres imatges. Les que, mentre apareixen els títols de crèdit, ens van presentant les tres dones de manera paral·lela. Fa temps que no veia un inici tan cinematogràfic i tan suggerent. Després del terrible i bell pròleg del suïcidi de Virgiania Woolf al riu –veiem com Virginia es dirigeix cap al seu objectiu mentre que sentim el text de la carta que li ha deixat al seu marit i fins i tot veiem com la van escriure les seves mans nervioses-, apareix el títol de la pel·lícula i acte seguit se’ns emmarquen les tres històries. Les tres dones que es lleven en llocs i èpoques diferents. Un nou dia que comença i que podria ser un dia qualsevol. Surt el sol a Los Angeles de 1951 i el marit de Laura Brown arriba a casa seva amb un ram de flors. També arriba amb flors Leonard Woolf al seu domicili en Richmond en 1923. Al Nova York de 2001 és Sally, la companya de Clarissa, l que torna a casa i es fica al seu costat al llit sense despertar-la. Són les parelles que tornen. Elles dormen o, com Virginia, fan que dormen.

Posteriorment, i a una escena de prodigiós muntatge, anem assistint al despertar de les tres dones. Clarissa i Virginia es miren al mirall, es recullen els cabells i es renten la cara. Laura agafa un llibre que té a la tauleta de nit. Prefereix no aixecar-se encara que senti el seu marit moure’s graponerament per la cuina. Fa pocs minuts que ha començat el dia i tenim davant de nosaltres a les tres protagonistes. Amb molta informació sobre la vida d’elles. Prodigiosament, amb l’ajuda de la música de Phillip Glass, l’espectador ja es troba instal·lat a les habitacions de Virginia, al modest dormitori de Laura i a l’apartament postmodern de Clarissa. En pocs minuts la pel·lícula fascina i planteja la intriga de quins són els lligams que uneixen aquestes tres dones aparentment tan diferents.

El talentós muntatge fa que no sembli que hagi ruptura entre les diverses realitats. Hi ha una perfecta continuïtat basada. I aquest és un dels grans encerts de la pel·lícula, en el cabal d’emocions que van transitant d’una dona a una altra. Tot impregnat, a més, per una idea present a la novel·la i a la pel·lícula: la impressionant influència de l’art, en aquest cas de la literatura, a la vida. D’aquí que la paraula sigui un personatge essencial també a la pel·lícula, plena de frases maques i diàlegs brillants. La paraula com un símbol de llibertat. Les paraules de Virginia i Richard, el poeta. Les que fan despertar a Laura Brown. Les que Clarissa edita. Paraules també negades a la dona per un llenguatge d’homes i que sempre són el darrer reducte de l’autonomia.

 

Salazar Benítez, Octavio. Las Horas: el tiempo de las mujeres. Valencia: Tirant lo Blanch, 2006.
 

Bibliografia

 

- Casas, Quim. El fantasma de Mrs. Dalloway. “Dirigido por”, núm. 321 (mar. 2003), pàg. 22-23.

- Ellis, Lucy ; Sutherland, Bryony. Nicole Kidman: la biografía. Madrid: JC Clementine, 2004. Pàg. 292-297.

- Gatti, Ilaria. The hours. “Filmcritica”, vol. 53, núm. 535 (magg. 2003), pàg. 269-270.

- Glass, Philip. The Hours (CD). New York: Nonesuch, cop. 2002.

- Guérin, Marie-Anne. Heures creuses. “Cahiers du Cinéma”, núm. 577 (mars 2003), pàg. 62-63.

- Guérin, Nadine. The hours. “Jeune Cinéma”, núm. 281 (avr. 2003), pàg. 61-62.

- Hare, David. The Hours. London: Faber and Faber, 2003.

- Johnston, Sheila. A day in the life. “Sight & Sound”, vol. 13, núm. 2 (Feb. 2003), pàg. 24-27.

- LeBlanc, Michael. Melancholic arrangements: music, queer melodrama, and the seeds of transformation in The hours. “Camera Obscura”, vol. 21, núm. 61 (2006), pàg. 104-145.

- Pidduck, Julianne. The times of The hours: queer melodrama and the dilemma of marriage. “Camera Obscura”, vol. 28, núm. 82 (2013), pàg. 36-67.

- Salazar Benítez, Octavio. Las Horas: el tiempo de las mujeres. Valencia: Tirant lo Blanch, 2006.

- Tassi, Fabrizio. La signora Dalloway, una e trina. “Cineforum”, vol. 43, núm. 424 (apr. 2003), pàg. 32-35.

- Transformazione fisica: diventare Virginia Woolf. En Rossi, Caterina. Nicole Kidman. Palermo: L'Epos, cop. 2011. Pàg. 113-122.

- Trotter, David. Cinema and modernism. Malden, MA: Blackwell Publishing, cop. 2007.

- Valade, Claire. The Hours: la vie, malgré tout. “Séquences”, núm. 224 (mars-avr. 2003), pàg. 46.

- White, Rob. The hours. “Sight & Sound”, vol. 13, núm. 3 (Mar. 2003), pàg. 45.
 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema