El cinema dels orígens: dels Lumière a l'Slapstick.

Aula de cinema
El cinema dels orígens: dels Lumière a l'Slapstick
pdf

 

El 22 de març de 1895, a la Societat pel Foment de la Indústria Nacional, situada al número 44 del carrer de Rennes, Louis Lumière pronuncia, davant d’un grup de convidats, una conferència que il·lustra amb la projecció d’una sèrie de plaques fotogràfiques i d’una vista animada que ensenya la sortida del personal de la seva fàbrica a l’hora d’esmorzar. El públic només es queda amb aquesta vista, i les projeccions que es realitzen a continuació (17 d’abril a la Sorbonne, 10 i 12 de juny a Lió, 17 de novembre a Brussel·les) confirmen aquest èxit, del tot inesperat pel seu autor. El dissabte 28 de desembre de 1985, cap a les sis de la tarda, als sòtans del Grand Cafè, situat al número 14 del boulevard des Capucines, té lloc la primera sessió pública i de pagament. Aquesta inclou deu pel·lícules, dura menys d’un quart d’hora i té un èxit tan fulgurant que s’ha de repetir al gener de 1896, tots els dies de deu del matí fins a les onze de la nit, a una sala plena de públic. Havia nascut el cinematògraf. Però, es podia dir el mateix del cinema?

S’ha insistit molt en que Lumière no va inventar res. De fet, quan el 13 de febrer de 1895 registra la seva primera patent relativa a un aparell cinematogràfic encara sense nom, són molts els que s’han avançat. El cinematògraf suposa el domini de quatre tècniques fonamentals: la de la fotografia (inclòs el suport flexible), la de la projecció, la de l’anàlisi del moviment (inclòs, per tant, el principi de l’exposició intermitent) i la de la síntesi del moviment (i, conseqüentment, els problemes que acompanyen l’arrossegament de la pel·lícula). En cap d’aquests camps Lumière aporta solucions realment noves, al menys si es consideren aïlladament:

1. La pel·lícula flexible, el suport indispensable, va ser concebuda, per a la fotografia, per George Eastman, que la va inventar amb la finalitat d’utilitzar-la a la seva “Kodak” i la va comercialitzar en agost de 1889; aquest mateix any Edison proposa la perforació de la pel·lícula, segons una disposició i unes mesures que, en la seva essència, s’han mantingut inalterables fins als nostres dies. La perforació de la pel·lícula estava ja en la base del teatre òptic d’Emile Reynaud, creat en desembre de 1888.

2. La projecció  no representa cap novetat, doncs la llanterna màgica venia utilitzant-la des de feia segles.

3. Sense remuntar-se fins al fenakistoscopi i altres fantascops, l’anàlisi del moviment es duia a terme, segons un principi pròxim al de l’obturador variable, en aparells com el revòlver fotogràfic de l’astrònom Jansenn (1874) i, sobretot, en el cronògraf de Marey (patentat en octubre de 1890).

4. Finalment, amb el seu kinetoscopi, aparell presentat en maig de 1891 i comercialitzat l’abril de 1894, Edison acabava d’aconseguir la síntesi del moviment.

 

La sortie de l'usine Lumière à Lyon és considerat el primer film de la història del cinema

 

Aleshores, que va aportar Lumière per merèixer el títol d’inventor? Segons confessió pròpia, cap principi nou. Parlant amb el seu biògraf Georges Sadoul, Lumière va insistir en que la seva única idea creadora (a la que atribueix, orgullós, les circumstàncies d’una nit d’insomni) havia consistit en aplicar el principi de l’excèntrica de Hornblower –que s’utilitza, per exemple, a les màquines de cosir- l’avançament intermitent de la pel·lícula en l’interior de l’aparell. Al cinematògraf, aquesta excèntrica arrossega un bastidor provist de dues pestanyes, que s’introdueixen en els orificis de la pel•lícula, llur número queda limitat a dues per fotograma (davant les vuit d’Edison). Cada fotograma, per tant, es desplaça fins arribar davant de la finestreta d’exposició, on roman el temps necessari per la seva impressió o projecció, ja que l’aparell és reversible.

Allò que ha determinat l’èxit de l’invent: el seu caràcter pràctic. La clau de l’èxit comercial i pràctic de l’aparell es basa en la seva senzillesa i polivalència. Un mateix aparell, portàtil i relativament lleuger, du a terme la presa de les vistes, la projecció i fins i tot el tiratge de còpies. Això té com a conseqüència una elasticitat inigualable: deixant de banda els productes químics, que s’hauran d’aconseguir al mateix lloc del rodatge, els operadors gaudeixen d’una total autonomia. A més, la reducció dels orificis a un parell per fotograma i l’arrossegament mitjançant un dispositiu simplificat proporcionen una regularitat capaç de garantir l’equidistància de les imatges i la igualtat del temps d’exposició. L’aparell, lògicament, no és perfecte. No disposa de visor i, conseqüentment, cal realitzar un enquadrament servint-se d’un fragment de pel·lícula gris, tot servint també per l’ajustament. Admet només 17 metres de pel·lícula, l’equivalent a 50 segons de filmació aproximadament, i la seva substitució necessita de minuts. I el més greu: les pestanyes acaben per deformar els forats, produint una desagradable vibració. Però aquests defectes, causats clarament per les presses d’un comerciant per la necessitat d’avançar-se a la competència, es corregiran parcialment i, el més important, no afecten a res essencial.

 

Aumont, Jacques. Lumière. En Historia general del cine. Volumen I: Orígenes del cine. Jenaro Talens, Santos Zunzunegui (ed.). Madrid: Càtedra, 1998.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema