El cinema japonés també té els seus clàssics.

Aula de cinema
El cinema japonés també té els seus clàssics
pdf

 

Un sector important de la producció d’aquells anys és el que reflecteix la vida real, però amb un realisme entreviat de romanticisme. Són històries sentimentals dels grans i minúsculs problemes quotidians, de les inquietuds familiars, del xoc de les generacions, de les preocupacions de la joventut. La tradicional família japonesa, en la que gairebé aconseguí influir l’esforç americà en pro de la democratització, és l’heroïna d’un seguit de films que començaren l’any 1949 amb Banshun (Yasujiro Ozu, 1949) i que trobà la plenitud en Tsuma (Mikio Naruse, 1954), passant per Nishijin no shimai (Kozaburo Yoshimura, 1952). A la joventut consagren pel•lícules de Tadashi Imai (Mata au hi made, 1951), Keisuke Kinoshita (Yaburedaiko, 1949) i Heinosuke Gosho (Takekurabe, 1950). I la reacció contra l’adversitat, recolzant-se en les forces espirituals de l’home, queda representada, entre d’altres títolsnotables, per les dues excel•lents realitzacions de Heinosuke Gosho (Osaka no yado, 1954) i (Entotsu no mieru basho, 1953). Per altra banda el cinema contribueix a la denúncia social de la corrupció de costums en obres com Gendaijin (Minoru Shibuya, 1952).

Les dues realitats apressants de la vida nacional són tractades amb eloqüent duresa en diversos films. És una lluita contra el capitalisme i contra els monopolis, ressorgits amb força irreprimible després de la guerra; és un altre el perill que per l’autenticitat japonesa ens els seus aspectes més entranyables significà l’ocupació estrangera. En aquest sentit més tradicionalista correspon com exemple destacat el film Akasen kichi (Senkichi Taniguchi, 1953). A l’altra, més propicia la fecunda aplicació de doctrines tendenciosa pertanyen Boryoku no machi (Satsuo Yamamoto, 1950) i Dokkoi ikiteru (Tadashi Imai, 1951). Els temes de guerra van reaparèixer sense tardança, al principi amb la concreta actitud condemnatòria sostinguda en base a destacar els seus horrors, però després tenint tendència més o menys a l’exaltació de l’heroisme i a la glòria de les proeses bèl·liques. Des de les violentes acusacions de Gembaku no ko (Kaneto Shindo, 1952) basat en el famós llibre d’Arata Osada documentat en una llarga sèrie d’aclaparadors testimonis. La glorificació dels herois i les seves gestes suïcides dels aviadors que amb els seus aparells carregats de bombes es llençaven contra els objectius enemics, arribant a la plenitud del gènere amb Taiheiyô no arashi (Shûe Matsubayashi, 1960).

 

els conflictes generacionals de Busnhun (Primavera tardía), un dels temes preferits pels cineastes de post-guerra

 

Però també les doloroses conseqüències de la guerra en la reraguarda van tenir la seva emocionant expressió visual amb Akatsuri no dasso (Seinkichi no dasso)  i Han Ran (Shin Saburi, 1954). Juntament a aquests temes d’actualitat, reapareixen amb inusitat vigor els arguments procedents de la tradició literària, històrica i costumista amb la seva vessant del Jidaigeki, el cinema d’època, dedicat a cantar les gestes dels samurais, a explicar les lluites contra el shogun, a poetitzar al voltant de les figures reals o imaginàries del passat. En aquesta abundant floració reapareix, com és natural, l’influx del teatre clàssic, el Kabuki i el Noh, però amb un concepte de nova i refinadíssima plasticitat, accentuada en molts casos pel prestigi d’un color insuperable. En una època final i de pletòrica plenitud de Kenji Mizoguchi, que aconsegueix la seva màxima perfecció estilística amb el retorn als temes del passat, a la comprensió de les tristes existències de les dones perdudes, a la condemna del vici i els mals costums que enverinen les ànimes.

Desaparegut Mizoguchi, el lloc més destacat correspon a Akira Kurosawa, mestre de l’expressió, versàtil en l’ús tant dels temes del Gendaijeki com dels corresponents al Jidaijeki. És així com, després d’un drama realista del seu temps com Ikiru (1952) salta a la màgia intemporal de Rashomon (1950) i a la clàssica evocació de Shichinin no Samurai (1954) per passar a plantejar l’angoixós tema del pànic davant d’una nova bomba atòmica, i per adaptar a ambients japonesos moderns o antics temes literaris estrangers com les adaptacions de Gorki, Dostoievski o Shakespeare.

 

Fernández Cuenca, Carlos. Imágenes del cine japonés. San Sebastián: Festival Internacional del Cine, 1961.
 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema