El minimalisme contemporani.

Aula de cinema
El minimalisme contemporani
pdf

Petits arrangements avec les morts

Pequeños arreglos con los muertos
  • Direcció: Pascale Ferran
  • Guió: Pascale Ferran i Pierre Trividic
  • Música: Bèatrice Thiriet
  • Fotografia: Jean-Claude Larrieu
  • Interpretació: Didier Sandre, Alexandre Zloto, Catherine Ferran, Agathe de Chassey, Audrey Boitel, Charles Berling, Mathieu Robinot, Sabrina Leurquin
  • Producció: França
  • Any: 1994

 

Sembla que va ser el 1965 quan el filòsof Richard Wollheim va parlar per primera vegada de Minimal Art. A què es referia. Segons ell eren obres minimalistes todes aquelles en les que la idea prodominava sobre la tècnica de manufactura. De fet, els minimalistes eren els hereus de Marcel Duchamp i el ready made. L’art no és una qüestió de treball físic o manual sinó que depén de la mirada. Si sabem mirar correctament un munt de pedres, si les sabem titolar amb una mica d’enguny, tot allò pot acabar en un museu.

Per a Jacques Gagliardi “utilitzar el mínim de recursos disponibles al servei d’una absència deliberada de contingut expressiu “ es propi de l’esperit minimalista. Escultors com Donald Judd, Sol Le Witt o Dan Flavin, pintors com Robert Ryman, Robert Mangold o Franck Stella, músics com Philip Glass, John Adams o Michael Nyman apareixen sota l’etiqueta “minimalista”. En el cas del cinema, si ens allunyem del que podria ser considerat “cinema experimental”, és a dir, destinat a posar el seu destí a mans d’uns pocs crítics i comissaris d’exposicions o directors de museu, és a dir, si pensem en el cinema que lluita per trobar un úblic capaç de comprar una entrada i rentabilitzar la inversió, llavors el “minimalisme” consisteix en renunciar a alguns elements clàssics de la retòrica narrativa: no hi una gran grua per començar o per acabar la pel•lícula, no hi ha efectes de llum artificiosos, no hi ha cap desig de fer moviments de càmara complicats i costosos, no hi ha una utilització sentimental de la música, no es busquen interpretacions que exterioritzin el drama, s’utilitza el temps com un personatges més i, sobretot, es pretén que sigui la mirada de l’espectador la que doni sentit al que el cineasta presenta de manera més o menys ordenada.

I això es tot. Minimalista ho pot ser Pascale Ferran malgrat l’estructura de flash-backs un xic complexe de “Petits arrangements avec les morts”, i ho és Jim Jarmusch amb el seu sentit de l’humor basat en deixar que el temps faci apareixer el cantó ridícul o poètic de les coses. 

 

Octavi Martí (Filmoteca de Catalunya)
 

La critica diu

 

Petits arrangements avec les morts és el tipus de pel•lícula que et pot fer reconciliar amb el cinema francès, fins i tot el molt francès. Em pregunto si aquesta reacció té res a veure amb el fet de tenir una estructura molt “evident” (tres històries separades i interconnectades): sembla que actualment hi ha certa tendència a refusar el cinema que exhibeix un cert disseny formal, en nom d’una postura (ideològica) que diu que les qüestions formals sobren, doncs es tracta de veure i sentir un argument sense mediacions d’Autor ni altres galindaines.

Tanmateix, l’obra de Ferran és de fàcil comprensió i li manca la façana intel•lectual, podent molestar a qui l’exigeixin (altra postura ideològica) d’una pel•lícula un conflicte clar seguit, faltaria més, d’una resolució. Ferran, en canvi, ha fet un film cíclic, que no resol res, sobre tres personatges que tenen en comú “la mort d’algú proper i les empremtes duradores que deixa aquesta mort en ells”. El conflicte és en passat i la pel•lícula s’interessa pels petits arranjaments que cadascú es fa per seguir vivint, per sobreviure, amb aquest records: el títol, preciós i terrible, superb, de Petits arrangements avec les morts, li fa plena justícia.

Emmarcats per un pròleg i un epíleg, els tres episodis són diferents en funció de la subjectivitat dels seus protagonistes: un nen de vuit anys, de pensament àgil i desordenat; un naturalista de trenta anys, de mentalitat obsessiva; i una infermera de quaranta anys a la que se li escapa el temps i potser la cordura. Tot i que els personatges estan relacionats entre ells (hi ha un moment on descobrim que els dos adults són germans) i encara que es produeixen repeticions de la mateixa situació des d’un punt de vista diferent (tota l’acció transcorre en un lapse de 24 hores), Ferran explica les seves tres històries per separat sense esforçar-se en subratllar els seus paral•lelismes en funció del tema de supervivència de la pel•lícula. Estem, en aquest sentit, lluny de l’estructuralisme dels primers llargs de Greenaway, i encara de Resnais, a qui la directora admira, diu emocionalment.

 

 

Però la pel•lícula compleix admirablement el seu propòsit de posar en perspectiva ens seus tres segments narratius, que projecten la seva ombra els uns sobre els altres, enriquint el seu sentit mútuament, per reverberació. I, de pas, justifica la desconfiança de la directora cap a la tirania de les històries lineals, que obliguen a refusar molt material narratiu que no faci “avançar l’acció”. El film de Ferran es construeix, precisament, gràcies a aquestes digressions laterals que poden ser més interessants que la excloent història central.

En aquest sentit, Petits arrengements avec les morts, ocupa un lloc d’honor en el llistat de films-en-tríptic que utilitzen el seu format per més que per posar al dia la fórmula del cinema en sketches (això vol dir que és menys a prop de tonteries com  New York Stories (Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Woody Allen, 1989) o del joc de Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994) i més a prop de la, també cíclica, Before the rain (Micho Manchevski, 1994), de l’experiència molt similar que va fer l’iranià  Makhmalbaf a Dastforoush (1987) o del cinema d’Egoyan) i ha de ser vista per aquells que s’interessin, tot i que moderadament, per aquesta qüestió tan polèmica de com l’estructura d’una pel•lícula crea el seu sentit.

 

Weinrichter, Antonio. Pequeños arreglos con los muertos: trío para supervivientes. “Dirigido por”, núm. 240 (nov. 1995), pàg. 6.
 

Bibliografia

 

- Goudet, Stéphane ; De Bruyn, Olivier. Pascale Ferran. “Positif”, núm. 404 (oct. 1994), pàg. 13-20.

- Guérin, Marie-Anne. Petits arrangements avec les morts. “Cahiers du Cinéma”, núm. 481 (juin 1994), pàg. 38-39.

- Guérin, Nadine. Petits arrangements avec les morts. “Jeune Cinéma”, núm. 229 (oct.-nov. 1994), pàg. 44-45.

- Jousse, Thierry ; Strauss, Frédéric. C'est la vie./ Entretien avec Pascale Ferran. “Cahiers du Cinéma”, núm. 484 (oct. 1994), pàg. 42-49.

- Taubin, Amy. Force majeure. “Film Comment”, vol. 43, núm. 3 (May-June 2007), pàg. 46-48.

- Weinrichter, Antonio. Pequeños arreglos con los muertos: trío para supervivientes. “Dirigido por”, núm. 240 (nov. 1995), pàg. 6.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema