El neorealisme italià.

Aula de cinema
El neorealisme italià
pdf

 

Anys després de l’explosió del Neorealisme encara és difícil definir la seva naturalesa, la seva durada i el seu abast, i fins i tot donar una definició on es puguin reconèixer i reunir-se sota la mateixa bandera creadors tan diversos com l’intuïtiu Rossellini, el demiürg Visconti, el sentimental De Sica, el romàntic De Santis, el sensual i elegant Lattuada, en sanguini Pietro Germi, l’ascètic Antonioni, el barroc Fellini, el crític Vergano...: segons la fórmula d’André Bazin, “el neorealisme reuneix gossos i gats al mateix sac”. Innombrables definicions s’han articulat durant tots aquests anys, privilegiant, el contingut (les dificultats de la guerra, de la misèria, de l’atur, de la violència quotidiana del sud, l’emigració, etc.), la mirada (la simpatia pel desfavorits, el punt de vista documental sobre les situacions i els éssers), el gest (els plans-seqüència assegurant la connexió còsmica i col•lectiva entre el paisatge i el personatge, els moviments exaltant la “coralitat”), l’experiència de la posada en escena en el si d’una realitat en brut i transparent a la realitat que mostra (actors agafats del carrer, decorats naturals, temps ral, improvisació i refús del guió i de la planificació), l’expressió poètica a expenses de les convencions comercials....En qualsevol cas, el neorealisme encarna una experiència exemplar i el mite fundacional per una bona part del cinema europeu i més encara pel cinema italià fins els nostres dies.  El terme Neorealisme serà aplicat a partir de 1945 a totes les pel•lícules de ruptura que, al mode de les noves novel•les d Moravia, Pratolini, D. Rea, Calvino, Vittorini o A.M. Ortese, narren d’una manera més documental i més brutal, més immediata. Ràpidament confosa amb un naturalisme depriment i associada a una imatgeria de misèria, la qualificació va ser refusada per la majoria del autors. 

L’exemplaritat del Neorealisme es mesura també a través de les seves conquestes col•lectives, caracteritzades pels temes comuns presents a la major part de les obres de l’època: el més impactant sense cap mena de dubte és el paisatge d’Itàlia que els directors italians evoquen de la manera més àmplia (De Santis en particular, amb uns moviments de grua combinats, com en Caccia tragica o Riso amaro, amb uns grans i potents tràvelings) i que fan seu fins i tot en el seu allunyament hostil i mític. El genovès Germi, el llombard Visconti, el romà Rossellini, baixen cap al Sud (la Sicília de La terra trema, del primer episodi de Paisà, d’Stromboli, d’In nome della legge, els voltants d’Amalfi (Rossellini, L’Amore, 1947), Nàpols (Proibito rubare de Comencini); el meridional De Santis puja a filmar Riso Amaro als arrossers de Vercelli; els diferents paisatges que escullen llavors aquests retrobaments tan freqüents en el cinema italià amb el món rural. D’aquesta manera una de les formes narratives més utilitzades és la del viatge a través d’Itàlia que es confonen primer amb el mateix moviment de l’alliberació (Paisà) i poc després segueix el fenomen de l’emigració abans de convertir-se en un moviment de cerca d’una identitat i una veritat existencial (Viaggio in Italia). El segon tret recurrent, malgrat les diferències de llenguatges i costums que revela aquest recorregut geogràfic, és l’estil coral que acompanya l’evocació de la Resistència (força consensuada amb la pel•lícula col•lectiva Giorni di gloria, en les dues primeres parts de la trilogia rosselliniana de la guerra, en Lattuda en La nostra guerra però ja menys triomfal a Il Sole sorge ancora, d’Aldo Vergano) i en el tractament dels temes de la reconstrucció o de les transformacions necessàries assenyalades per De Santis, Visconti, Germi o Comencini.  D’aquestes pel•lícules es desprèn una visió de conjunt que justifica la definició que el historiador G.P. Brunetta fa de la mirada neorealista com “mirada global i totalitzadora que tracta d’abraçar el territori italià en la seva màxima extensió i de mostrar com un poble pot convertir-se en el protagonista d’un gegantesc i ininterromput relat. 

 

Schifano, Laurence. El Cine italiano. Madrid: Acento, 1997.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema