El realisme poètic francès.

Aula de cinema
El realisme poètic francès
pdf

 

El terme Realisme poètic va ser proposat per Georges Sadoul, sempre disposat a trobar estils i escoles organitzades on uns altres només varen advertir conglomerats no gaire congruents. Va considerar com partícips d’un estil que va denominar d’aquesta manera,  un conjunt de films francesos realitzats durant la dècada dels trenta i una mica més enllà, que conjugava un criteri realista a la seva temàtica, tot i que líric i fins i tot afectat en relació a l’estilització visual.

Un realisme estètic, on les històries tocaven allò quotidià, cap allò decididament popular o fins i tot trivial que es veien enriquits per una posada en  escena minuciosament calculada en quant a la il•luminació, la composició de pla o des del guió, pel desplegament d’una treballada qualitat literària dels diàlegs. No podia estar absent del quotidià –com per donar-li una altra volta de clau poètica al realisme en qüestió-  l’aparició d’algun aspecte simbòlic. Podria establir-se com la primera fita d’aquest corrent a la trilogia composada per Le Grand Jeu (1935), Pension Mimosas (1935) i La Kermesse héroïque de Jacques Feyder. La figura central, taciturna i tràgica de Jean Gabin va acompanyar el realisme poètic a Pépé le Moko (Julien Divivier, 1937) en un intent d’apropar al moviment amb els films de gàngsters. Però el moment culminant va ser el trobament entre Marcel Carné i Jacques Prévert, que van posar imatges i paraules respectivament al món que envoltava la figura de Gabin a Le Quai des brumes (1938) i Le Jour se léve (1939), dues pel•lícules que també estaven avingudes a terme realisme negre. Una mica més endavant a Les Enfants du Paradis (1945), el realisme poètic no renegava d’un veïnatge potser massa arriscat amb els retaules, a un retrat del París del segle XIX on els autors semblaven trobar-se amb més sintonia que amb el cinema mateix. Alguns historiadors intentaren lligar a Jean Renoir en aquest corrent, tot i que l’obra renoiriana desafia el pertànyer a aquesta categoria. Allà on el realisme poètic flueix un amanerament manifesta en l’actuació, el tractament visual i els parlaments, Renoir tendeix cap a una exploració de la fluïdesa natural on la vitalitat dels personatges fa trontollar qualsevol èmfasis transcendentalista en pro d’una ficció on l’artifici es converteix en un joc còmplice, i no ens l’ostentació d’un excels esteticisme. És així com Toni (1935) es permet assombrosament prefigurar certes atmosferes neorealistes, o La Bête humaine (1938) s’imposa la crònica implacable vorejant el naturalisme sobre les carns patidores –enverinades per generacions d’alcohòlics d’un turmentat Gabin.

 

Russo, Eduardo A. Diccionario de cine: estética, crítica, técnica, historia. Buenos Aires ; Barcelona: Paidós, 1998.

 

 

Jean Gabin, un rostre etern del cinema francès indissociable al realisme poètic

 

La còmoda etiqueta del “realisme” va cobrir, en efecte, en el transcurs dels anys trenta a tot un seguit de realitzadors francesos de molt diverses característiques que no van arribar mai a constituir una veritable Escola. Molt allunyats els uns dels altres en quant a gustos, preocupacions, temperaments i estils, Carné, Duvivier, Feyder, Grémillon o Renoir, per exemple, només tenen en comú que han escollit a vegades per casualitat certs temes i climes que eren aprofitats a pel·lícules d’uns i altres, sense que es pugués parlar de la menor intenció de plagi i que havien utilitzat sovint la col·laboració dels mateixos guionistes, Charles Spaak i Jacques Prévert.

A dia d’avui diferenciem millor tot allò que separava aquests realitzadors en la pròpia mesura en que el seu valor ha aparegut en una llum més equitativa. El “realisme francès” segueix sent en definitiva més ric en feliços records que en veritables grans obres i la majoria de les seves pel·lícules que han dominat aquest període han envellit considerablement: ja sigui Le Quai des Brumes (1938) o Le Jour se Lève (1939) de Marcel Carné;  Le Grand Jeu (1934) o Pension Mimosas (1935) de Jacques Feyder; La bandera (1935) o Pépé Le Moko (1937) de Julien Duvivier o Lumière d’été (1942) o Le ciel est à vous (1943) de Jean Grémillon. Sacrificant-se alhora al naturalisme literari, el romanticisme de la “gent dolenta” i als legionaris desesperats i sentimentals i a l’expressionisme fotogràfic, han il·lustrat sovint un univers híbrid, artificial, nascut de la moda i fràgil com ella. Caldrà que aquest pseudorealisme decaigui singularment en direcció, per exemple, d’allò veritablement fantàstic socialment, de la crònica familiar o de la novel·la d’Stendhal per assolir entre 1940 i 1945 fites tan importants com Les visitants du soir (1942) o Les enfants du paradis (1945).

 

Méndez-Leite, Fernando. Las grandes escuelas del cine. Madrid: Cirde, 1980.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema