El realisme poètic francès.

Aula de cinema
El realisme poètic francès
pdf

Le jour se lève

S'aixeca el dia
  • Direcció: Marcel Carné
  • Guió: Jacques Viot i Jacques Prévert
  • Música: Maurice Jaubert
  • Fotografia: Curt Courant, Philippe Agostini i André Bac
  • Interpretació: Jean Gabin, Jacqueline Laurent, Arletty, Jules Berry, Arthur Devère, Bernard Blier, Mady Berry, René Génin
  • Producció: França
  • Any: 1939

La critica diu

 

Nova obra mestra del realisme poètic realitzada amb un imaginatiu guió –son famosos els seus flashbacks i els seus retorns a l’acció present, aleshores innovacions narratives difícilment assimilables per l’espectador- posat magistralment en imatges que, integrant passat i present, va mostrant el món interior del protagonista i la seva impossible integració en l’entorn. Amb el seu intel•ligent ús del blanc i negre, les llums i ombres –barroques i estranyes- adquireixen importància fonamental per reflectir el seu estat anímic i descriure el món que l’envolta. És aquest món francès que es debatia entre l’esperança, la desil•lusió i les pors per l’entrada en guerra, allò que transcendeix a la pel•lícula a través d’una atmosfera densa i pessimista on flota un il•lusori romanticisme. La seva recreació és fruit d’una altra magistral col•laboració de Marcel Carné amb Jacques Prévert i l’escenògraf Alexander Trauner.

Situada justament poc abans de l’esclat de la Gran Guerra, es pot trobar a la pel•lícula una segona lectura: la de la psicologia del protagonista esclafat per les circumstàncies i la d’una societat abocada malgrat ella a una guerra que pot destruir-la i que, efectivament, la destruiria. Gabin, amb el seu emotiu personatge de persona normal –camisa negra, caçadora, mans a les butxaques, prototip de qualsevol obrer- amb un aura tràgic i melancòlic, probablement en el seu millor film d’aquella etapa, sap donar-li al personatge aquesta doble dimensió humana i simbòlica. A unes declaracions fetes al final de la seva vida, Gabin recordava amb melancolia a Arletty tot lamentant que es tallessin totes les seqüències on apareixia nua, especialment una on er a la dutxa i ell li passava la roba. Aquest tall va molestar moltíssim a l’actriu “apareixia nua amb una esponja a mode de fulla de parra. Al tallar-la reconec que va patir molt la meva vanitat”. A més, la seqüència definitiva va perdre una mica de credibilitat per descriure l’atracció de Gabin per Arletty. El film no va funcionar gaire bé al seu moment perquè es va estrenar un mes abans d’esclatar la guerra, va rebre una mala acollida crítica i es va revalorar quan es va tornar a estrenar després del conflicte.

 

Comas, Àngel. Gabin, actor y leyenda. Huesca: Festival de Cine de Huesca, 2004.

 

 

 

 

Le jour se lève, l’últim èxit del trio Carné-Prevert-Gabin abans de la guerra, té un inici dramàtic: a l’escala d’un habitatge de treballadors se sent una forta discussió. Al final se sent un tret, s’obre una porta i un home cau rodolant i poc després mor. El seu assassí, un obrer anomenat François, es parapeta al seu apartament. La policia arriba. Ell refusa sortir. La casa està assetjada. Durant la nit, François conscient que no podrà escapar –per altra banda, tampoc ho desitja- rememora la seva història d’amor i de mort. Recorda la seva trobada amb una joveneta (Jacqueline Laurent) i la seva relació amb una dona d’experiència (Arletty) i també l’enfrontament amb el seductor (Jules Berry) a qui acaba de matar.

L’escriptor André Bazin va escriure “Tragèdia de la puresa i la soledat. El realisme de Carné ha estat capaç, sense trair la fidelitat al decorat naturalista que apareix a la pel•lícula, superar-lo poèticament. No modificant-lo, manipulant d’una forma pictòrica com va fer l’expressionisme alemany, sinó subratllant la seva poesia íntima i obligant a confessar secrets en relació al drama. És en aquest sentit en el que es pot parlar de realisme poètic. La perfecció de Le jour se lève és que allò simbòlic no precedeix mai al realisme, sinó que el reafirma o complementa...Més enllà de la seva aparença realista, no és més que un drama psicològic o social. Com a la tragèdia, la veritable necessitat d’aquesta història i dels seus personatges és metafísica. Tanmateix, aquesta acció no és necessàriament vàlida i convincent més que en proporció a la seva realitat. I el realisme de Le jour se lève té el rigor d’un poema. Allà tot és escrit en vers o, al menys, en una prosa invisiblement poètica”.

I Sadoul afegeix: “Presentada unes quantes setmanes abans de la guerra (17 de juny de 1939), aquesta pel•lícula, més que cap altra de Carné-Prevert, suggereix des de les seves primeres seqüències que l’heroi, “un bon noi” està irremediablement sentenciat, esclafat pel seu destí (simbolitzat per un cec) i que no podrà escapar a la mort tràgica. Gabin, en un dels seus millors papers, és un heroi, com diu Bazin “a la mida d’una Tebas suburbana i obrera, on els Déus es confonen amb les necessitats cegues, però en tot cas transcendents a la societat”. Es troba en aquesta concepció una influència directa del Kammerspiel alemany, però aquí la tragèdia està tractada de forma radicalment diferent. Els flashbacks, aleshores abandonats pels guionistes, estan emprats amb subtilesa. Cada detall dels decorats de Trauner expressen un estat de l’ànima. Prohibida en setembre de 1939, com pel•lícula desmoralitzadora, per la censura militar durant la guerra, va tenir una bona carrera en l’estranger i va tenir una gran influència a Estats Units, Anglaterra i Suècia”.

Per acabar, Sanz Loubet es pegunta “Per què Le jour se lève és una obra mestra? Perquè ja el primer pla anuncia el final tràgic i ens du a veure tota la pel•lícula amb una immensa compassió? És perquè les continues anades i tornades entre present i passat ens fa bascular contínuament entre moments de felicitat i ràfegues de dolor? Perquè Gabin, sublim, passa dels innocents xiuxiueigs d’amor al crit enrogallat de la desesperació? Perquè la mirada falsament innocent d’Arletty ens omple d’amargor? Perquè Jules Berry és un cràpula absolut que ens espanta? És per tot això, alhora, sense cap mena de dubte, i per totes les coses que, al fil de la pel•lícula, coronen un realisme de poesia”. 

 

Aztarain, Carlos Hugo ; Cristóbal, Ramiro. Jean Gabin: 50 años de cine francés. Valencia: Fundación Municipal de Cine. Mostra de Valencia, 2004.
 

Bibliografia

 

- 1939. En Jelot-Blanc, Jean-Jacques. Jean Gabin inconnu. [Paris]: Flammarion, cop. 2014. Pàg. 115-123.

- Amiel, Vincent. Un réalisme raisonné. “Positif”, núm. 550 (déc. 2006), pàg. 91-92.

- Andrew, Dudley. Film noir: death and double cross over the Atlantic. “Iris”, núm. 21 (Spring 1996), pàg. 21-30.

- Brunelin, André. Gabin. Paris: Robert Laffont, 1994.

- Carné, Marcel. Alba Tràgica. [Milano]: Domus, 1945.

- Carné, Marcel. Le Jour se léve. London: Lorrimer, 1970.

- Chardère, Bernard. Carné, avec ou sans Prévert: I. Avec. “Jeune Cinéma”, núm. 317-318 (été 2008), pàg. 10-27.

- Une Etrange defaite: Le jour se lève. En Turk, Edward Baron. Marcel Carné et l'age d'or du cinéma français 1929-1945. Paris: L'Harmattan, cop. 2002. Pàg. 137-155.

- Fernández Valentí, Tomás. Carné, entre el clasicismo y la modernidad. “Dirigido por”, núm. 393 (oct. 2009), pàg. 76-77.

- Jeunet, Jean-Pierre ; Binh, N.T. ; Morrison, Philippe. Les Magiciens du cinéma: Carné, Prévert, Trauner. Paris: Les Arènes, 2012.

- Le Jour se lève (DVD). Madrid: Avalon Distribución Audiovisual, DL 2009.

- Le jour se lève. En Burch, Noël ; Sellier, Geneviève. The Battle of the sexes: in French cinema: 1930-1956. Durham: Duke University Press, 2014. Pàg. 66-73.

- Le Jour se lève. En Carné, Marcel. Ma vie à belles dents: mémoires. Paris: L'Archipel, 1996. Pàg. 119-127.

- Le Jour se lève. En Carné, Marcel. Marcel Carné. [Paris]: Seghers, [1965]. Pàg. 35-38.

- Le Jour se lève. En Chanteranne, David. Marcel Carné: le môme du cinéma français. [Saint-Cloud]: Soteca, cop. 2012. Pàg. 32-35.

- Le Jour se lève. En Comas, Àngel. Gabin, actor y leyenda. Huesca: Festival de Cine de Huesca, 2004. Pàg. 127-128.

- Le Jour se lève. En Missiaen, Jean-Claude ; Siclier, Jacques. Jean Gabin. Paris: Henri-Veyrier, 1977. Pàg. 104-106.

- Le Jour se lève. En Pérez, Michel. Les Films de Carné. [Paris]: Ramsay, cop. 1994. Pàg. 56-65.

- Le Jour se lève. En Queval, Jean. Marcel Carné. Paris: Éditions du Cerf, 1952. Pàg. 38-42.

- Lemarié, Yannick. Carné/Gabin: la 'forme' est-elle aussi évidente? “Positif”, núm. 550 (déc. 2006), pàg. 96-98.

- Vaughan, Dai. Three exercises in symmetry. “Vertigo”, vol. 4, núm. 1 (Winter 2008), pàg. 54-56.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema