Els millors films de l'any 2014.

Cicles
Els millors films de l'any 2014
pdf

The Wolf of Wall Street

El lobo de Wall Street
  • Direcció: Martin Scorsese
  • Guió: Terence Winter (Novel·la: Jordan Belfort)
  • Música: Howard Shore
  • Fotografia: Rodrigo Prieto
  • Interpretació: Leonardo DiCaprio, Jonah Hill, Margot Robbie, Kyle Chandler, Cristin Milioti, Rob Reiner, Matthew McConaughey, P. J. Byrne, Jon Bernthal, Jean Dujardin, Kenneth Choi
  • Producció: Estats Units
  • Any: 2013

 

A The Wolf of Wall Street, part de la raó per la que Scorsese hagi fet un film de 180 minuts, és per l’enorme quantitat de personatges que integren aquest món, a cadascun d’ells li dedica prou temps com per desenvolupar-los apropiadament. Un dels més interessants és Naomi LaPaglia, la maquíssima rossa de la que Belfort s’enamora a una festa i per la que no dubta en arriscar-ho tot, fins i tot abandonar la seva esposa que l’ha recolzat quan no tenia res. Si bé en un primer moment sospitem que l’únic que vol aquesta dona són els seus diners, l’actriu australiana Margot Robbie aconsegueix donar-li prou complexitat al seu personatge per convèncer-nos que hi ha més que l’interès d’una caça fortunes. L’altra història secundària que resulta més interessant és la de l’agent del FBI Patrick Denham, qui és qui condueix la investigació sobre el presumpte frau que Belfort ha comès contra milers d’inversors.

El sempre brillant Kyle Chandler l’interpreta amb prou ambigüitat perquè els espectadors dubtin de la seva moralitat a la llarga escena on Belfort li intenta subornar per una xifra gens menyspreable i que marca la primera vegada que tots dos es troben en l’imponent iot de Jordan, el Naomi, al que ha dotat de llagostes i prostitutes per tractar de subornar als representants de la policia federal nord-americana. És ben sabut que Belfort va ser condemnat per les seves accions, tot i que, gràcies a l’acord que va realitzar amb l’FBI per convertir-se en testimoni a canvi d’una pena reduïda, no va ser-hi més de 22 mesos a la presó, gens malament per algú que va fer perdre als seus clients una xifra estimada de 200 milions de dòlars. Per això resulta més que interessant l’escena on l’agent Denham torna a casa en metro després de que tot hagi acabat, i és molt fàcil imaginar-se que es deu estar preguntant per què va deixar passar l’única oportunitat de resoldre per sempre la seva situació econòmica que se li ha presentat mai.

 

 

Només cal revisar el llibre de memòries que va escriure Belfort –en realitat el primer, ja que després va escriure una segona part- per entendre per què Scorsese es va deixar temptar i li va dedicar tres hores al seu darrer llargmetratge. El text és ple d’anècdotes molt cinematogràfiques, cadascuna més atrevida que l’anterior, que deuen haver temptat tant al guanyador de l’Oscar per The Departed (2006) que no deu haver sabut on parar. També és fàcil entendre per què va haver de lluitar contra ell mateix per no obtenir la tan temuda qualificació NC-17, que en territori nord-americà hagués limitat seriosament les possibilitats d’exhibició de la pel·lícula, ja que Belfort no té limitacions a l’hora d’explicar fil per randa totes les barbaritats que es van cometre a la seva companyia i també les que va realitzar a la seva vida privada. És ben cert que a aquest “llop” li sobren alguns minuts, que de quedar-se a la sala de muntatge haguessin ajudat a Scorsese a concretar una altra obra mestra.

Així com està, ha aconseguit una bona pel·lícula que insisteix molt en demostrar-nos que Jordan Belfort no tenia límits morals, fet que queda molt clar des del principi. És ben cert que es mereix el nostre aplaudiment per intentar fer quelcom diferent, per no atemorir-se per la possible censura (tot i que va haver de fer una versió amb escenes lleugerament retallades per obtenir la qualificació necessària per una estrena massiva) ni per les dificultats econòmiques. Cal reconèixer que no deu haver estat fàcil filmar una orgia amb quatre-cents extres, i que totes les escenes a la gegant oficina d’Stratton Oakmont requerien d’un gran director. També s’ha d’admetre que no és el mateix anar a veure la pel·lícula sense tenir cap idea de l’obra inspiradora que fer-ho després de llegir el llibre de Belfort, perquè d’aquesta manera es pot apreciar que tot i que al plató va existir una llibertat impensable a altres títols d’Scorsese perquè va haver-hi molta improvisació, el resultat final és molt fidel a allò que proposa Belfort als seus textos. Si allò que un es pregunta que hi ha de cert en tot allò que s’explica, això ja és una altra cantarella, però com a mínim de la mateixa manera que Belfort era convincent a l’hora de vendre accions sense cap valor a qualsevol que l’atengués per telèfon, The Wolf of Wall Street té el mateix poder de convicció per fer-nos creure que tot allò que explica va ocórrer realment.

 

Lerman, Gabriel. El lobo de Wall Street. “Imágenes de actualidad”, núm. 342 (enero 2014), pàg.42-47.
 

Bibliografia

 

- Alcover Oti, Roberto. Humor y dinero. “Dirigido por”, núm. 440 (enero 2014), pàg. 22-23.

- Bernal, María. El color del dinero . “Fotogramas”, núm. 2043 (enero 2014), pàg. 80-82.

- Bruno, Edoardo. Hic sunt leones. “Filmcritica”, vol. 64, núm. 643 (mar. 2014), pàg. 90-91.

- Cappabianca, Alessandro. La danza lisergica del capitale. “Filmcritica”, vol. 64, núm. 643 (mar. 2014), pàg. 92-93.

- Christie, Ian. Birth of a salesman. “Sight & Sound”, vol. 24, núm. 2 (Feb. 2014), pàg. 40-44.

- Costa, Jordi. El lobo de Wall Street. “Fotogramas”, núm. 2043 (enero 2014), pàg. 14.

- Fontaine Rousseau, Alexandre. La grande décadence: The wolf of Wall Street de Martin Scorsese. “24 Images”, núm. 166 (marz-avr. 2014), pàg. 57.

- Goldman, Michael. Boom and bust. “American Cinematographer”, vol. 94, núm. 12 (Dec. 2013), pàg. 38-53.

- Lepastier, Joachim. La valse des bouffons. “Cahiers du Cinéma”, núm. 696 (janv. 2014), pàg. 24-27.

- Lerman, Gabriel. El lobo de Wall Street. “Imágenes de actualidad”, núm. 342 (enero 2014), pàg.42-47.

- Lerman, Gabriel. Martin Scorsese. “Dirigido por”, núm. 440 (enero 2014), pàg. 24-27.

- Maillard, Florence. En rut. “Cahiers du Cinéma”, núm. 696 (janv. 2014), pàg. 20-23.

- Menarini, Roy. The Wolf of Wall Street. “Segnocinema”, vol. 34, núm. 186 (mar.-apr. 2014), pàg. 33-34.

- Pinkerton, Nick. The wolf of Wall Street. “Sight & Sound”, vol. 34, núm. 2 (Feb. 2014), pàg. 92.

- Romney, Jonathan. The man who sold the world. “Film Comment”, vol. 50, núm. 1 (Jan.-Feb. 2014), pàg. 22-27.

- Ruiz, Juanma. Show (and) business. “Caimán, cuadernos de cine”, núm. 23 (enero 2014), pàg. 39-40.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema