Els nous 'indies'.

Cicles
Els nous 'indies'
pdf

Reservoir Dogs

  • Direcció: Quentin Tarantino
  • Guió: Quentin Tarantino
  • Fotografia: Andrzej Sekula
  • Interpretació: Tim Roth, Harvey Keitel, Chris Penn, Steve Buscemi, Michael Madsen, Lawrence Tierney, Randy Brooks, Kirk Baltz, Edward Bunker
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1992

 

L’estratègia discursiva de Tarantino està principalment basada en l’ocultació a tots els nivells. La història en sí, els fets que transcorren en un temps fílmic present, succeeixen aproximadament en els noranta nou minuts que dura la pel·lícula, els que hi ha entre Harvey Keitel i Tim Roth apareixen en el cotxe amb aquest darrer ferit fins el desenllaç final, als que s’ha d’afegir els 10 minuts de pròleg de l’escena de la cafeteria. Si entenem aquest pròleg com immediatament anterior a l’atracament (i a jutjar per la indumentària dels atracadors, és el que sembla) tenim que l’articulació del film és la següent;

1. Pròleg: seqüència de la cafeteria; “m’agradava força la idea de començar la pel·lícula amb una escena que gira al voltant de sis personatges durant 10 minuts, que a priori no té res a veure amb la resta, però que posa els personatges a lloc. No hi ha res que ens indiqui que són gàngsters que estan a la vigília d’un cop” afirma Tarantino a Cahiers du cinéma.

2. Acció: passem a continuació a la ja comentada escena en l’interior del cotxe. Tarantino evitarà durant tot el film mostrar l’atracament; és aquesta particularitat la que aconsegueix que l’interès de l’espectador romangui captiu. Utilitzant una tècnica similar a la utilitzada per Atom Egoyan a The Adjuster (1991) o Exotica (1994), Tarantino implica a l’espectador atorgant-li un paper actiu en la construcció de la trama; com ell mateix afirmava en l’anteriorment referenciada entrevista a la Cahiers du cinéma “Molta gent em diu que Reservoir Dogs està construïda com un trencaclosques. De fet és més aviat com una novel·la; sempre he pensat que quan el cinema adapta un llibre sovint deixa de banda els elements més cinematogràfics. Però a Amèrica tot ha de ser lineal: si comences una escena al principi d’una cursa, l’acabes al final de la cursa. Prefereixo el que fa Sergio Leone a Once Upon a Time in America (1984): primer les respostes, després les preguntes”. Efectivament Tarantino ens ensenya a Roth ferit sense que sapiguem què ha passat; només ho anirem veient a mesura que els diferents supervivents van arribant al punt de trobada i van aportant diferents dades que ajuden a completar el relat d’allò succeït. En tot moment juga amb l’espectador a no explicar-ho tot, a deixar una parcel•la d’imaginació, a la suposició més aviat. Segons Tarantino a la seva pel·lícula “no hi ha flasbacks sinó capítols” fet amb el que no estem gens d’acord. Els dos gàngster arriben al magatzem; més tard amb l’arribada del senyor Rosa, es produeix un primer flashback, l’únic que, concedim a Tarantino, no ho és en el sentit estricte. Podem considerar que es tracta de la visualització de la fugida del senyor Rosa sobre l’explicació en present que aquest realitza al senyor Blanc.

3. Senyor Blanc: primer flashback (que Tarantino entén com a capítol, o millor dit, que prefereix dir-li capítol) on es relata la trobada de Joe Cabott i el senyor Blanc i que deriva en el seu reclutament per la feina.

4. Acció: descriu l’entrada en escena del senyor Groc i el seu enfrontament amb Blanc fins que surten al cotxe a pel policia que han agafat com hostatge i tenen amagat al maleter.

5. Senyor Groc: d’igual estructura que el flashback anterior i no en va ubicat al mateix escenari, ens serveix per conèixer el personatge que tindrà més pes al següent bloc.

6. Acció: després de la marxa Eddie, el senyor Blanc i el senyor Rosa, el senyor Groc es proposa torturar el policia.

7. El senyor Taronja: el darrer flashback de la pel·lícula, i també, amb diferència, el més llarg. Tarantino s’estén en el relat de la traïció del senyor Taronja.

8. Acció: desenllaç final.

 

 

Fins que no comença el vuitè bloc encara no hem completat el relat al nostre cap, un relat que linealment seria el següent: Joe Cabott planeja donar un cop, l’assaltament d’una joieria el dia que han d’entrar un carregament de diamants. Per això, Eddie i el seu fill decideixen reclutar un seguit de professionals de tota confiança. Un jove i ambiciós policia aconsegueix gràcies a un contacte infiltrar-se en el grup per informar als seus caps de les intencions de Cabott. El grup dóna el cop i resulta frustrat. El policia és ferit i dóna lloc a tot el que coneixem.- si Tarantino hagués explicat la història d’aquesta manera hagués aconseguit un graciós remake de The Magnificent Seven (John Sturges, 1960) traslladat als nostres dies i en el bàndol contrari, amb uns diàlegs personals i una violència cridanerament acarnissada. Hagués aconseguit, per què no dir-ho, un calc absolut de Lung fu fong wan (City on Fire) (Ringo Lam, 1987) Però si li afegim la fragmentació temporal de The Killing (Stanley Kubrick, 1956) obtenim Reservoir Dogs.

 

Plaza, Paco. Reservoir dogs: Madonna, Van Gogh y el supersonido de los setenta. Valencia: Midons, 1997.

Bibliografia

 

- Alfonso, Ramón. Quentin Tarantino: el samurai cool. Madrid: T&B, 2013.

- Bernard, Jami. Quentin Tarantino: l'uomo e il film. Torino: Lindau, 1996.

- Burdeau, Emmanuel. Une lecture de Quentin Tarantino. “Cahiers du Cinéma”, núm. 591 (juin 2004), pàg. 74-75.

- Casas, Quim. Quentin Tarantino: la puesta en escena del rodaje. “Dirigido por”, num. 330 (enero 2004), pàg. 36-51.

- Corral, Juan M. Quentin Tarantino: glorioso bastardo. Palma de Mallorca: Dolmen, 2013.

- Fernández Valentí, Tomás. Reservoir Dogs: atraco imperfecto. “Dirigido por”, núm. 206 (oct. 1992), pàg. 38-41.

- Grønstad, Asbjørn. Transfigurations: violence, death and masculinity in american cinema. Amsterdam: Amsterdam University Press, cop. 2008.

- Guarner, José Luis. Reservoir Dogs. “Fotogramas”, núm. 1792 (dic. 1992), pàg. 8.

- Hilferty, R. Reservoir Dogs. “Cineaste”, vol. 19, núm. 4 (1993), pàg. 79-81.

- Lyons, Donald. Scumbags. “Film Comment”, vol. 28, núm. 6 (Nov.-Dec. 1992), pàg. 6-8.

- Morice, Jacques. Violence en huis-clos. “Cahiers du Cinéma”, núm. 459 (sept. 1992), pàg. 70-73.

- Morsiani, Alberto. Quentin Tarantino. Roma: Gremese, cop. 2009.

- Nevers, Camille. Rencontre avec Quentin Tarantino. “Cahiers du Cinéma”, núm. 457 (juin 1992), pàg. 49.

- Newman, Kim. Reservoir Dogs. “Sight & Sound”, vol. 3, núm. 1 (Jan. 1993), p`g. 51-52.

- Niogret, Hubert ; Ciment, Michel ; De Bruyn, Olivier. Quentin Tarantino. Reservoir Dogs. “Positif”, núm. 379 (sept. 1992), pàg. 25-35.

- Ortoli, Philippe. Le Musée imaginaire de Quentin Tarantino. Paris: Éditions du Cerf ; Condé-sur-Noireau: Corlet, 2012.

- Pizzello, Stephen. From rags to Reservoir dogs. “American Cinematographer”, vol. 73, núm. 11 (Nov. 1992), pàg. 62-68.

- Plaza, Paco. Reservoir dogs: Madonna, Van Gogh y el supersonido de los setenta. Valencia: Midons, 1997.

- Quentin Tarantino Special. “Film review” Special 48 (2003), pàg. 6-49, 84-98.

- Quinto, Gerard ; Quinto, Manuel. Reservoir dogs ; La ley del silencio. Barcelona: Dirigido, cop. 2000.

- Reservoir Dogs (DVD). Barcelona: Notro Films, DL 2008.

- Richen, Jeremy. Reservoir Dogs. En American independent.  John Berra (ed.). Bristol [etc.]: Intellect, cop. 2013. Pàg. 122-123.

- Smith, Gavin. When you know you're in good hands. Quentin Tarantino. “Film Comment”, vol. 30, núm. 4 (July-Aug. 1994), pàg. 32-43.

- Tarantino, Quentin. Quentin Tarantino: interviews. Gerald Peary (ed.). Jackson: University Press of Mississippi, cop. 1998.

- Taubin, Amy. The men's room. “Sight & Sound”, vol. 2, núm. 8 (Dec. 1992), pàg. 2-4.

- Villalba, Susana M. ; Payán, Miguel Juan. Guia del cine independiente americano de los 90. Madrid: Nuer, 1996.

- Weinberger, Stephen. It's not easy being pink: Tarantino's ultimate professional. “Literature/Film Quarterly”, vol. 32, núm. 1 (2004), pàg. 46-50.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema