Els nous 'indies'.

Cicles
Els nous 'indies'
pdf

The Living End

Vivir hasta el fin
  • Direcció: Gregg Araki
  • Guió: Gregg Araki
  • Música: Cole Coonce
  • Fotografia: Gregg Araki
  • Interpretació: Mike Dytri, Craig Gilmore, Mark Finch, Mary Woronov, Johanna Went, Darcy Marta, Scot Goetz, Bretton Vail, Nicole Dillenberg, Paul Bartel
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1992

 

El film d’Araki es relaciona d’una manera sorprenentment propera a films clàssics com Gun Crazy (Joseph H. Lewis, 1950) , Easy Rider (Dennis Hopper, 1969) i fins i tot Thelma and Louise (Ridley Scott, 1991), films units per l’antiheroisme, la ferocitat emocional, el condemnat romanticisme i el vertiginós rebombori sociològic. En l’univers que crea The Living End, l’ésser coneixedor de l’ésser portador d’anticossos trastorna tots els estaments socials d’un sol cop, cas semblant a com la injustícia de la depressió influeix en Bonnie and Clyde (Arthur Penn, 1967). Els dos personatges protagonistes aquí no són víctimes, instruments ni herois, en funció d’allò que experimenten, Araki ens mostra que són fugitius.

The Living End comença amb retrats individuals dels dos protagonistes que tenen 20 i pocs anys abans de conèixer-se: Jon (Craig Gilmore) és un jove escriptor al marge de l’escena de Los Angeles que s’acaba d’assabentar que és seropositiu; Luke (Mike Dytri) també amb els anticossos i àmpliament descrit a la premsa com “un sexy i violent estafador”, té una trobada accidentada amb dues lesbianes –una d’elles interpretada per Mary Woronov, Eating Raoul (Paul Bartel, 1982), l’única cara coneguda de la pel·lícula- mentre es dirigeix a Los Angeles. Els dos es coneixen quan Jon està assegut al seu cotxe en un semàfor, encara atribolat per les notícies del metge. Un Luke desesperat i amb taques de sang, perseguit per un grup de busca-raons gays, es fica al cotxe i li crida a un confús Jon “Condueix, ràpid, condueix!”.

Immediatament galvanitzats l’un per l’altre, Jon i Luke comencen allò que semblen ser relacions wagnerianes en casa del primer –el que dic és que la terra es mou- però després de passar tot el dia junts, Jon decideix que el compromès Luke, que sembla despertar el costat pervers d’aquell amb el que entra en contacte, és un portador de problemes i essent passional com és, és massa explosiu per ¡tractar amb ell. Després de fer fora en Luke, tanmateix, Jon admet a la seva millor amiga, una dona recta i artista anomenada Darcy que es preocupa per ell, que tot i semblar impossible no se’n pot treure en Luke del cap. Aquell vespre, Luke torna a l’apartament de Jon amb problemes, explicant-li que per accident ha matat un policia i tots dos decideixen fugir ràpidament. És més una sorpresa pel Jon que pel propi espectador que la seva resposta sigui afirmativa. El viatge els emportarà primer a San Francisco, després en un vol surrealista a través de l’Oest que meitat nit de noces, meitat gresca criminalista, i en part també un viatge màgic i misteriós i paròdia existencial.

 

 

L’actitud del film respecte a la sida pot ser resumida en una dedicatòria que apareix al final “a Craig Lee (1954-1991) i als milers que moriran i han mort a causa d’una casa blanca plena de republicans malparits”. En una escena, Jon i Luke fantasien en anar a Washington per agafar en Bush a punta de pistola i injectar-li la seva sang. Tot i que Luke convenç en Jon que l’estat de la seva salut els hi ha donat un privilegi, però limitat grau de llibertat –recordeu la cançó de Bob Dylan: quan no tens res, res no pots perdre. És interessant ressaltar que amb tot, Jon continua trucant la seva amiga Darcy a cobrament a destinació, com intentant agafar-se al diminut lligam d’estabilitat que ha deixat enrere.

Tot i que a Araki no se’l pugui acusar de tenir un madur pretext polític en relació a l’epidèmia, la seva estilització del viatge de Jon i Luke pel cor d’Amèrica –canviant salvatgement del naturalisme al romanticisme anàrquic punki passant per l’escola Rimbaud-Verlaine, la caricatura satírica i l’emocionalisme rampant- és successivament divertida, perillosament sensual, commovedora i espantosa. Tot i que el seu viatge pugui semblar autodestructiu i sense rumb, val la pena recordar que no és un film “irresponsable”, perquè sinó aquests dos personatges dubtosament seguirien el consell dels seus metges i prendrien grans quantitats d’AZT.

Malgrat l’escabrositat i desigualtat del seu estil i les limitacions del seu escàs pressupost, Araki ha fet a The Living End una de les més excitants pel·lícules de 1992. És un film que es mou en uns termes que sovint agafen per sorpresa a l’espectador. Vibrant amb una àgil energia i amb el peu a l’accelerador, el sentit genuí d’urgència del film fa que la seva combinació de ràbia, humor i romanç fugitiu sigui difícil de resistir-se; i les impecables interpretacions de Gilmore, Dytri, Marta i en el seu mordaç i còmic paper de lesbiana de Woronov, augmentin les apostes favorables.

Allò més sorprenent del film d’Araki no és només la seva habilitat per forjar allò que sembla en principi un material dispers en una connexió profunda del gènere de carreteres i el mite de la rebel·lió -complements artístics en ells mateixos-  sinó l’expressió d’emoció profunda i sentida del film sobre l’epidèmia des de la radical perspectiva d’un jove artista que no imita, reprodueix o emula l’insensata i espiritual xerrameca que proclamen grups com Queer Nation. És una pel·lícula apassionant.

 

Satuloff, Bob. Araki and his friends. “Christopher Street”, núm. 185 (1992) En Vivir hasta el fin: dossier de prensa. Barcelona: Barcino Films, 1994.
 

Bibliografia

 

- American independent cinema: indie, indiewood and beyond. Geoff King, Claire Molloy, Yannis Tzioumakis (ed.). London ; New York: Routledge, 2013.

- Casas, Quim. El nihilismo descerebrado de Gregg Araki. “Dirigido por”, núm. 381 (sept. 2008), pàg. 82-83.

- Fifty contemporary filmmakers. London, [etc.]: Routledge, 2002.

- Francke, Lizzie. The living end. “Sight & Sound”, vol. 3, núm. 2 (Feb. 1993), pàg. 49-50.

- Grundmann, Roy. The fantasies we live by: bad boys in Swoon & The living end. “Cineaste”, vol. 19, núm. 4 (1993), pàg. 25-29.

- Mira, Alberto. Miradas insumisas: gays y lesbianas en el cine. Barcelona ; Madrid: Egales, cop. 2008.

- New queer cinema: a critical reader. Michele Aaron (ed.). Edinburgh: Edinburgh University Press, cop. 2004.

- Satuloff, Bob. Araki and his friends. “Christopher Street”, núm. 185 (1992) En Vivir hasta el fin: dossier de prensa. Barcelona: Barcino Films, 1994.

- Vivir hasta el fin (The Living End)(DVD). Madrid: Sony Pictures, DL 2009.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema