Estètica pop i cinema.

Aula de cinema
Estètica pop i cinema
pdf

A Hard Day's Night

¡Qué noche la de aquel día!
  • Direcció: Richard Lester
  • Guió: Alun Owen
  • Música: The Beatles
  • Fotografia: Gilbert Taylor
  • Interpretació: The Beatles
  • Producció: Regne Unit
  • Any: 1964

La critica diu

 

Encara que al principi Walter Shenson i Brian Epstein van pensar titular el film Beatlemania, a darrera hora van canviar d'opinió, acordant-se aleshores d'una frase que Ringo solia emprar. L'expressió del beatle, relativa al dur treball d'una nit després d'un no menys fatigós dia, li va agradar especialment a Shenson. Partint d'aquest títol de Hard Day's Night, John Lennon va compondre en poques hores una encomanadissa i dinàmica peça pop inspirada en el record de Buddy Holly, també autor d'una cançó que argumentava l’esgotadora servitud del treball. A Hard Day's Night és una de les set cançons que es poden sentir en la pel•lícula, les parts orquestrals de la qual corren a compte de George Martin, el que seria fonamental artífex de l'expansió sonora del grup.

Walter Shenson va engegar el projecte, però va anar Richard Lester, cineasta americà establert a Londres, qui va modelar al seu gust i va dimensionar el to i les formes de la pel•lícula. En aquells dies, Lester havia descobert la nouvelle vague, creient que per a la seva nova pel•lícula podria resultar original, divertit i artísticament eficaç barrejar el llenguatge de Jean-Luc Godard amb les expressions pop en voga i amb l'esperit del cinema dels seus còmics favorits: el cerebral, però imprevisible Buster Keaton i els indòmits i tantes vegades surrealistes germans Marx. Una mescla explosiva i nova, però amb el desig que la història tampoc es desprengués del caràcter més o menys naturalista sobre uns personatges concrets, reals i massivament recognoscibles, Els Beatles.

 

 

D'aquesta manera, A Hard Day's Night és en primer terme un documental, un fals documental en el qual la càmera juga sense perdre de vista al grup durant 24 hores. Les càmeres de Lester acompanyen íntimament als Fab Four, convidant-los a embalar-se i a riure's una mica d'ells mateixos i de tot el que passa al seu al voltant. La pel•lícula també sembla captar l'humor privat en el qual Els Beatles segurament es parapetaven (Lennon ho va desmentir, però sense convèncer a ningú), observant com es relacionaven entre si i de quina forma s’ho muntaven per lliurar-se de les seves embogides perseguidores. Sigui falsa o veritable, aquesta és una de les imatges que solen evocar-se d'aquells dies.

Un dels més afortunats episodis del film és el de la vagabunderia de Ringo per la ciutat, aconseguint desesperar als seus companys de grup. Ringo Starr, sens dubte el millor actor dels quatre Beatles, s'assembla en aquestes escenes a un pobre paria, un home d’enlloc, potser escapat de la literatura de Samuel Beckett. Sembla comportar-se com Buster Keaton en un moment de moral pel terra (aquesta mateixa mirada lacònica i absent), i alhora encabit dins d'una exacerbada novel•la d'Alan Sillitoe. Però aquí no hi ha lloc per als perdedors ni per als vençuts, sinó que ens trobem davant triomfadors de soca-rel, doncs aquesta és la crònica al voltant d'uns afortunats joves irats, fills d'obrers que aconsegueixen el cim del món, conseguint fama i innegable poder. L'absurd existencialista barrejat amb una estrafolària forma d'humor, britànicament realista, però també amb les temàtiques de la consecució, la diferència i unes altres problemàtiques menors relacionades amb l'èxit social. En la pel•lícula, el personatge de Ringo, en el qual és raonable reconèixer al Ringo real, expressa algunes idees jocosament absurdes: "...Per això toco la bateria. És el meu factor actiu de compensació. Conec la meva pauta psicològica, per això em rescabalo amb els tambors". Gens pròpies del tradicionalista Paul, les paraules de Paul (personatge) són sorprenentment sarcàstiques: "A Anglaterra tracten millor als gossos que a les persones", afegint després "El meu avi és un maniàtic. La seva generació està portant Anglaterra a la ruïna". Expressions que podria postil•lar qualsevol personatge del corredor de fons social Alan Sillitoe.

 

Robert, Ramon. ¡Locos por ellos!: los Beatles en el cine. Lleida: Milenio, 2001.

 

Bibliografia

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Alfonso, Ramón. Los Beatles en el cine : 50 años vistos a través del espejo. Madrid: T&B, 2014.
  • The Beatles: antología. Barcelona [etc.]: Ediciones B, 2000.
  • Bortolussi, Stefano. I Beatles sezionati. “Cineforum”, vol. 23, núm. 223 (ott., 1982). Pàg. 75-76.
  • Corliss, Richard. A hard day’s night: ten years after. “Film Comments”, vol. 10, núm. 3 (May-June, 1974). Pàg. 25.
  • Crusells, Magí ; Iranzo, Alejandro. The Beatles: una filmografía musical. Barcelona: Royal Books, 1995.
  • Davies, Sam. Band on the run. “Sight & Sound”, vol. 24, núm. 8 (Aug., 2014). Pàg. 6-7.
  • Génin, Bernard. A hard day’s life. “Positif”, núm. 652 (juin, 2015). Pàg. 81.
  • González Cuervo, Manuel. Visible, soleado. Richard Lester. Madrid; Ediciones Serrano, cop. 1986. Pàg. 27-31.
  • Hampton, Howard. Scorpio descending. In search of the rock cinema. “Film Comment”, vol. 33, núm. 2 (Mar.-Apr., 1997). Pàg. 36-42.
  • Hanke, Ken. The british film invasion of the 1960’s, part II. “Films in Review”, vol. 60, núm. 5 (May, 1989). Pàg. 268-277.
  • Hanke, Ken. The british film invasion of the 1960’s. “Films in Review”, vol. 60, núm. 4 (Apr., 1989). Pàg. 212-219.
  • Neaverson, Bob. The Beatles movies. London ; Washington: Cassell, 1997.
  • O’neill, Eithne. Quatre garçons dans levent. Help!. “Positif”, núm. 566 (avril, 2008). Pàg. 111.
  • ¡Qué noche la de aquel día!(Hard Day’s Night)(DVD). Barcelona: Laurenfilm, DL 2002.
  • Robert, Ramon. ¡Locos por ellos!: los Beatles en el cine. Lleida: Milenio, 2001.
  • Savage, Jon. Snapshots of the sixties. “Sight & Sound”, vol. 3, núm. 5 (May, 1993). Pàg. 14-18.
  • Schlotterbeck, Jesse. A hard day's night as a musical biopic of the post-studio era. “Quarterly Review of Film and Video”, vol. 33, núm. 6 (Aug.-Sept., 2016. Pàg. 567-579.