Fantàstica Sèrie B.

Aula de cinema
Fantàstica Sèrie B
pdf

 

Les pel·lícules de sèrie B van sorgir com a resposta dels estudis de Hollywood a la caiguda de públic experimentada després del crack de 1929. Per maximitzar beneficis, les màjors van optar per oferir dos llargmetratges a preu d’un. El plat fort seria una luxosa producció de classe A; el farciment, un barat film de classe B. Aquesta classe de pel·lícules, sovint de gènere (western, gàngster, terror o ciècia ficció) es caracteritzaven pel seu baix pressupost, comptar amb actors poc coneguts (o velles glòries en els darrers dies de les seves carreres) i filmades en poc temps.

Quan Jean-Luc Godard dedica À bout de souffle (1959) a la Monogram Pictures, rendeix un homenatge a la sèrie B del Hollywood clàssic i menysprea així la tradition de qualité del cinema francès, contra la que es va fonamentar la Nouvelle Vague. Però el tribut del mestre a aquests jornalers de la glòria, que filmant amb les hores comptades i en la més absoluta precarietat van saber fer algunes de les millor pel·lícules dels seus temps, és incomplet. Va haver un segon aspecte del cinema de sèrie B totalment aliè als estudis pobres, que van tenir en la Monogram i en la Republic els seus principals paradigmes.

 

Detour, un clàssic noir dirigit per Edgar G. Ulmer un imprescindible de la Sèrie B.

 

Va ser aquella segona sort de la sèrie B el cinema menor produit per les majors, els estudis grans -Warner Bros, Metro Goldwyn Mayer, Paramount, RKO, Universal, 20th Century Fox i la Columbia- com a complement als programes dobles exhibits a les seves sales de projecció. Val Lewton és la millor verbigràcia d’aquesta segona manera de fer les coses. Totes dues maneres de producció conformen l’anomenada sèrie B, que entona el seu cant de cigne en 1957, quan les lleis contra els monopolis de les màjors -propietàries també de les companyies de distribució de les seves produccions- es van començar a aplicar amb el rigor obligat.

Paral•lelament, la televisió va començar a ocupar el lloc que abans pertanyia als estudis pobres i sorprèn comprovar com els més grans de la sèrie B -Edgar G. Ulmer, Joseph H. Lewis, Budd Boetticher….- comencen a realitzar telefilms de sèries com Bonanza (1959), Gunsmoke (1955) o The Rifleman (1958), que són un autèntic calc de les seves produccions per a la gran pantalla.

No és menys cert que, a dia d’avui, el terme sèrie B s’empra per destacar l’excel·lència d’una pel·lícula barata - a les cintes dolentes d’escassos mitjans se les anomena de sèrie Z. Excepte alguna excepció: les pel·lícules de baix pressupost que, encapçalades per les produïdes per l’American International Pictures (AIP) conformen aquest altre mite que és el cinema independent nord-americà dels anys 60. Títols com els que integren la sèrie de Corman-Poe-Price són una prolongació del cinema realitzat pels estudis pobres -les seves pel·lícules, com les de la Monogram, anaven destinades a autocinemes i a sales independents que no podien exhibir els títols dels grans estudis.

 

Memba, Javier. La Serie B. Madrid: T&B, 2006.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema