Fantàstica Sèrie B.

Aula de cinema
Fantàstica Sèrie B
pdf

Cat People

La mujer pantera
  • Direcció: Jacques Tourneur
  • Guió: DeWitt Bodeen
  • Música: Roy Webb
  • Fotografia: Nicholas Musuraca
  • Interpretació: Simone Simon, Kent Smith, Tom Conway, Jane Randolph, Jack Holt, Alan Napier
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1942

 

Cat People és un de los escassos exemples de cinema de terror que ha entrat a l’Olimp dels clàssics, dins d’un gènere en el que pocs títols han aconseguit tal distinció, habitualment subestimat per la crítica i quasi sempre relegat a les produccions de sèrie B. Constitueix una excepció, també, perquè es va realitzar en una dècada, els anys 40, que les antologies del terror cataloguen de declivi del gènere. En aquest decenni, pocs títols es poden rescatar per al cine fantàstic, si excloem el singular cicle de pel·lícules produïdes per Val Lewton per a la RKO, dins del qual s’insereix el nostre film.

La sèrie Lewton se situa en la cruïlla entre el terror clàssic dels 30 i las noves derives de l’horror modern, això és, entre el fantàstic mític i el terror realista. Constitueix, de fet, un pas intermedi cap al “desencant d’allò fantàstic”, però sense arribar a allò “real descarnat” modern, contaminat pel clima de la guerra mundial i, sobretot, pel gènere noir, en un procés de progressiva psicologització de l’horror. L’aportació de Lewton i el seu equip consisteix bàsicament en una reformulació del terror clàssic, conservant els seus elements mítics, però desposseint-lo dels estereotips gòtics del gènere i traslladant-lo a ambients contemporanis. La empremta del noir es manifesta en les atmosferes opressives i claustrofòbiques i el clima de negra malenconia i fatalisme que impregna les trames. Però, sobretot, es posa de relleu en la realització i la posada en escena, en l’estètica de clarobscurs, ombres inquietants, metàfores subtils i imatges metonímiques, que donen com a resultat un terror elusiu, que defuig de les epifanies d’allò monstruós, optant per l’el·lipsi i la suggestió.

En especial els films de Tourneur –Cat People, I Walked with a Zombie, (1943) i The Leopard Man (1943)– basculen entre les al·lusions mítiques, els suggeriments sobrenaturals i les interpretacions psicològiques. Cat People convoca el món atàvic, primitiu, de les antigues llegendes i supersticions –presentant com un cas de “licantropia femenina”–, que roman ocult, reprimit, en el món modern, arraconat al territori dels somnis, allò patològic i el subconscient –un cas susceptible de ser llegit, psicoanalíticament, com una fòbia de caràcter sexual. Ambdues lectures no es contradiuen, sinó que afegeixen capes de sentit al film, encara que aquest, finalment, es decanti per allò fantàstic.

Val Lewton va resumir en una fórmula els components bàsics del seu cinema i, per associació, del de Tourneur: “una història d’amor, tres escenes que suggereixin terror i una de violència explícita”. Les tres escenes de “terror suggerit”–la persecució rere els murs del zoològic, la de la piscina, la que transcorre al despatx del protagonista– i la de violència explícita –l’agressió al psicoanalista– han quedat com antològiques del cinema fantàstic i són emblemàtiques d’aquell terror en off de la suggestió, les ombres i la el·lipsi que practicava Tourneur.

 

Rosa Gutiérrez (Universitat Autònoma de Barcelona)
 

La critica diu

 

Dos rètols serveixen de pòrtics d'entrada i sortida de l'obra. El primer, inventat per Lewton i el seu equip, i signat amb el nom del psiquiatre que provoca amb la seva precipitació el desastre final en la pel•lícula, compara la boira que reposa a les valls amb les supersticions que s'aferren a la consciència. El segon rètol, de tancament, pertany a un dels Sonets sagrats (1618) del poeta anglès filosòfic i amorós John Donne (1572-1631), i es refereix a la necessitat que morin les dues parts d'un ànima condemnada per un negre pecat.

Situada entre la malenconia i el "negre pecat", la història d'Oliver i Irena ha de dibuixar necessàriament una trajectòria marcada per la desgràcia, i a més disposada a la manera clàssica com una cadena de causalitats, és a dir, d'efectes que responen a unes causes. En ells es barreja la realitat quotidiana i el metafòric fins a fer que la primera no sigui del tot insubstancial, ni el segon massa transcendent. Tourneur ha dit que aquesta pel•lícula tracta d'una noia obsessionada amb els gats, que al final acaba convertint-se en un d'ells. És veritat, però també ho és el fet que aquesta noia està sent censurada des del començament per la mirada d'un ciutadà exemplar: el seu futur marit. Quan llança els seus dibuixos rebutjats fora de la paperera, Oliver li assenyala un cartell terriblement càustic: "No deixis que diguin, i ho diguin per a la teva vergonya, que tot aquí era preciós fins que vas arribar".

El seu trajecte cap a la foscor està marcat des de la primera escena. També ella acabarà, com la pantera que dibuixa en el seu quadern, sent traspassada per un estoc i llançada al terra com una deixalla. Una sèrie de fortes el•lipsis crea el bastidor sobre el qual es tiba la malla d'aquesta història senzilla però no banal, on es plantegen en transparència dues línies argumentals: en primer lloc, l'error que suposa casar-se amb una estrangera desconeguda i com desfer-se d'ella i tornar a la normalitat amb una dona-mare que cuidi d'un i mantingui allunyades a les altres, i en segon lloc, els turments del disgust cap al sexe que experimenta una jove i la seva gelosia cap a la rival que pretén arrabassar-li al seu home desprestigiant-la. Entre ambdues corre el tema de la pantera i la metamorfosi com un fil d'or en un ric teixit. Les seqüències que consta la pel•lícula estan perfectament dissenyades per narrar la quotidianitat sense matar el fantàstic, i al mateix temps són fèrries quant a una construcció gairebé uniforme, que consta de tres escenes, generalment, per seqüència.

 

 

En funció de la narració, els espais tendeixen a ser contigus, compactes, realistes i alhora simbòlics. El món del zoològic és un refugi del bestial i del deliri, un lloc al mateix temps real i simbòlic. En ell tenen lloc trobades d’Irena amb homes —Oliver, l'escombrariaire, el psiquiatre-, que li prevenen contra el desordre, i sobretot amb la pantera negra, que funciona com a mirall en el qual es mira. Malgrat la seva importància, en aquest espai de l'animalitat presonera només estaran junts Oliver i Irena una cop, a la primera escena, la qual cosa resulta significatiu. La raó és òbvia. Ella regna en aquest món; és el seu: el de les feres engabiades, custodiades per maldestres guardes. Per la seva banda, l'espai d'ell, que és l'estudi naval on treballa, només és visitat en una ocasió per ella, però tan terriblement investida del rang d'esposa ofesa i metamorfosejada en fera, que la paret del temple laic de la raó i l'enginyeria es converteix en una pantalla de fantasmagories, d'ombres, un lloc sinistre on els instruments de dibuix s'utilitzen com a creus per allunyar el mal en el nom de Déu. Hi ha altres espais menors: restaurants, bars, carrers d'estudi, la piscina, comunes o marcats pel gènere, fantàstic i sexual: la piscina, amb l'escala, les ombres, els crits i el barnús esquinçat, és un lloc femení, on les dones ajusten els seus comptes pendents; mentre que l'apartament de Irena, equivalent a la gàbia de la pantera, ho és de frustració, confrontació i mort. Frustració del marit, que no té accés a l'alcova, i mort de l'amant que s'ha atrevit a introduir la seva clau en el pany de la gàbia de la pantera que la jove porta en el seu interior. La bella escala serveix de marc a malenconioses escenes de trànsit, com la del gatet espantat que cal retornar a la botiga d’ocells, la fugida de Irena ferida per l’estoc de Judd o algunes converses d'Oliver i Irena sense calor ni convicció.

 

Pedraza, Pilar. La Mujer pantera: Jacques Tourneur 1942. Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2002.

 

 

Bibliografia

 

- António, Lauro. Jacques Tourneur: entre a luz e as sombras. Porto: Fantasporto, 1985.

- Barrot, Olivier. La féline. “Cinématographe”, núm. 114 (déc. 1985), pàg. 77.

- Berks, John. What Alice does: looking otherwise at The cat people. “Cinema Journal”, vol. 32, núm. 1 (Fall 1992), pàg. 26-42.

- Couté, Pascal. La féline: le visible et l'invisible. “CinémAction”, núm. 120 (juin 2006), pàg. 67-77.

- Duszynski, Fabienne. La féline au bain: La Féline, Jacques Tourneur, 1942. “Vertigo”, núm. 22 (oct. 2001), pàg. 143-144.

- Frasca, Giampiero. Pratiche sottrattive di messa in scena ed estensione percettiva nella trilogia horror di Jacques Tourneur. “Cineforum”, vol. 51, núm. 510 (dic. 2011), pàg. 63-72.

- Freixas, Ramón. La mujer pantera. “Dirigido por”, núm. 327 (oct. 2003), pàg. 64-65.

- Hollinger, Karen. The monster as woman: two generations of Cat people. “Film Criticism”, vol. 13, núm. 2 (Winter 1989), pàg. 36-42.

- Jacques Tourneur. Valeria Ciompi, Miguel Marías, Toni Partearroyo (ed.). Madrid ; San Sebastián: Filmoteca Nacional de España: Festival Internacional de Cine, 1988.

- Jailloux, Pierre. La Malédiction des hommes-chats, ou le fantôme de La Féline. “L’Art du Cinéma”, núm. 63-65 (hiver 2009-2010), pàg. 159-165.

- Ménégaldo, Gilles. Parcours dans les ténèbres: quelques 'walks' tourneuriens. “CinémAction”, núm. 120 (juin 2006), pàg. 56-66.

- La mujer pantera (Cat People)(DVD). Barcelona: Manga Films, DL 2009.

- Pedraza, Pilar. La Mujer pantera: Jacques Tourneur 1942. Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2002.

- Rohrer Paige, Linda. The transformation of woman: the 'curse' of the cat woman in Val Lewton/Jacques Tourneur's Cat people, its sequel, and remake. “Literature/Film Quarterly”, vol. 25, núm. 4 (Oct. 1997), pàg. 291-299.

- Sánchez-Biosca, Vicente. Le tapis incertain: métamorphose et hors-champs dans Cat people. “Cinémas”, vol. 5, núm. 3 (printemps 1995), pàg. 29-44.

- Serceau, Michel. La féline. “CinémAction”, núm. 114 (janv. 2005), pàg. 60-63.

- Viviani, Christian. Trois femmes. “Les Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 20 (été 1976), pàg. 25-31.

- Wilcox, Jason. Cat people and its "two worlds". “CineAction”, núm. 52 (juin 2000), pàg. 49-55.

- Wood, Robin. The shadow worlds of Jacques Tourneur. “Film Comment”, vol. 8, núm. 2 (Summer 1972), pàg. 64-70.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema