Gaumont. 120 anys de cinema europeu

Cicles
Gaumont
120 anys de cinema europeu
pdf

Le plaisir

El plaer
  • Direcció: Max Ophüls
  • Guió: Jacques Natanson i Max Ophüls (CRelats: Guy de Maupassant)
  • Música: Joe Hajos
  • Fotografia: Philippe Agostini i Christian Matras
  • Interpretació: Claude Dauphin, Gaby Morlay, Madeleine Renaud, Ginette Leclerc
  • Producció: França
  • Any: 1952

 

Basada en diversos contes de Maupassant, Le plaisir és una pel•lícula molt fidel al seu origen literari encara que situa els relats en un marc narratiu que altera substancialment el seu significat. Le Plaisir recorre a Maupassant com una veu conductora i precisa: la del narrador que ens ofereix les tres històries precisament com a històries i la contínua presència de les quals no deixa de recordar-nos que estem davant d’una narració. Al mateix temps, els sumaris que ens ofereix —El plaer de l'amor, El plaer de la puresa, El plaer i la mort— i els seus comentaris, juntament amb la juxtaposició de les històries (que en Maupassant no ho estan), acaben per donar-nos un balanç de la vida humana, de "la condició humana". Ophüls organitza les tres històries (La Màscara, Maison Tellier i La Model) com una mena de tríptic, una taula central flanquejada per altres dues més petites. Els procediments d'explicar les seves històries van ser sempre una preocupació per Ophüls, i s'aparellen amb la seva preferència per les adaptacions literàries i la creació de mons que una vegada i una altra ens condueixen a un passat reconstruït. El més freqüent, la Viena de 1900.

A totes les seves darreres pel·lícules apareix amb gran força la figura del narrador i l’ús d’aquest procediment té diferents conseqüències importants. El complex entramat de la narració col·loca en primer terme i fa problemàtica la relació entre narració i món de ficció, distanciant a Ophüls dels mons que ha creat, que s'atribueixen així a Maupassant o al personatge de Walbrook en La Ronde (1950). Ophüls es distancia de la responsabilitat de les històries mentre l'acte de la narració, de donar-los existència i estructurar-les, es converteix en part del material que les pel·lícules presenten i sobre el qual actuen. L'estructura narrativa crea el món de les pel·lícules i no com a "realitat" sinó com a mons d'artifici "convertits" en reals mitjançant el procés de narració que està en constant evidència. El focus del "plaer" que uneix temàticament al film és la sexualitat i els contextos i determinants de les relacions sexuals que veiem preponderants en cadascun dels contes. L'estructura narrativa purament fílmica és una oposició en cada episodi entre la quietud i el moviment. El seu significat queda fixat en la relació entre la vida en el temps i els intents d'escapar d'ell o de fer-lo transcendent, amb la persecució del plaer com un objectiu constant, però no exclusiu.

 

 

Com és habitual en Ophüls la seva càmera i els seus personatges es mouen en un desig d'unió que es fa més evident i virtuós en les escenes de ball que, com en gairebé tota la seva obra, adquireixen una importància decisiva. Com a tota la part final de la seva carrera, Le plaisir fa difícil la distinció entre el món dels personatges, el narrador i la pel·lícula que semblen encaixats en l’estructura. Però escriure sobre el cinema d'aquest mestre és gairebé impossible ja que no hi ha descripció possible que capturi l'essència de la seva obra. Com ha escrit Jon Halliday, que té un excel·lent llibre d'entrevistes amb Douglas Sirk, una anàlisi purament temàtica o estilística mancaria de valor si es comparés la increïble riquesa de tot el que Ophüls va aconseguir posar en la pantalla. Aquesta complexitat és la que va dur a l'autor a dir: "Vull fer pel·lícules vistes des del centre de l'home. Si volen veure una altra cosa vagin al Museu de Cera". Creia que la veritable tasca de l'artista era la de donar-nos una visió nova del món, ja que tots els temes al final s’acaben semblant. El que, segons deia, diferencia aquests temes és la visió personal que tenim d'un ambient o d'un ésser...

Christian Matras, que va ser el seu operador en La Ronde, Le Plaisir, Madame de...(1953) i Lola Montes (1955) deia que Ophüls s'esforçava abans de res per crear una ambientació primer per a ell mateix, aïllant-se en el decorat; després pels altres, tractant d'explicar-los el que ell havia captat. "Es col·locava, i ens submergia, en una mena d'estat de gràcia, i no es treballava fins que no s'havia aconseguit aquest estat. El que explicava per a ell era la qualitat de l'emoció que volia obtenir d'una escena."

 

Aguilar, Carlos [et al.]. Max Ophüls. Madrid: JC, 1987.
 

Bibliografia

 

- Amengual, Barthélémy. La mémoire et le mouvant (Le plaisir). “Positif”, núm. 232-233 (juil.-août 1980), pàg. 52-55.

- Amiel, Vincent. Le Plaisir: l'évanescence et la forme accomplie. “1895”, núm. 34-35 (oct. 2001), pàg. 239-244.

- Amiel, Vincent. Un déjeuner de soleil. “Positif”, núm. 590 (avr. 2010), pàg. 102-104.

- Belloï, Livio. Max Ophuls: le cristal et la tache. “Cinémathèque”, núm. 6 (automne 1994), pàg. 65-77.

- Bourget, Jean-Loup. Le fragment, le tableau, le triptyque: sur trois adaptations de Maupassant. “Les Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 62 (mars 1995), pàg. 31-35.

- Emiliani, Simone. Flashback. "Il piacere" di Max Ophuls. “Cineforum”, vol. 38, núm. 378 (ott. 1998), pàg. 74-79.

- Goudet, Stéphane. La conversion au Plaisir. “Vertigo”, núm. 20 (avr. 2000), pàg. 35-37.

- Johnson, C. Narrative, spectacle and the sexes in Ophuls' 'Le plaisir'. “Film Criticism”, vol. 4, núm. 3 (Spring 1980), pàg. 17-24.

- Johnson, Clarisse. Le plaisir de Max Ophuls: trois contes de Maupassant en triptyque. “CinémAction”, núm. 116 (juin 2005), pàg.186-195.

- Ophüls, Max. Max Ophuls par lui-même.“1895”, núm. 34-35 (oct. 2001), pàg. 321-325.

- Pérez, M. Le plaisir. “Positif”, núm. 254-255 (mai 1982), pàg. 46-47.

- Perkins, V.F. Le plaisir: “La maison Tellier”. “Film Quarterly”, vol. 63, núm. 2 (Winter 2009-2010), pàg. 66-71.

- Perkins, V.F. Le plaisir: “the mask” and “the model”. “Film Quarterly”, vol. 63, núm. 1 (Fall 2009), pàg. 15-22.

- El placer. En García Riera, Emilio. Max Ophüls. Guadalajara: Universidad de Guadalajara, 1988. Pàg. 138-146.

- Le plaisir. En Annenkov, Georges. Max Ophüls. Paris: Eric Losfeld, 1962. Pàg. 30-56.

- Le plaisir: tante figure, un solo narratore (onniscente). En Tognolotti, Chiara. L'Immagine opaca: il cinema di Max Ophüls. Perugia: Morlacchi, 2012. Pàg. 184-188.

- Masson, Alain. Le plaisir. “Positif”, núm. 443 (janv. 1998), pàg. 67.

- Porton, Richard. More than "visual froufrou": the politics of passion in the films of Max Ophuls. “Cineaste”, vol. 35, núm. 4 (Fall 2010), pàg. 8-13.

- Pye, Douglas. Des femmes qui tombent, des narrateurs qui déffaillent.“1895”, núm. 34-35 (oct. 2001), pàg. 99-120.

- Ràfols, Ferran. Le plaisir de Max Ophüls. “Projeccions de cinema”, núm. 3 (tardor 2001), pàg. 48-54.

- Rodríguez Vela, Antonio. Placer y melancolía. “Dirigido por”, núm. 395 (dic. 2009), pàg. 86-87.

- Roger, Philippe. Lieu consacré. “Vertigo”, núm. 20 (avr. 2000), pàg. 34.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema