Gèneres i censures.

Aula de cinema
Gèneres i censures
pdf

 

La història de l’autocensura té més relació amb la vida personal de les estrelles cinematogràfiques que amb el producte on elles col·laboraven. Intents de censura governamental van haver-hi sempre i cal entendre com molt complicada la situació de Hollywood si havia d’aplicar simultàniament els diferents criteris censors d’Estats que podien implantar lleis i reglamentacions: s’ha computat que en 1921 havia diferents projectes de censura en 36 estats. Però no hagués prosperat bona part d’aquest moviment conservador si la gent de Hollywood no hagués contribuït a perjudicar la imatge pública del cinema.. aquestes estrelles que guanyaven molts diners i que provocaven, voluntària o involuntàriament, l’admiració i l’emulació del seu públic, resultaven ésser també els protagonistes de freqüents escàndols, destacats com calien pels periodistes. En 1921 el còmic Fatty Arbuckle va ser el promotor d’una orgia a un hotel de San Francisco on va morir l’actriu Virginia Rappe, possiblement a causa d’una violació. Al febrer de 1922 dos trets per l’esquena van matar al director William Desmond Taylor i la investigació immediata no va identificar el criminal però va revelar que el director mantenia relacions simultànies amb les actrius Mabel Normand i Mary Miles Minter. En 1923 el galant Wallace Reid va morir a un sanatori, víctima de la seva addició a la morfina. En 1924 Charles Chaplin, que ja s’havia divorciat de Mildred Harris, va protagonitzar un escàndol d’amors il·legítims amb Lita Grey (aleshores amb 16 anys), el que va provocar un casament i un altre divorci. De Clara Bow es va afirmar que els seus amants eren més abundants i més variats que a les seves pel·lícules. Aquests episodis i molts d’altres no van ser una exclusivitat de l’època, com es demostraria després amb els incidents vinculats a Marilyn Monroe, o Elizabeth Taylor.

 

La vida privada de Fatty Arbuckle fou un dels detonants del seu descens artístic

 

Hollywood tenia poques defenses davant de la imatge pública que creaven les seves personalitats i als consegüents projectes de repressió contra el cinema. En 1921, per protegir-se contra pressions alienes, la Indústria va contractar, amb un colossal sou de 100.000 dòlars a l’any, a William H. Hays, un polític republicà que va encapçalar des d’aquell moment la flamant Motion Pictures Producers and Distributors Association of America, entre llurs finalitats declarades figurava “establir i mantenir els més alts nivells possibles, tant morals com artístics, per la producció cinematogràfica”. De fet, Hays operava com un intermediari i un conseller. Controlava les relacions públiques de Hollywood, entenent-se amb els legisladors, periodistes i grups de ciutadans que pressionaven sobre el cinema. Alhora, procurava evitar escàndols en la vida de les estrelles (amb un èxit moderat), disminuir el sensacionalisme dels títols, evitar certs elements en els arguments cinematogràfics. Aquesta feina va convertir en Hays en una persona molt controvertida i en un representant inevitable de les hipocresies de Hollywood.

En 1927, després d’un prolix estudi dels temes emprats pel cinema i de la seva repercussió en el públic i en els censors, l’Oficina Hays va formular un seguit d’indicacions que passarien a la història com “Dont’s and Be Careful’s”. Eren onze coses que el cinema no havia de fer i vint-i-set amb les que havia d’anar amb compte. Entre les prohibicions s’incloïen paraules profanes, nuesa, drogues, perversions sexuals, tràfic de blanques, higiene sexual i matèries afins. Entre les recomanacions de més cura figurava tot allò relacionat amb crims, armes, tortures, crueltat, representants de la llei i certes insinuacions sobre el sexe, com “els petons excessius o luxuriosos”. L’eficàcia d’aquesta llista interna de l’Oficina de Hays va ser només relativa, perquè no tenia el valor de llei interna i perquè no penalitzava el productor cinematogràfic que desconegués algun d’aquests consells. El resultat és que el periodista catòlic Martin Quigley i el sacerdot jesuïta Daniel Lord van preparar una veritable llei interna per a la indústria que va ser adoptada en març de 1930 sota el nom de Codi de Producció. Les seves indicacions amplien la llista de 1927, amb algunes precisions en el llenguatge. Però tampoc va ser fàcil la seva aplicació, perquè li mancava d’una força com la d’un acord entre productores cinematogràfiques, amb tendència a evitar que uns traguessin profit en l’ús més sensacionals o atrevits. A la pràctica, es van produir tantes desviacions d’allò escrit al Codi que el cinema es va veure novament atacat, després de 1930, com havia estat a la dècada anterior.

 

Aquesta pantalla abans de dels títols de crèdit certificava l'adequació moral de la pel·lícula.

 

En 1933 el cardenal Dougherty de Filadèlfia va prohibir radicalment el cinema a tots els catòlics que volguessin respectar la seva autoritat. En abril de 1934 un grup de bisbes catòlics va fundar la Legió de la Decència encarregada d’emetre consells, restriccions i prohibicions al públic cinematogràfic catòlic, tot i que va comptar d’immediat amb l’aprovació d’altres grups religiosos i cívics. En juny de 1934, la indústria va reaccionar davant d’aquestes pressions. Un funcionari de l’Oficina Hays anomenat Joseph I. Breen, va ser autoritzat a manegar el Codi en contacte directe amb la Indústria, el que suposava, en diverses etapes, un examen del tema, una lectura del llibret i una revisió del film acabat. L’aprovació de Breen es manifestaria amb l’atorgament d’un Segell d’Aprovació sense el qual cap sala important del país s’atreviria a exhibir la pel·lícula.

 

 

Alsina Thevenet, Homero. Cine sonoro americano: y los Oscars de Hollywood. Buenos Aires: Corregidor, 1975.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema