Gèneres i censures.

Aula de cinema
Gèneres i censures
pdf

The Vice Squad

La Brigada contra el vici
  • Direcció: John Cromwell
  • Guió: Oliver H.P. Garrett
  • Música: Rudolph G. Kopp i Ralph Rainger
  • Fotografia: Charles Lang
  • Interpretació: Paul Lukas, Kay Francis, Judith Wood, William B. Davidson, Rockliffe Fellowes, Esther Howard, Monte Carter, Juliette Compton, G. Pat Collins, Phil Tead, Davison Clark, Tom Wilson, James Durkin, William Arnold
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1931

 

Per alguns, The Vice Squad (J. Cromwell, 1931) era un veritable catàleg de perversitats. Hi trobem corrupció policial, prostitució, un assassinat, un intent de suïcidi, adulteri, homes borratxos i fins i tot dones independents que fumen i beuen. Com va dir el pare catòlic Daniel Lord, coautor d'un projecte de codi de censura per a la Motion Picture Producers and Distributors of America (MPPDA) el 1929, aquesta pel·lícula és una mostra sòrdida de xantatges, trampes, seducció, prostitució i corrupció, tot el que no s'havia de mostrar perquè “ensenyava la joventut a cometre crims”. Que estigués basada en fets reals no semblava rellevant.

Efectivament, l'objectiu de la censura és sempre donar una imatge pública de neteja i moralitat per la via de la hipocresia, és a dir, la ocultació de determinades realitats socials i no pas la voluntat de denunciar-les, primer pas per trobar-ne solucions.

Per nosaltres, The Vice Squad és una típica mostra de culpa i redempció. El protagonista (Paul Lukas), que treballa a una ambaixada, és arrossegat al crim per policies corruptes, que no dubten a utilitzar-lo com a delator de dones sospitoses de vici –d'aquí el nom de la brigada–, ho siguin o no en realitat. Trobarà la redempció en una bona noia (Judith Wood), acusada injustament de prostitució, pel fet de viure una vida independent, més enllà de les convencions socials més ràncies.

La pel•lícula no destaca pels valors estrictament cinematogràfics sinó perquè és una bona mostra de cinema del pre-codi, és a dir, produccions cinematogràfiques del primer sonor fins a 1934, moment de la implantació definitiva del Codi de Producció de la MPPDA.

El Codi de Producció, com els anteriors projectes de regulació, eren propostes d'autocensura promogudes per la pròpia indústria, espantada per l'activitat dels comitès catòlics i conservadors després que la sentència del Tribunal Suprem el 1915 n'avalés, d'alguna manera, el seu poder per a defensar la moral pública i l'aprovació de lleis de censura cinematogràfica. La MPPDA, creada pels principals estudis el 1922 i dirigida gairebé de bon principi pel famós Will Hays, havia d'actuar com a àrbitre per evitar problemes majors. Els mateixos estudis, però, d'altra banda, no estaven disposats a perdre quota de mercat i per això, al llarg d'aquests 12 anys hi ha un autèntic estira-i-arronsa entre tots els implicats.

Cap al 1930, la situació és explosiva: els happy twenties deixen una societat més oberta en l'aspecte social i respecte a les dones, més consumista pel creixement econòmic i també més corrupte, després que la llei seca provoqués, com sol passar amb aquest tipus de prohibicions, no un descens del consum d'alcohol sinó un mercat controlat per gàngsters en connivència amb els poders polítics i policials, és a dir, un mercat il•legal i corrupte. El 1929, com se sap, hi ha un crack econòmic que arrossega a la pobresa a milions de persones, però en queda la corrupció (potser la situació els sona).

En el cinema pre-codi perdura el nou tractament de la sexualitat i del paper de la dona, en films com Design for Living (E. Lubitsch) o The Easiest Way (J. Conway, 1931), però també la crítica social i la denúncia de la corrupció i la simpatia, o si més no la comprensió, pel delinqüent obligat a ser-ho. Aquests últims aspectes, més polítics, els trobem sobretot en l’excel·lent producció de cinema negre del període. En són bona mostra personatges com Rico Bandello (Edwar G. Robinson) a Little Caesar (M. LeRoy, 1930), Tom Powers (James Cagney) a The Public Enemy (W.A. Wellman, 1931), Tony Camonte (Paul Muni) a Scarface, Shame of a Nation (H. Hawks, 1932) i I'm a fugitive from a Chain Gang (M. LeRoy, 1932). The Vice Squad està en aquesta mateixa línia.

El 1931, el mateix Hays va contractar August Vollmer, cap de policia i professor de la Universitat de Chicago, expert en crim urbà, suborn i corrupció, perquè analitzés algunes d'aquestes pel·lícules de gàngsters des d'un punt de vista moral. No hi va veure res de dolent. Això no vol dir, però, que no ens convertim tots en delinqüents –i en prostitutes, atenció– una vegada acabada la projecció. Estan avisats.

 

Lluís Anyó (Universitat Ramon Llull)

 

 

 

 

 

 

La censura institucionalitzada aplicada al cinema i als Estats Units d’Amèrica no és uniforme per a tots els estats fins el 1916 i és la pròpia indústria qui la imposa. El 1922 es crea la Motion Pictures Producers and Distributors Association (MPPDA) que dóna “consells” i aconsegueix fer fora de les pantalles actors com Roscoe Arbuckle, acusat de portar una vida sexual desordenada. La MPPDA tenia com a gran inspirador a William Hays que, a partir de 1929, s’ocupa d’impulsar un codi censor que portarà el seu nom i que entra en vigor el 1934. Això significa que, amb l’arribada del sonor i les noves possibilitats que oferia de “dir”, el cinema de Hollywood viu llavors uns pocs anys de relativa llibertat, sense una codificació estricta de l’àrea de les “coses que es poden dir”. I és durant aquests anys que John Cromwell roda The Vice Squad, en la que ens trobem amb unes noies que exerceixen la prostitució, un diplomàtic de vida pública i privada aparentment fora de tota crítica però que ha estat temptat per l’amor venal, i un policia corrupte i xantatgista.

L’anomenat “Codi Hays” prohibia mostrar res que podés atemptar contra els valors morals i prohibia també que cap institució considerada bàsica pel bon funcionament de la societat qüestionada. Amb Hays les putes es transformen en ballarines, actrius o noies sense feina ni domicili; els personatges deixen de beure alcohol o de consumir drogues i els policies ja no poden ser corruptes. S’admet, això sí, que s’equivoquin o que disparin primer i preguntin després, però durant uns anys deixen de fer-se un sobresou com a còmplices passius de criminals que haurien de perseguir.

No són els únics canvis: els petons es poden fer a la boca, sí, però aquesta ha de romandre ben tancada. Els matrimonis dormen a la mateixa habitació, però no al mateix llit. Els bebès poden veure’s nuets però mai en veurem els genitals. L’acció de parir no pot ser mostrada ni que sigui a través d’ombres. Els homes i les dones deixen de tenir melic, i pantalons i faldilles s’ocupen d’amagar-lo –sembla que Hays creia que la criatures sortien al món pel melic!-. L’homosexualitat deixa d’existir, com no existeixen les relacions sexuals entre gent de color diferent. En cap film es pot mostrar un home blanc esclavitzat, tabú que no existeix si l’esclau és asiàtic o africà.

 

La producció de The Vice Squad és de la Paramount, una empresa especial. El seu fundador, Adolph Zukor, després d’haver finançat un biopic de la reina d’Anglaterra protagonitzat per Sarah Bernhardt, es considerava encarregat d’una missió “culturitzadora” i deia que el cinema era una font d’elevació intel·lectual. Per això contractava Emil Jannings i Von Stenberg i també Chevalier i Marlene Dietrich; feia conviure els germans Marx amb adaptacions de clàssics, les cintes patriòtiques amb les de Mae West. A Trouble in Paradise li diuen al protagonista el mateix que li podríem dir al de The Vice Squad: T’estimo com a estafador. T’adoro com estafador. Roba, estafa, enganya....però no et tornis com tots aquests gigolós que no són bons per a res!

 

Octavi Martí (Filmoteca de Catalunya)

 

Bibliografia

 

- Davies, Brenda. John Cromwell. [London]: British Film Institute, 1974.

- Fernández Valentí, Tomás. Recordando a John Cromwell. “Dirigido por”, núm. 369 (jul.-agosto 2007), pàg. 80-83.

- John Cromwell. En The Hollywood professionals. London: Tantivy ; New York: A.S. Barnes, 1973-1980. Pàg. 56-131.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema