Gianni Amelio. continuïtat i renovació

Cicles
Gianni Amelio
continuïtat i renovació
pdf

Le chiavi di casa

Las llaves de casa
  • Direcció: Gianni Amelio
  • Guió: Gianni Amelio, Sandro Petraglia i Stefano Rulli (Novel·la: Giuseppe Pontiggia)
  • Música: Franco Piersanti
  • Fotografia: Luca Bigazzi
  • Interpretació: Kim Rossi Stuart, Andrea Rossi, Charlotte Rampling, Pierfrancesco Favino
  • Producció: Itàlia-Alemanya-Noruega
  • Any: 2004

 

El punt de partida de Le chiavi di casa va ser una proposta que li van fer a Gianni Amelio perquè adaptés una novel·la curta de Giuseppe Pontiggia. Després de llegir-la i acceptar l'encàrrec, va començar a cercar un actor que pogués interpretar el fill minusvàlid. Va ser aleshores quan va aparèixer Andrea Rossi, un noi de quinze anys que pateix una malaltia similar a la del personatge. Segons el director, la trobada amb el futur actor ho va canviar tot. De la mateixa manera que les productores noruega i alemanya que van invertir diners en el projecte van obligar a introduir elements una miqueta forçats en la història (com un viatge que fa el pare a Oslo i el fet que el fill hagi d'anar a rehabilitació a Berlín), l'aparició d'una persona de carn i os amb unes característiques semblants a les d'un personatge de ficció va obligar a reescriure moltes situacions. L'anterior va difuminar una mica l'estructura de la història, però al mateix temps li va proporcionar a cada seqüència una espontaneïtat que cada vegada és més difícil trobar en un film. No es percep grandiloqüència i tampoc commiseració.

De fet, la càmera registra de forma impertorbable l'actitud freda (i gairebé despietada) dels metges alemanys, als qui no poden entendre ni el pare ni el fill, deixant clar  l'abisme que ens separa a uns d'uns altres davant el dolor i davant moltes qüestions. Cada país té una manera d'entendre les coses, fins i tot els temes humanitaris, per això resulta tan intens dramàticament el que succeeix a l'hospital. Europa, segons ens explica Le chiavi di casa, és un lloc on ens sentim tan sols que hem de buscar als nostres éssers estimats o als nostres compatriotes, a algú que ens entengui. L'idioma, sense anar més lluny, és una barrera que ens aïlla. També la nostra edat, les nostres pors i inseguretats, la nostra cultura (o incultura)...

 

 

Charlotte Rampling interpreta en Le chiavi di casa el paper d'una mare que acompanya a la seva filla, que pateix paràlisi cerebral. Durant anys, ha anat d'un hospital a un altre, d'un país a un altre. Parla diversos idiomes i pot entendre què diuen o fan els metges, això l'ha fet insensibilitzar-se (precisament perquè entén massa coses). Sembla un personatge que porta avantatge pel que fa al pare protagonista, que es veu perdut al costat del seu fill, en una situació que mai abans havia experimentat. Un dia, no obstant això, ella li confessa a ell que molt sovint ha desitjat que la seva filla morís per sentir-se en pau, probablement per tornar a ser humana. Després del rostre de personatges en aparença normals, Gianni Amelio sap trobar serenes combinacions de grandesa i misèria, d'amor i patiment, de comprensió i odi... Gràcies a un estil gens emfàtic, ni tan sols una actriu com Charlotte Rampling (malgrat que la seva interpretació és la més cinematogràfica, la més subtil i matisada) converteix la història en el típic exemple de cinema manipulador i exploitative.

El film pot ser qualsevol cosa menys un candidat als Oscar o un vehicle per a l'alleujament massiu de la consciència dels espectadors. A Le chiavi di casa es deixa clar que ser italià a la meitat d'Europa no resulta massa fàcil. Tampoc és senzill ser pare o ser fill. Tot i que és encara més complicat ser un malalt i a més a més ser un jove, perquè llavors ningú t’entén. Això és una mica el que li succeeix al personatge que interpreta Andrea Rossi en aquest exemplar film, que només adquireix veritable dimensió a mesura que avança i, de forma molt especial, al cap del temps, quan un s'allunya d'ell i comprova que, així i tot, continua en el record, explicant una vegada i una altra que no existeix una narració que pugui adonar de tots nosaltres, encara que tots siguem europeus. Europa segueix sent més coses de les quals s'esforcen a pensar els qui creuen que la globalització estalvia el dolor humà i despersonalitza a les persones d'una brotxada.

 

Rodríguez, Hilario J. El dolor ajeno. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 34-35.

 

 

 

Bibliografia

 

- Aichmayr, Michael. Il cosmo dell’infanzia in Le chaivi di casa. En Raccontare i sentimenti: il cinema di Gianni Amelio. Sebastiano Gesù (ed.). Catania: Giuseppe Maimone, cop. 2007. Pàg. 2013-214.

- Bellavita, Andrea. Male dentro. “Segnocinema”, vol. 25, núm. 131 (genn.-febbr. 2005), pàg. 10-13.

- Bonsaver, Guido. The keys to the house. “Sight & Sound”, vol. 15, núm. 4 (Apr. 2005), pàg. 63.

- Gianni Amelio. Enrico Soci, Alberto Maffettone (ed.). Venezia: Ufficio Attività Cinematografiche del Comune di Venezia, 1991.

- Gianni Amelio. Mario Sesti ; Stefanella Ughi (ed.). Roma: Dino Audino, [1994].

- Gili, Jean A. Les clefs de la maison: trop tôt ou trop tard. “Positif”, núm. 523 (sept. 2004), pàg. 34-35.

- Martini, Emanuela [et al.]. Il dolore condiviso. “Cineforum”, vol. 44, núm. 439 (nov. 2004), pàg. 2-10.

- Monleón, Sigfrid. La Mirada secreta de Gianni Amelio. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 1994.

- Mozzati, Tommaso. Le chiavi di casa. “Segnocinema”, vol. 24, núm. 130 (nov.-dic. 2004), pàg. 41-42.

- Rodríguez, Hilario J. El dolor ajeno. “Dirigido por”, núm. 349 (oct. 2005), pàg. 34-35.

- Running Before Learning to Walk. En Vitti, Antonio C. The Films of Gianni Amelio. Pesaro: Metauro, cop. 2009. Pàg. 329-364.

- Sobolovski, Tadeusz ; Tournès, Andrée. Rencontre avec Gianni Amelio: à propos des Clés de la maison. “Jeune Cinéma”, núm. 292 (nov. 2004), pàg. 12-16.

- Tournès, Andrée. Les clés de la maison. “Jeune Cinéma”, núm. 291 (sept.-oct. 2004), pàg. 75-76.

- Young, Deborah. The house keys. “Variety”, vol. 396, núm. 5 (Sept. 2004), pàg. 63, 66.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema