Hollywood contra Hitler.

Aula de cinema
Hollywood contra Hitler
pdf

 

Existia des de 1939 l'Office of Government Reports, en realitat el departament de propaganda del New Deal. En previsió de la participació en el conflicte, s’estava preparant una estratègia informativa i persuasiva adequada. En conseqüència, es va produir un procés de creació d’organismes dedicats a aquestes tasques, per al front interior, que es van anar substituint uns a altres.

A l’entrar en guerra es van organitzar nous centres de control de propaganda. En ells van col•laborar professionals diversos de l’ampli mon de la comunicació nord-americana. Periodistes amb experiència internacional, figures literàries i també homes del cinema. Les primeres campanyes de propaganda es van realitzar a través de la radio, amb la recentment fundada Voice of America. El 13 de juny de 1942 es va crear l'Office of War Information (OWI). (...) Per la seva banda els grans estudis de Hollywood van crear un organisme que els representava davant l’Administració. La gran indústria cinematogràfica es va mostrar gelosa de la seva independència, però no hi va haver més problemes d’entitat. Una altra cosa és que els resultats –les pel•lícules- tinguessin els nivells de qualitat que les autoritats pretenien, o que reflectissin aspectes de l’enemic que no encaixaven exactament en els plans –molt curosos a vegades- de l'oficina estatal de propaganda. En qualsevol cas, no són més que discrepàncies normals d’un organisme estatal, que no pot actuar més que com observador passiu, davant la iniciativa privada. Els dirigents estatals titllaven d’escapista la producció cinematogràfica de Hollywood. Van insistir en la seva responsabilitat de cara a l’esforç bèl•lic. Alguns informes inicials van arribar a qualificar negativament la repercussió de la producció en la moral del poble americà. També es va criticar la visió estereotipada que s’oferia de l’enemic: Els Alemanys parlaven sempre amb accent gutural i repetien constantment Heil Hitler!; Els japonesos eren cruels i actuaven contra les normes de la guerra civilitzada. Malgrat tot, no tot eren crítiques. La OWI va recomanar moltes pel•lícules de Hollywood tot i que mai intervingués directament en la seva elaboració.

A diferència d’Europa, una bona part de la propaganda la van realitzar les grans productores a partir d’unes indicacions generals de la OWI i es va centrar en el cinema de ficció i, consegüentment, comercial. Així, les majors deixaven de guanyar diners mentre col•laboraven amb el seu govern en el sosteniment del front interior. Des d’un altre punt de vista, la seva aportació es va concretar, ni més ni menys que en l’aparició d’un nou gènere cinematogràfic: el cinema bèl•lic. Aquest va començar llavors la seva trajectòria que arriba –i sembla continuar amb bona salut- fins a l’actualitat.

La col•laboració de Hollywood a la guerra no es va limitar a aquest aspecte institucional de les companyies. Hi va haver també aportacions puntuals d’alguns dels grans homes de la cinematografia, a títol personal i en tots els nivells professionals: directors, guionistes, muntadors, actors, productors, etc. Algunes van arribar a cristal•litzar en pel•lícules. D’aquestes, unes van tenir una àmplia difusió i van arribar a constituir un fenomen d’educació política i social a gran escala –com la sèrie de Frank Capra Why We Fight?–; d’altres gairebé no van tenir transcendència entre el públic perquè no es va impulsar la seva difusió des de les instàncies oficials que les van produir, un cas és, per exemple, alguns dels documentals de Huston. Altres vegades la col•laboració professional, i normalment temporal, dels homes dels grans estudis, no va tenir transcendència externa i es va resoldre en accions de servei directe a alguns dels cossos militars que demanaven les seves col•laboracions: per exemple, rodatges de desembarcaments i altres accions de guerra per a fer valoracions concretes, rectificar tàctiques, etc.

L’anàlisi de la producció cinematogràfica propagandística durant la guerra manifesta que va ser la gran indústria de ficció la que va portar el pes fonamental de la persuasió. De fet es va produir un fenomen curiós: els grans directors i realitzadors de cinema documental dels anys trenta gairebé no van fer aportacions significatives en aquest camp. Potser això no és res més que una altra manera de subratllar el caràcter minoritari del cinema documental de compromís polític. A causa d’això, quan les autoritats van voler arribar al gran públic, a la majoria de la població, es van buscar directors d’èxit segur a les sales comercials i no realitzadors de pel•lícules de circuits marginals, llevat de contades excepcions.

L’atac japonès a Pearl Harbour va produir un canvi radical a l’actitud nord-americana de cara a la participació en la guerra. Aquest gir també va arribar a la indústria cinematogràfica de Hollywood. De fet, malgrat que hi havia una línia de col•laboració anterior amb els organismes governamentals de propaganda, aquesta es va intensificar. La Warner Brothers es va sumar a la propaganda de guerra que desitjava la OWI i del mateix va fer la Paramount, malgrat que aquesta última era més reticent als suggeriments governamentals, perquè, amb freqüència, arribaven per camins no oficials. En qualsevol cas, entre l’1 de desembre de 1941 i el 24 de juliol de 1942 es van produir setanta-dues pel·lícules nord-americanes de tema bèl·lic. Els enfocaments i tractaments es van emmarcar en unes coordenades clarament propagandístiques. Les pel·lícules van intentar, i aconseguir en bona part, inculcar els principis i actituds establerts prèviament pel govern federal.

 

Paz Rebollo, María Antonia. Creando la realidad: cine informativo: 1895-1945. Barcelona: Ariel, 1999.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema