Ingrid Bergman. Centenari

Cicles
Ingrid Bergman
Centenari
pdf

Casablanca

  • Direcció: Michael Curtiz
  • Guió: Julius J. Epstein, Philip G. Epstein i Howard Koch
  • Música: Max Steiner
  • Fotografia: Arthur Edeson
  • Interpretació: Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Paul Henreid, Claude Rains, Conrad Veidt
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1942

 

Casablanca no enganya. Va ser filmada a contrarellotge per sumar-s’hi a la pactada contribució de Hollywood a la imminent campanya bèl·lica del seu país a la Segona Guerra Mundial. Si després es va convertir en llegenda va ser gràcies a un seguit de circumstàncies totalment alienes als seus plantejaments de producció. El cinema no és únicament una fàbrica de somnis sinó el més irresistible instrument de propaganda de qualsevol mena. A finals dels anys 30 i principis dels 40, a mesura que va anar creixent i esclatant la tensió a Europa, la majoria dels films de Hollywood tenien gairebé sempre una segona lectura política implícita, sovint no buscada, sense deixar de ser atractiva pels públics populars.

El més important d’un projecte per qualsevol productor o director nord-americà, a diferència d’allò que succeeix habitualment a Europa, és la història argumental. Les altres lectures que puguin fer-se del film venen després per afegit. Wallis es va encarregar que Michael Curtiz posés en imatges una història en la qual hi havia de tot per agradar al gran públic. A Casablanca hi ha amor, sacrifici, altruisme, amistat, dolents i bons, i sobretot, un ambient exòtic i un entorn real de rabiosa actualitat. Cadascun dels personatges es pot considerar com un prototip no només d’una manera d’entendre la vida, sinó també de la situació conjuntural del seu país, tot i això propiciï que se sovintegin els tòpics. La història central és l’habitual relació amorosa a tres bandes on algú s’ha de sacrificar, morint o renunciant. La novetat radica en l’ambigüitat constant del personatge d’Ilsa [propiciades per la manera de treballar de Curtiz] i en la generositat de Rick que es mou entre l’amor per la dona i el seu deure amb la causa en la què en el fons hi creu. En general, els personatges del film són d’una sola peça, no tenen matisos importants que els apropin a una credibilitat humana total, fet totalment explicable pels convencionalismes del gènere, tot i que gràcies a Curtiz provoquin un impacte emocional immediat en l’espectador. Rick, madur i desenganyat de les dones i dels polítics és, en el fons, un idealista que aprofita la més mínima de les oportunitats per deixar aflori de nou la il·lusió que creia perduda. Ilsa, i sobretot, Laszlo tenen més aviat una funció utilitària que de trets humans creïbles. Són els contrapunts imprescindibles per justificar l’evolució ideològica i humana de Rick, l’autèntic leitmotiv de la pel•lícula.

 

 

La resta dels personatges tenen la mateixa raó de ser. Estan esquematitzats amb habilitat i detinguts en el temps com peces clau imprescindibles per configurar la ideologia del film a través de la seva condició de símbols al·legòrics. No obstant això, Curtiz va aconseguir que els actors inundessin un estil d’interpretació que fins i tot van fer creïbles la majoria de les frases ressonants d’evident doble lectura al·legòrica. El director coneixia a fons les regles d’or del melodrama.

En aquest sentit, era fàcil que en el moment de la seva estrena, el públic s’identifiqués amb tots o alguns dels personatges. Cal no oblidar que Casablanca no és una pel·lícula, que com gairebé totes, es refereixi a un temps passat. Pel públic d’aleshores allò que succeeix està succeint en aquells mateixos moments. És història viva, Rick representa l’aïllament nord-americà dels 40, obstinadament neutral fins que es decideix a prendre un compromís (“No estic interessat en la política –li diu a Laszlo- Els problemes del món no són de la meva incumbència. Jo només regento un cabaret”). Hi ha una escena clau per entendre la postura de rick i la de la gent del seu país. És aquella que diu: “Si ara són les 19.41 a Casablanca. Quina hora deu ser a Nova York? Ara allà deuen estar dormint. Tota Amèrica dorm ara”. Rick sap que quelcom important està passant en el món però s’inhibeix per comoditat i per escepticisme (“Jo no m’hi jugo la pell per ningú”). No vol tornar a caure en els errors del passat, potser en els de la seva joventut. Necessita que aquesta revisqui amb la presència d’Ilsa per recuperar les il·lusions d’abans i prendre de nou consciència. Representa la darrera encarnació de l’heroi romàntic que, envellit, descobreix la necessitat del compromís, en l’amor o en la política.

 

 

Comas, Àngel. Casablanca/Cleopatra. Barcelona: Dirigido, cop. 1995.

 

Bibliografia

 

- Alsina Thevenet, Homero. Historias de películas. Buenos Aires: El Cuenco de plata, 2006.

- Augé, Marc. Casablanca. Barcelona: Gedisa, 2008.

- Casablanca (DVD). [Madrid]: Diario El País, DL 2004.

- Casablanca. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 503 (juin 2001).

- Casablanca. Barcelona: Film ideal, 1997.

- Cieutat, Michel. As "Casablanca" goes by... “Positif”, núm. 635 (janv. 2014), pàg. 96-98.

- Comas, Àngel. Casablanca ; Cleopatra. Barcelona: Dirigido, cop. 1995.

- Cripps, Thomas. Sam the piano player: the man between. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 27, núm. 4 (Winter 2000), pàg. 16-23.

- Curtiz, Michael. Casablanca: dirigida por Michael Curtiz. Madrid: Júcar, 1986.

- Davis, J.H. 'Still the same old story': the refusal of time to go by in Casablanca. “Literature/Film Quarterly”, vol. 18, núm. 2 (Apr. 1990), pàg. 122-127.

- Epstein, Julius J. Casablanca. [Barcelona: [s.n.], 1991]

- Fidalgo, Miguel A.Michael Curtiz: bajo al sombra de Casablanca. Madrid: T&B, 2009.

- Gabbard, G.O. ; Gabbard, Krin. Play it again, Sigmund. Psychoanalysis and the classical Hollywood text. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 18, núm. 1 (Spring 1990), pàg. 6-17.

- González Casanova, J. A. Casablanca: una historia y un mito. Barcelona: Kairós, 1994.

- Hogue, Peter. 'I bet they're asleep all over America'. A heretical view of Casablanca. “Film Comment”, vol. 27, núm. 3 (May-June 1991), pàg. 24-26.

- Jackson, Kathy Merlock. Playing it again and again: "Casablanca's" impact on American mass media and popular culture. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 27, núm. 4 (Winter 2000), pàg. 33-41.

- Key, Sarah. Casablanca: notas de cocina del Rick's Café. Madrid: Temas de Hoy, 1996.

- Mérida, Pablo. Michael Curtiz. Madrid: Cátedra, 1996.

- Muñoz García, Juan José. De Casablanca a Solas: la creatividad ética en cine y televisión. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, cop. 2005.

- Nachbar, Jack. Doing the thinking for all of us: "Casablanca" and the home front. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 27, núm. 4 (Winter 2000), pàg. 5-15.

- Olóriz, Jesús. Casablanca. [Zaragoza]: Luis Vives, cop. 1992.

- Raskin, Richard. Casablanca and United States foreign policy. “Film History”, vol. 4, núm. 2 (1990), pàg. 153-164.

- Raskin, Richard. Two "marseillaise" scenes: from Casablanca to West Beirut. “Canadian Journal of Film Studies”, vol. 16, núm. 2 (Fall 2007), pàg. 112-118.

- Robertson, James C. The Casablanca man: the cinema of Michael Curtiz. London ; New York: Routledge, 1994.

- Rubenstein, L. Casablanca. “Cineaste”, vol. 8, núm. 1 (Summer 1977), pàg. 34-35.

- Scheurer, Timothy E. 'You know what I want to hear': the music of Casablanca. “Journal of Popular Film and Television”, vol. 32, núm. 2 (Summer 2004), pàg. 90-96.

- Tejero, Juan. Casablanca. Madrid: T&B, cop. 2003.

- Vernhes, M. Casablanca. “Cinéma”, núm. 174 (mars 1973), pàg. 142.

- Willson, Robert F., Jr. Romantic propaganda: a note on Casablanca's prefigured ending. “Film & History”, vol. 19, núm. 4 (Dec. 1989), pàg. 87-91.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema