Ingrid Bergman. Centenari

Cicles
Ingrid Bergman
Centenari
pdf

Gaslight

Luz que agoniza
  • Direcció: George Cukor
  • Guió: John van Druten, Walter Reisch i John L. Balderston (Obra: Patrick Hamilton)
  • Música: Bronislau Kaper
  • Fotografia: Joseph Ruttenberg
  • Interpretació: Charles Boyer, Ingrid Bergman, Joseph Cotten, Dame May Whitty, Angela Lansbury
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1944

 

Es tracta d’un remake de Hollywood d’una pel•lícula d’intriga britànica filmada quatre anys abans Gaslight (Thorold Dickinson, 1940) o més aviat una adaptació de la peça teatral de Patrick Hamilton en la que també es basava l’altra? Resulta difícil discernir què és un remake i què és una nova versió quan hi ha pel mig un suport literari o teatral. Ningú parla de l’Anna Karenina interpretada per Sophie Marceau als anys noranta com un remake de les dues pel·lícules del mateix personatge interpretades per Greta Garbo, sinó que la definim com altra adaptació de la novel·la de Lev Tolstoi. El mateix caldria dir amb Gaslight (1940) i Gaslight (1944), tot i que el menor prestigi i coneixement de l’original on s’inspiren tots dos films dilueixi la seva existència i ens condueixi a un qualificatiu erroni: la pel•lícula de Cukor és un remake de la de Dickinson, i així és com s’ha considerat durant molts anys, encara que el seu abast comercial fos netament superior per raons òbvies.

A Gaslight (1940) probablement hi ha una major elaboració de les relacions entre personatges principals, la jove afectada per un crim del passat i el marit que vol tornar-la boja per apoderar-se de les joies de la dona assassinada, mentre que a Gaslight (1944) l’atmosfera resulta més densa i inquietant. Tot i estar signada per Cukor, reconegut com a excel·lent director d’actors i actrius, podria semblar una contradicció, però és veritat que Gaslight (1944) la força de l’escenari i, sobretot, de la il•luminació s’anteposen a un disseny de personatges massa concís, especialment el marit Gregory Anton (Charles Boyer). La posada en escena es revela també massa sumptuosa i àgil, i això que som davant d’una pel•lícula que no amaga els seus orígens teatrals i planteja moltes de les seves llargues seqüències en un sol decorat. Paradoxalment, ni Boyer pot amb la vena perversa del seu personatge ni Ingrid Bergman, en el sei paper d’esposa, Paula Alquist, supera altres de les seves interpretacions de similars registres: està millor a Notorious (Alfred Hitchcock, 1946), film de semblances argumentals i escèniques a Gaslight (1944), tot i que per la de Cukor va guanyar un Oscar a la millor actriu i per la de Hitchcock ni tan sols la van nominar. És probable que pel pes de l’estatueta, Gaslight (1944) tingui una millor consideració en el mercat de les estrelles.

 

 

Amb l’excepció d’una fugida italiana i un parell de seqüències al llac Como, que aporten elements de coneixement sobre Paula i presenten a grans trets el personatge de Gregory, tota l’acció de la pel•lícula esdevé a Londres, concretament al número 9 de Thronton Square. Allà va ser assassinada la tieta i protectora de Paula al passat i allà és on torna la protagonista per vèncer les seves pors un cop es casa amb Gregory. Però tornem a la intersecció, a la fi del pròleg italià. Paula, després de demostra-li a Gregory que està disposada a casar-se amb ell, pren el tren cap al llac Como i coincideix en el compartiment amb una vella xerraire, la seva futura veïna de Londres, que li explica l’argument de la novel•la de misteri que està llegint: És la història d’una jove que es casa amb un home desconegut que ha assassinat a sis dones. Massa evident. L’espectador associa immediatament la novel·la de misteri amb la relació entre els dos protagonistes de la pel·lícula. Però abans que Paula comenci el viatge, Cukor sap ser subtil. En l’encadenat entre el pla mitjà de Gregory i el pla de Paula i la senyora del tren es veu un canvi d’expressió d’ell: la rapidesa de l’encadenat, la transformació d’una imatge en una altra, fa que sigui un simple suggeriment, un esbós d’inquietud, però ja n’hi ha prou per alimentar la desconfiança sobre el personatge de Gregory, la posterior conversa entre les dones és, però, redundant.

Gaslight (1944) abunda, afortunadament, en aquesta mena de detalls. El clima d’inquietud se suggereix amb efectes estrictament cinematogràfics. En la terrible seqüència on Gregory anima a Paula tot prometent-la que la durà al teatre per després desconcertar-la, culpar-la de la desaparició d’un quadre i humiliar-la davant de les serventes –una seqüència que per ella mateixa alimentaria l’expressió popular generada per la pel•lícula “fer llum de gas”, que va molt més enllà de la simple disminució de llum a l’habitació de Paula-, la sobrecollidora línia de llum brillant que creua els ulls de Charles Boyer defineix molt bé el pertorbador clima de la pel·lícula i ens mostra com la bogeria s’ha apoderat d’aquell que pretén fer embogir a la seva dona per satisfer la seva cobdícia.

 

 

Casas, Quim. Luz que agoniza. “Dirigido por”, núm. 319 (enero 2003), pàg. 33-34.
 

Bibliografia

 

- Casas, Quim. Luz que agoniza. “Dirigido por”, núm. 319 (enero 2003), pàg. 33-34.

- Cukor, George. George Cukor interviews. Robert Emmet Long (ed.). Jackson: University Press of Mississippi, cop. 2001.

- Cukor, George. George Cukor. Paris: Seghers, 1965.

- Goliot-Lété, Anne. Introduction à une narratologie de l'espace: Gaslight ou le récit-architecte. “Iris”, núm. 12 (printemps 1991), pàg. 71-83.

- Luz que agoniza (Gaslight)(DVD). [Madrid]: Warner Home Video, cop. 2004.

- McGilligan, Patrick. George Cukor: una doble vida. Madrid: T&B, 2001.

- Puaux, Françoise. Château, maison, villa: le rôle clé de la demeure. “CinémAction”, núm. 75 (avr. 1995), pàg. 34-43.

- Sarris, Andrew. Two or three things I know about Gaslight. “Film Comment”, vol. 12, núm. 3 (May-June 1976), pàg. 23-25.

Torres, Augusto M. George Cukor. Madrid: Cátedra, 1992.

Turner, George. Gaslight twice told. “American Cinematographer”, vol. 77, núm. 1 (Jan. 1996), pàg. 79-82.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema