Isabel Coixet. dones (bastant) perdudes

Cicles
Isabel Coixet
dones (bastant) perdudes
pdf

Mi vida sin mí

  • Direcció: Isabel Coixet
  • Guió: Isabel Coixet (Novel·la: Nanci Kincaid)
  • Música: Alfonso de Vilallonga
  • Fotografia: Jean-Claude Larrieu
  • Interpretació: Sarah Polley, Scott Speedman, Mark Ruffalo, Amanda Plummer, Leonor Watling, Deborah Harry
  • Producció: Espanya-Canadà
  • Any: 2003

 

De la mateixa manera que el nen en algun moment de la seva màgica infància descobreix l'existència de la mort i pensa espantat la possibilitat que els seus pares o els seus avis desapareguin, els pares, de tant en tant, sentim la por d'imaginar que, per qualsevol terrible circumstància, podem deixar-los sols. Són pensaments negres en els quals un desitjaria signar qualsevol pacte amb el diable, amb tal que la nostra criatura sempre tingués amor, protecció, companyia. Però clar, una cosa és pensar en la mort, i una altra ben diferent, tenir-la davant dels ulls i estar segur que no s'anirà sense nosaltres perquè l'hora de la nostra fi ja està escrita. Isabel Coixet va intentar ficar-se en la pell d'aquesta mare jove que adora a les seves nenes, i que intenta sobreviure com pot en una existència amb pocs recursos econòmics, amb un marit desorientat que no acaba de trobar el seu lloc al món, i amb una d'aquestes mares que un vol però amb les que sempre es tenen comptes pendents.

Mi vida sin mí. Em va agradar aquesta història des del títol. Crec que si hagués estat una novel•la l'hagués comprada. Aquestes quatre paraules tanquen tota una història complexa de comiats i desitjos.I si una pel•lícula és bona ha de poder explicar-se en molt poques paraules. El món de Coixet és un univers de converses en veu baixa, de gent mig solitària que deixa les frases sense acabar, com si fos incapaç de dir allò que sent o simplement ho insinués. Tots els diàlegs que composen aquest guió tenen una segona lectura que màgicament el lector entén de seguida. Quan, per exemple, la nostra pobra heroïna,Ann, li diu al ginecòleg que l'atén: "Sóc Aquari..., i vostè? Quin signe té?", en realitat, la qual cosa està fent és demorar les notícies dolentes que ja ha llegit en els ulls del metge, li està demanant compassió, li està pregant que no li parli d'aquest càncer que a cada minut li creix en els ovaris. Però immediatament, canvia d'actitud, i en un altre to, pregunta: "Què dimonis em passa?".I entre l'absurda pregunta del signe zodiacal i la necessitat urgent d'encarar l'assumpte hi ha un munt de sentiments que no es poden verbalitzar. Aquest ús del silenci és un dels trets més significatius de la personalitat d'aquesta cineasta.

 

 

A Isabel Coixet li pregunten amb freqüència per què tria llocs aliens per rodar les seves històries, països que no són el seu, formes de vida que no són com la seva. Jo l'he vist com s’encongeix d'espatlles amb la seva peculiar manera de gesticular una mica infantil i dir "i jo què sé". El que a mi em sembla, veient la pel•lícula, veient el resultat final, és que tal vegada el món llatí seria massa comunicatiu per servir de paisatge a aquesta trama. És probable que els personatges parlessin més, estiguessin més al tant de les vaig veritats alienes, i fora més complicat mantenir un secret tan gran com el qual amaga Ann: la imminència de la seva mort. Hi ha llocs al món on la gent viu en l'avantguarda de la incomunicació, de la solitud. Hi ha moltes maneres de ser pobra, però Coixet tria a aquests pobres que viuen en caravanes, oblidats del món, que tenen un teixit social molt escàs, uns pares que no van donar molt de si, i molt poques possibilitats de canviar el rumb de les seves vides perquè la precarietat les va determinar gairebé des del seu naixement.

Molt abans que Ann sàpiga que morirà té reflectit en el seu rostre, com va dir Onetti, la cara de la desgràcia. Mira com miren els que s'han quedat postergats de la veritable felicitat, mira sabent que el mos bo de la vida està reservat per a uns altres. Pot ser que amb la notícia de la malaltia mortal Ann comenci a prendre, per vegada primera, les regnes de la seva vida. D'alguna forma, la sensació d'estar ja al barri dels morts li dóna una energia estranya, la que permet manejar el futur de les vides dels quals estimem. Ella no vol marxar sense deixar de provar el gust d'un altre home que no sigui el seu marit, no vol que les seves filles es quedin en mans de qualsevol, pot ser que no vulgui que es quedin en mans d'aquesta àvia de bon fons però de caràcter dur i amargat. Ann tria a la seva veïna com a "mare" futura de les seves filles. En la seva situació, la gelosia ja estan bandejats, només vol que les seves nenes siguin felices, més del que ella va poder ser. I juga desesperadament a construir un final que passarà quan ella ja no pugui veure-ho. Aquesta és una història tan íntima que només es pot explicar amb frases entretallades, amb silencis, amb paraules que apunten molt més allà del seu propi significat i et toquen el cor. El lector, gairebé des del principi, s'identifica amb Ann, amb aquesta heroïna desesperada que mou els fils de les vides alienes, com si fos Déu, en els últims dies de la seva vida. D'una vida que continuarà sense ella.

 

Lindo, Elvira. Lo que cuenta el silencio. En Coixet, Isabel. Mi vida sin mí = My life without me. Madrid: Ocho y Medio, 2003.
 

Bibliografia

 

- Bursi, Giulio. La mia vita senza di me. “Cineforum”, vol. 44, núm. 433 (apr. 2004), pàg. 65-66.

- Coixet, Isabel. La Vida és un guió. Barcelona: Ara Llibres, 2004.

- Coixet, Isabel. Mi vida sin mí = My life without me. Madrid: Ocho y Medio, 2003.

- D.M. Ma vie sans moi. “Positif”, núm. 514 (déc. 2003), pàg. 44.

- Herrero Jiménez, Beatriz. Mujer y melodrama familiar: una revisión del género en Mi vida sin mí, de Isabel Coixet. “Secuencias”, núm. 34 (2011), pàg. 54-72.

- Hurst, Heike. Ma vie sans moi. “Jeune Cinéma”, núm. 286 (déc. 2003), pàg. 56-57.

- Mi vida sin mí (My life without Me)(DVD). L'Hospitalet de Llobregat: Filmax, DL 2004.

- Mi vida sin mí. En Cerrato, Rafael. Isabel Coixet. Madrid: JC, 2008. Pàg. 93-119.

- Rodríguez, Hilario J. Mi vida sin mí: lo que piensan las mujeres. “Dirigido por”, núm. 321 (mar. 2003), pàg. 10.

- Smith, Paul Julian. My life without me. “Sight & Sound”, vol. 14, núm. 1 (Jan. 2004), pàg. 56.

- Stratton, David. My life without me (Mi vida sin mi). “Variety”, vol. 390, núm. 1 (Feb. 2003), pàg. 42.

- Torreiro, Mirito. Mi vida sin mí. “Fotogramas”, núm. 1913 (marzo 2003), pàg. 13.

- Ulled Nadal, Toni. Isabel Coixet adora la vida. “Fotogramas”, núm. 1913 (marzo 2003), pàg. 130-131.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema