Jarmusch, Lynch i Schrader. tres cineastes transcendentals

Cicles
Jarmusch, Lynch i Schrader
tres cineastes transcendentals
pdf

Blue Velvet

Terciopelo azul
  • Direcció: David Lynch
  • Guió: David Lynch
  • Música: Angelo Badalamenti
  • Fotografia: Frederick Elmes
  • Interpretació: Isabella Rossellini, Dennis Hopper, Kyle MacLachlan, Laura Dern, Dean Stockwell, George Dickerson, Jack Nance
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1986

 

En molts aspectes, Blue Velvet és, també, un film autobiogràfic, inspirat en la infància de Lynch a Spokane (Washington). Però, com a Twin Peaks, les referències personals són més exteriors (relatives a l’espai i a l’ambientació) que interiors (provinents de la seva pròpia consciència). Tot i que Jeffrey Beaumont se sembli físicament i es vesteixi com David Lynch, la ment del seu creador no es projecta en aquests personatges com, en canvi, s’havia projectat en Henry Spencer [protagonista d’Eraserhead], fruit del malson que Filadèlfia va suposar pel director. Filmat a Wilmington (Carolina del Nord), Blue Velvet constitueix un singular retrat sobre la part més amagada de la vida quotidiana d'una petita ciutat nord-americana de províncies. Lumberton o Lynchtown (com després s’ha anomenat els microuniversos de Blue Velvet o Twin Peaks), la ciutat on es desenvolupa l’acció, és un lloc que existeix realment. Lynch el va escollir sobretot “perquè hi ha molts Lumberton a Amèrica” i perquè així podia utilitzar plaques autèntiques de policia en el rodatge.

 

 

A partir d’un primer esborrany sobre un jove que espia la intimitat d’una cantant d’un night club, amagat a l’armari de la seva habitació, el guió de Blue Velvet es va anar completant mitjançant l’addició d’elements que el seu autor va anar construint amb retalls de la seva pròpia experiència. El conjunt, adobat amb tòpics i motius narratius procedents d’un seguit de pel·lícules de sèrie B, acabaria configurant una gran pel·lícula. La fusió de records i motius narratius es realitza, en aquest cas, mitjançant una juxtaposició d’elements temàtics que gairebé mai acaben ajustant a la trama. Juntament amb aquesta curiosa amalgama d’experiència personal i savoir faire professional del director, les referències a alguns clàssics del cinema (Buñuel, Tati, Bergman, Fellini, etc...) i el seu personal i característic estil conformen aquest paradigma cinematogràfic, on la imatge val molt més que la paraula i llur significat es construeix a partir de la impossibilitat de separar els seus diferents nivells de sentit. El resultat és un hipergènere que sembla incloure i justificar (gairebé) tot allò que ha anat passant a les pel·lícules americanes dels darrers deu anys. Les referències a la biografia personal del director són molt nombroses. Les primeres imatges del film s’assemblen als cromos multicolors del pintor sentimental Norman Rockwell, però estan inspirades –segons Lynch en un llibre anomenat Good times on our street, una mena de faula sobre la happy Amèrica, que al director li semblava llavors el Paradís, perquè, igual que a molts altres nens americans, Lynch pensava que el paradís era exactament el carrer on vivia.

La planta de tulipes que adorna l’accés a Lynchtown prové, tanmateix, d’un món remot i ben poc familiar com el de Dune, perquè Lynchtown és principalment la suma de tots els films de David Lynch. L’escena on Dorothy, nua i colpejada, apareix a la porta de la casa de Jeffrey replicaria una escena real que Lynch i el seu germà van presenciar un cop, quan caminaven pels boscos de Boise (Idaho)(Woods, Paul. Weirdsville USA. The Obsessive Universe of David Lynch). El personatge de Frank Booth –per alguns el més aconseguit de tot el filmés en paraules del director, un dels tants estereotips que poblen els infinits Lumbertons nordamericans o la tan ben assortida galeria de dolents de Hollywood, mentre que el nom de Dorothy i les seves sabates vermelles de taló (que Lula portaria en el següent film de Lynch) procedien de The Wizard of Oz (Victor Fleming, 1938), un dels més potents mites de la cultura de masses nordamericana, que el director introdueix mitjançant referències indirectes a Blue Velvet per convertir-ho, successivament, en un dels elements més importants de l’imaginari de Wild at Heart (David Lynch, 1990). Les comèdies familiars estil Capra, d’on podria haver sortit la família, Beaumont, els efectes expressionistes i el voyeurisme de Psycho (Alfred Hitchcock, 1961), film al què es remet en bona part de les escenes ambientades a l’apartament de Dorothy, i els escarabats de L’Âge d’or (Luis Buñuel, 1930), transformats en enormes insectes pel pla al microscopi de Blue Velvet, constitueixen alguns exemples de les nombroses i heterogènies referències sobre les quals s’asseu la trama.

 

Lacalle, Charo. Terciopelo azul = Blue Velvet: David Lynch. Barcelona [etc.]: Paidós, 1998.

 

 

La critica diu

 

- Badalamenti, Angelo. Blue Velvet (CD). North Hollywood, California: Varèse Sarabande, cop. 1986.

- Berry, Betsy. Forever, in my dreams: Generic conventions and the subversive imagination in Blue velvet. “Literature/Film Quarterly”, vol. 16, núm. 2 (Apr. 1988), pàg. 82-90.

- Bienvenido a Lynchtown. En Chion, Michel. David Lynch. Barcelona: Paidós, 2003. Pàg. 77-122.

- Blue Velvet, Terciopelo Azul. En Ortiz de Zárate, Amaya. Retazos de un sueño: a propósito de David Lynch. Valladolid: Castilla, DL 2011. Pàg. 81-194.

- Blue velvet. En Alexander, John. The Films of David Lynch. London: Letts, 1993. Pàg. 91-110.

- Blue velvet. En Hispano, Andrés. David Lynch: claroscuro americano. [Barcelona]: Glénat, 1998. Pàg. 129-164.

- Bouzereau, Laurent ; Jaehne, Karen. Blue velvet. “Cineaste”, vol. 15, núm. 3 (1987), pàg. 38-41.

- Brenna, Stefano. A letto con David: sogno e incubo nel cinema di Lynch. Milano: BookTime, 2012.

- Cabello, Gabriel. La Vida sin nombre: la lógica del espectáculo según David Lynch. Madrid: Biblioteca Nueva, cop. 2005.

- Casas, Quim. Terciopelo azul ; Río Bravo. Barcelona: Dirigido, cop. 1995.

- Catanea, Ofelia. Velluto blu. En David Lynch. Paolo Bertetto (ed.). Venezia: Marsilio, cop. 2008. Pàg. 50-69.

- Chion, Michel. Ce que couve l'immortalité des plantes. “Cahiers du Cinéma”, núm. 391 (janv. 1987), pàg. 22-24.

- Chute, David. Out to Lynch. “Film Comment”, vol. 22, núm. 5  (Sept.-Oct. 1986), pàg. 32-35.

- Copenhafer, David. Mourning and music in Blue velvet. “Camera Obscura”, vol. 23, núm. 69 (2008), pàg. 136-157.

- Corliss, Richard. Our town. “Film Comment”, vol. 22, núm. 6 (Nov.-Dec. 1986), pàg. 9-13,16-17.

- Coughlin, Paul. Blue velvet: postmodern parody and the subversion of conservative frameworks. “Literature/Film Quarterly”, vol. 31, núm. 4 (2003), pàg. 304-311.

- Critical theory and cruel jokes: principles of ethics and pleasure and the reception of Blue Velvet. En Skakov, Nariman. Authorship and the films of David Lynch: aesthetic receptions in contemporary Hollywood. London ; New York : I.B. Tauris, 2012. Pàg. 64-83.

- Un Cuento perverso. En Payán, Miguel Juan. David Lynch. Madrid: JC, 1991. Pàg. 77-88.

- David Lynch por David Lynch. Chris Rodley (ed.). Barcelona: Alba, 1998.

- Drazin, Charles. Charles Drazin on Blue velvet. London: Bloomsbury, 1998.

- The Horrors of life’s hidden mysteries: Blue Velvet. En The Philosophy of David Lynch. William J. Devlin ; Shai Biderman (ed.). Kentucky: University Press of Kentucky, cop. 2011. Pàg. 45-60.

- Hume, Kiel. Politicizing Lynch/Lynching politics: reification in Blue velvet and Wild at heart. “Quarterly Review of Film and Video”, vol. 27, núm. 3 (2010), pàg. 219-228.

- Lacalle, Charo. Terciopelo azul = Blue Velvet: David Lynch. Barcelona [etc.]: Paidós, 1998.  

- Latorre, José María. Una Pesadilla con fondo de música. “Dirigido por”, núm. 141 (nov. 1986), pàg. 48-51.

- Magid, Ron. Blue velvet - small town horror tale. “American Cinematographer”, vol. 67, núm. 11 (Nov. 1986), pàg. 60-64,66,70,72,74.

- Molina Foix, Vicente. Terciopelo azul. “Fotogramas”, núm. 1725 (dic. 1986), pàg. 10.

- Murder on the Orient Express, Blue Velvet and the unofficial-detective film. En Leitch, Thomas. Crime films. Cambridge: Cambridge University Press, 2002. Pàg. 170-191.

- Night town, 1984-1986. En Olson, Greg. David Lynch: beautiful dark. Lanham [etc.]: Scarecrow, 2008. Pàg. 203-248.

- Niogret, Hubert. Blue velvet. Le Passage. “Positif”, núm. 313 (mars 1987), pàg. 73-74.

- Pellow, C.K. Blue velvet once more. “Literature/Film Quarterly”, vol. 18, núm. 3 (July 1990), pàg. 173-178.

- Plaza, Francisco. Terciopelo azul: un mundo extraño. Valencia: Midons, 1997.

- Re, Erica. La Vita come avventura. “Filmcritica”, vol. 60, núm. 607 (sett. 2010), pàg. 341-348.

- Schrader, Paul. Blue velvet (David Lynch). En Feux croisés: le cinéma américain vu par ses auteurs: 1946-1997. Bill Krohn (ed.). Lyon: Institut Lumière ; Arles: Actes Sud, cop. 1997. Pàg. 267-276.

- Stern, Lesley. The Oblivious transfer: analyzing "Blue velvet". “Camera Obscura”, núm. 30 (May 1993), pàg. 76-91.

- Terciopelo azul (Blue Velvet)(DVD). Madrid : Twentieth Century Fox Home Entertainment, cop. 2004.

- Terciopelo azul. En Casas, Quim. David Lynch. Madrid: Cátedra, 2007. Pàg. 189-209.

- Terciopelo azul. En Tejero, Juan. Cult movies: las películas de nuestra vida. Madrid: Bookland, cop. 2012. Pàg. 451-454.

- Wild about Lynch: beyond Blue Velvet. En Denzin, Norman K. Images of postmodern society: social theory and contemporary cinema. London [etc.]: Sage Publications, 1991. Pàg. 65-81.

- Zimmer, Jacques ; Simpson, Marie-Jo. David Lynch. Blue velvet. “Revue du Cinéma”. Núm. 424 (févr. 1987), pàg. 18-29.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema