Jarmusch, Lynch i Schrader. tres cineastes transcendentals

Cicles
Jarmusch, Lynch i Schrader
tres cineastes transcendentals
pdf

Lost Highway

Carretera perdida
  • Direcció: David Lynch
  • Guió: David Lynch i Barry Gifford
  • Música: Angelo Badalamenti
  • Fotografia: Peter Deming
  • Interpretació: Bill Pullman, Patricia Arquette, Balthazar Getty, Robert Blake, Natasha Gregson Wagner, Jack Nance, Richard Pryor, Gary Busey
  • Producció: Estats Units
  • Any: 1997

 

Segons Lynch, l’espurna d’on va néixer la pel·ícula Lost Highway, primer llargmetratge després de Twin Peaks: Fire Walk with Me (David Lynch, 1992), procedeix del seu mateix títol, extret d’un llibre de Barry Gifford, a qui li va proposar que escrivís la pel·lícula amb ell.

La carretera del títol està present en els crèdits inicials i en les darreres imatges: és una imatge senzilla d’aquesta cinta espai-temporal que s’enrotlla perpètuament sobre ella mateixa com una cinta de Moebius i que el cinema, més que cap altre art anterior, és apte per representar. Superbs crèdits, per altra banda –admirablement adaptats a la cançó de David Bowie I’m deranged, i a la seva pulsació frenètica i desajustada- filmats des d’un cotxe que volta per la nit a tomba oberta, amb la línia groga que debana sota les seves rodes.

David Lynch comentava que li agrada treballar –amb associació d’idees, sense racionalitzar- amb Barry Gifford, perquè és un escriptor més aviat dispers, el que li dóna molt d’espai al director. Rellegint la novel·la de Gifford Wild at Heart, un se sorprèn, efectivament, en comprovar que vigila, fins i tot quan escriu abundants diàlegs, que hi hagi en ells un misteri, un forat. Un dels procediments d’escriptura que utilitza és, contràriament a molts escriptors, no donar mai indicacions sobre la manera com el diàleg dels seus herois és vocalitzat i pronunciat per ells: res de “gemeix” o “rugeix”, res de “amb veu clara” o”amb una lleugera ironia”, etc...

Diferents cops a Lost Highway un se sorprèn a causa del caràcter obert, ambigu o indecís dels diàlegs, que li permeten al realitzador afegir, mitjançant un lleuger desfasament, una ambigüitat suplementària. Així, al principi, Renee Madison li diu al seu marit que es quedarà a casa per llegir. “”Llegir què?”, replica Fred, i ella no respon. És absolutament impossible en sentir el diàleg saber què sobreentén ell, i la manera com Lynch s’ho fa dir a Bill Pullman afegeix un to fosc que no és el sobreentès habitual, que no exactament res...

 

 

Es va escriure una primera versió de Lost Highway per a Ciby 2000 però, segons Lynch, van trigar massa temps a donar la seva aprovació. Lynch conservava el final cut, com feia sempre des de Dune (David Lynch, 1984), però això implicava un salari menys elevat i un pressupost més ajustat.
La idea decisiva va arribar al cap de Lynch la darrera nit del rodatge de Twin Peaks: Fire Walk with Me. El guió va prendre aleshores una nova direcció. Era la idea d’una parella que viu a una casa i els hi arriba per correu una cinta de vídeo. Quan la miren, és la façana de casa seva.

Una altra font va ser una escena explicada per Lynch com viscuda per ell mateix: es desperta un matí, sent com sona l’intèrfon i sent la veu d’un home que l’anomena Dave: “Jo dic sí! I l’home diu “Dick Laurant (amb a) ha mort”. Aleshores li dic “Què?” i ningú torna a contestar. No podia veure l’entrada de casa, a no ser que anés a l’altra punta per mirar pel finestral i allà no hi havia ningú. I no sé qui és Dick Laurant (...) Juro que és una història autèntica” afegia Lynch sense fer cap al·lusió al fet que el nom, real o imaginat, té les mateixes inicials que el seu. En l’estar escrita directament per la pantalla, Lost Highway difícilment pot ser explicada d’una altra manera que com es desenvolupa, és a dir, sense racionalitzar-la.

Després dels crèdits comentats anteriorment, veiem un home (Bill Pullman, excel·lent en la seva sobrietat) a casa seva, mal afaitat, de matinada. Sona l’intèrfon i una veu d’home pronuncia la frase fatídica. L’interior és un disseny minimalista, subratllat pels enquadraments i la pantalla scope. Assenyalem que Lynch torna al seu format preferit, abandonat a Twin Peaks: Fire Walk with Me en benefici de l’1,85 estàndard. La bellesa dels enquadraments i l’ús magistral de l’horitzontalitat a Lost Highway fan d’aquesta potser la pel•lícula visualment més enlluernadora de Lynch.

Una miqueta més tard, l’home es prepara per sortir; du un saxo. La seva dona, Renee, una morena en camisa de dormir, li diu que no l’acompanyarà al club, que es quedarà a casa. Interpretada per Patricia Arquette, és l’arquetip de la housewife lynchiana. Entre Fred i Renee hi ha quelcom tens...

Chion, Michel. David Lynch. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2003.
 

Bibliografia

 

- Beckman, Frida. From irony to narrative crisis: reconsidering the femme fatale in the films of David Lynch. “Cinema Journal”, vol. 52, núm. 1 (Fall 2012), pàg. 25-44.

- Cabello, Gabriel. La Vida sin nombre: la lógica del espectáculo según David Lynch. Madrid: Biblioteca Nueva, cop. 2005

- Carretera perdida (Lost Highway)(BR). Madrid: Avalon, cop. 2011.

- Celeste, Reni. Lost highway: unveiling cinema's yellow brick road. “CineAction”, núm. 43 (July 1997), pàg. 32-39.

- Cognet, Christophe. Visages du hors-champ. “Vertigo”, núm. 24 (oct. 2003), pàg. 65-67.

- Deschamps, Youri. Lynchcockien. “CinémAction”, núm. 124 (mai 2007), pàg. 204-210.

- Ethis, Emmanuel. Le temps du spectateur. “Cahiers du Cinéma”, núm. 592 (juil.-août 2004), pàg. 88-90.

- Ferrari, Jean-Christophe. Une femme disparaît: de l'effacement de l'objet du désir dans quelques films contemporains. “Positif”, núm. 521-522 (juil.-août 2004), pàg. 9-10.

- Grünberg, Serge ; Krohn, Bill ; Strauss, Frédéric. Lynch aux trousses. “Cahiers du Cinéma”, núm. 509 (janv. 1997), pàg. 22-31.

- Jousse, Thierry. Lost highway, l'isolation sensorielle selon Lynch. “Cahiers du Cinéma”, núm. 511 (mars 1997), pàg. 57-59.

- Lynch, David ; Gifford, Barry. Lost highway. London ; New York: Faber and Faber, 1997.

- Lyons, Donald. La-La limbo. “Film Comment”, vol. 33, núm. 1 (Jan.-Feb. 1997), pàg. 2-4.

- McGowan, Todd. Finding ourselves on a Lost highway: David Lynch's lesson in fantasy. “Cinema Journal”, vol. 39, núm. 2 (Winter 2000), pàg. 51-73.

- O'Connor, Tom. The pitfalls of media 'representations': David Lynch's Lost highway. “Journal of Film and Video”, vol. 57, núm. 3 (Fall 2005), pàg. 14-30.

- Ortiz de Zárate, Amaya. Retazos de un sueño: a propósito de David Lynch. Valladolid: Castilla, DL 2011.

- Pizzello, Stephen. Highway to Hell. “American Cinematographer”, vol. 78, núm. 3 (Mar. 1997), pàg. 34-42.

- Rhodes, Eric Bryant. Lost highway. “Film Quarterly”, vol. 51, núm. 3 (Spring 1998), pàg. 57-61.

- Roches, Marie-Baptiste. Marilyn Manson dans "Lost Highway" shock-rock star pour clichés hardcore. “Positif”, núm. 490 (déc. 2001), pàg. 96-98.

- Rodley, Chris. David Lynch. Mr Contradiction. “Sight & Sound”, vol. 6, núm. 7 (July 1996), pàg. 6-10.

- Romao, Tico. Beyond the threshold of legibility: the Lynchian aesthetic, characterisation and Lost highway. “Film Studies”, núm. 3 (Spring 2002), pàg. 59-72.

- Rouyer, Philippe ; Henry, Michael. David Lynch. “Positif”, núm. 431 (janv. 1997), pàg. 4-13.

- Szendy, Peter ; Fujita, Jun. À deux voies: le fantôme de l'autoroute et sa bande. “Vertigo”, núm. 27 (mars 2005), pàg. 62-71.

- Turrini, Davide. Pluralis personae. “Segnocinema”, vol. 25, núm. 133 (magg.-iugno 2005), pàg. 32-33.

- Vass, Michael. Cinematic meaning in the work of David Lynch: revisiting Twin Peaks: Fire walk with me, Lost highway, and Mulholland Drive. “CineAction”, núm. 67 (sept. 2005), pàg. 12-23.

- Weinrichter, Antonio. Cabezas cambiadas. “Dirigido por”, núm. 257 (feb. 1999), pàg. 36-39.

- Zizek, Slavoj. The Art of the ridiculous sublime: on David Lynch's Lost Highway. Seattle: Walter Chapin Center for the Humanities. University of Washington, cop. 2000.

 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema