Jean Epstein. el cinema o embalsamar el moviment

Cicles
Jean Epstein
el cinema o embalsamar el moviment
pdf

Coeur fidèle

Cor fidel
  • Direcció: Jean Epstein
  • Guió: Jean Epstein i Marie Epstein
  • Fotografia: Léon Donnot, Paul Guichard iHenri Stuckert
  • Interpretació: Léon Mathot, Gina Manès, Edmond Van Daële, Claude Benedict, Madame Maufroy, Marie Epstein
  • Producció: França
  • Any: 1923

 

Presentació de Coeur Fidèle a càrrec de Jean Epstein l’any 1924 a l’Association des étudiants de Montpellier.

Vull dir moltes coses, i no sé per on començar. I com que no hi ha gaire temps, tractaré de no perdre cap moment per arribar a allò que tinc al cor. Coeur fidèle és el meu títol preferit. En qualsevol altre art una dissertació com aquesta voldria dir alguna cosa. En literatura, si un escriptor diu: aquest és el meu llibre preferit, significa que l’autor ha de ser jutjat per la seva obra preferida. No passa el mateix amb el cinema. Encara que Coeur fidèle està entre els meu films preferits, no em podeu jutjar definitivament només per ell. No em podeu jutjar del que pugui fer, només podeu jutjar o més aviat prejutjar, allò que faci un dia que tingui tots els mitjans disponibles.

Segurament penseu que un director de cinema és un personatge molt independent, a disposició de qui ha posat -no sense control de comptabilitat, sinó sense cap control moral- una quantitat de diners considerable, un espai de temps infinit, perquè pugui amb tota tranquil·litat fer una pel·lícula segons la seva millor idea possible. Desgraciadament, en realitat, no és així.

Diners, ningú és tan infantil per creure que disposem fàcilment de crèdits il·limitats. Temps, vaig escriure el guió de Coeur Fidèle en una nit de sis de la tarda a vuit del matí, fet que no us recomano. Em seria molt difícil explicar-vos tots els contratemps que nosaltres, els directors, preocupats de la qualitat moral de la nostra producció, patim. Tot es fa a base de sort, de constància, de paciència, d’astúcia, d’obstinació i només amb uns quants d’aquests elements ja podríem teixir completament els nostres films.

 

 

És pel que us demano que creieu que Coeur fidèle no és encara el film on jo he pogut realitzar totes les meves idees, totes les meves esperances, tota la meva fe cinematogràfica. Si voleu podeu dir que és el menys dolent dels meus films. Alguns diaris m’han criticat el meu guió. No és més que un melodrama. És un melodrama que he fet així intencionadament, i m’he servit amb la més freda i conscient de les premeditacions de tots els trucs del melodrama popular. He fet un melodrama per dues raons.

Primer, per guanyar la confiança de tots aquells tan nombrosos que creuen erròniament que només el més baix melodrama pot interessar al públic. Tinc la necessitat d’afegir -en veu baixa- que si jo em volia guanyar aquesta confiança era per trair-la a favor d’un interès superior. Ja que si parles a aquesta gent de guions originals ells arronsen les espatlles, però títols com Maudite et Chérie, Le Soir du crime els sedueixen sempre. Vet aquí el perquè Coeur fidèle s’anomena així.

La segona raó és que tenia l’ambició de concebre un melodrama despullat de tots els artificis que normalment té el gènere, sobri i simple, que l’aproparia a un gènere noble, per excel·lència, com és la tragèdia. I, de fet, a força de banalitat intencionada, estudiada i concentrada, he fet una pel·lícula força estranya que només té de melodrama l’aparença.

El darrer cop que vaig parlar amb el poeta Canudo, pocs dies abans de morir, i que vam organitzar junts les sessions del Salon d’Automne, ell volia classificar els meus films per gèneres i segons ell Coeur fidèle pertanyia al realisme. Des d’aleshores he sentit repetir aquest error alguns cops: Coeur fidèle és un film realista. No, no puc admetre-ho. Si jo hagués de determinar el seu gènere, dubtaria entre el romanticisme i el simbolisme i necessitaria força temps per decidir-me.

No us explicaré el guió del film que veureu aquest vespre; suposo que preferiu la sorpresa de l'inèdit. Però si que us vull dir que aquest melodrama és tan simbòlic que la dona podria no haver-se anomenat Marie sinó tan sols  “la dona”.

Petit-Paul és la força malvada de l’home: el desig brutal; humà i animal, ebri i apassionat com Dionís. Jean és l’amor pur i noble, la força moral, superior a la força bruta, d’una serenitat olímpica. I amb això hi ha prou per explicar-vos perquè al final de la pel·lícula, Jean no batussa Petit-Paul amb els seus punys. Aquesta pallissa que els distribuïdors de Londres em reclamaven hagués estat un final massa americà. Vaig preferir fer un final més llatí. Petit-Paul cau indirectament colpejat, mort pel resplendor moral de Jean. I aquesta victòria del bé sobre el mal no té per a mi justament el sentit que és una victòria obtinguda per mitjans morals. En quant a simbolisme, la pel·lícula n’està plena. Els cavallets, la fira no poden ser la imatge de la vida i si, al final del drama, veieu en Jean i la Marie tornar a la sorollosa festa, aquest episodi no té per a mi més que un sentit, el d’un retorn a la vida.

 

 

Epstein, Jean. Écrits sur le cinéma: 1921-1953. Paris: Seghers, [1974-1975].

 

Bibliografia

 

- Coeur fidèle (DVD/BluRay). [London]: Eureka Entertainment, cop. 2011.

- Coeur fidèle, un melodramma d’avanguardia”. En Vichi, Laura. Jean Epstein. Milano: Il castoro, 2002. Pàg. 55-64.

- Jean Epstein. Pierre Leprohon (ed.). Paris: Seghers, 1964.

- Jean Epstein: critical essays and new translations [en línia]. Sarah Keller, Jason N. Paul (ed.). Amsterdam: Amsterdam University Press, 2012. [consulta: 19 de febrer de 2015]. Disponible a <www.oapen.org/download?type=document&docid=413034>

- Langlois, Henri. Jean Epstein. “Cahiers du cinéma”, núm. 24 (juin 1953), pàg. 8-31.

- Mirbel, Jean de. Coeur fidèle. “Cinémagazine”, núm. 40 (5 oct. 1923), pàg. 27-28.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema