Joc de miralls. o genètica compartida

Cicles
Joc de miralls
o genètica compartida
pdf

Le fils

El hijo
  • Direcció: Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne
  • Guió: Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne
  • Fotografia: Alain Marcoen
  • Interpretació: Olivier Gourmet, Morgan Marinne, Isabella Soupart, Rémy Renaud, Nassim Hassaïni, Kevin Leroy, Félicien Pitsaer, Annette Closset, Fabian Marnette
  • Producció: Bèlgica
  • Any: 2002

La critica diu

 

Els germans Luc i Jean-Pierre Dardenne van portar a terme a Rosetta (1999) un curós procés de depuració del seu dispositiu ficcional: la càmera a l’esquena dels operadors seguint sense esglai el moviment de la protagonista. Aquesta càmera que a La promesse (1996) dibuixava una impactant crònica social, es va transformar a Rosetta en una càmera personatge situada al clatell d’una actriu amb la que jugava a fet-i-amagar i mostrava les seves tensions fins aconseguir establir un fort sentiment de fisicitat, gairebé impúdica, respecte al seu cos. La història de la depredadora furtiva Rosetta es convertia en una despietada faula moral sobre l’absència de moral a la nostra societat laica, una faula filmada a partir de l’obsessió de crear un contacte físic cap a un cos fugisser. Rosetta acabava transformant-se en una mena de versió laica de Mouchette (Robert Bresson, 1967), on els cineastes acabaven trobant i solidificant les bases d’un estil, d’una potent forma de mirar un món neuròtic en estat permanent de tensió.

 

 

Le fils és sobretot una altra volta de clau en el treball de depuració del dispositiu fílmic utilitzat a Rosetta, semblant a la volta de clau que va fer Bresson a Une femme douce (1969) respecte les conquestes dutes a terme a Mouchette. Le fils es presenta sota la forma d’un duel –de mirades i cossos- on les dues úniques opcions possibles són la revenja o el perdó. Tant el duel com la seva resolució fílmica pretenen dur allò concret –aquesta fisicitat que sobrepassa els límits del naturalisme a Rosetta- cap al territori de l’abstracte, tot utilitzant com principal vehicle la depuració formal i simbòlica.

La càmera dels germans Dardenne decideix seguir a Le fils el cos d’Olivier –fantàstic Olivier Gourmet-, un home fort, hàbil i solitari. Un ésser que no para de moure’s, llur activitat frenètica no li permet descansar però que el sumeix en un estat continu d’insatisfacció. Darrera dels seus atributs aparents, Olivier sembla amagar una estranya fragilitat, com si el seu cos fos dipositari d’una ferida interna que frenarà la seva agitació i condicionarà la seva feina, la seva respiració i fins i tot el seu propi equilibri vital. No és cap casualitat que aquest home fort utilitzi un cinturó especial que actua com una pròtesi ortopèdica que li protegeix la cintura i que posa en evidència el cansament del seu cos ferit. Per altra banda, aquest ésser que basa part de la seva activitat en l’acció de veure, ha de cobrir el seu rostre amb unes ulleres d’alta graduació. La càmera dels Dardenne se situa al clatell d’Olivier i no para de seguir els seus moviments, d’intentar capturar les seves mirades, mentre el so directe ens marca el ritme de la seva respiració.

 

 

L’austeritat amb la que és filmada la monòtona vida d’aquest personatge acaba desvetllant-nos un misteri quan observem com darrera de la seva fusteria i del seu cos flagel•lat no s¡amaga únicament una realitat despullada de tot artifici, ja que el seu món sembla buscar una correspondència estètica d’una determinada imatgeria de caràcter cristià. Els llocs pels que transita Olivier són espais sense gràcia, paisatges urbans transfigurats per la banalitat, tanmateix la fusta sembla remetre cap al misteri i atorga al personatge una estranya dimensió evangèlica: les taules que no deixa de transportar remeten cap al seu calvari, cap a una incerta voluntat de redempció. Le fils acabarà adquirint l’aparença d’un duel místic on la mística acaba donant pas a una perfecta lliçó moral de caràcter laic. És com si per afirmar, en imatges, el discurs laic de l’existència resultés inevitable partir d’una iconografia religiosa, perquè en els seus orígens, les imatges no eren més que una porta de suggestió cap a una certa idea de transcendència.

 

Quintana, Àngel. Duelo y redención. “Dirigido por”, núm. 318 (dic. 2002), pàg. 32-33.
 

Bibliografia

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

  • Audé, Françoise. Le fils: quatre mètres onze d'estime. “Positif”, núm. 500 (oct. 2002), pàg. 222-223.
  • Chauvin, Jean-Sébastien. Métaphysique chimie. “Cahiers du Cinéma”, núm. 572 (oct. 2002), pàg. 80-81.
  • Chiesi, Roberto. Il figlio. “Segnocinema”, vol. 23, núm. 119 (genn.-febbr. 2003), pàg. 54-56.
  • Dardenne, Luc. Detrás de nuestras imágenes (1991-2005) ; seguido de El Hijo y El Niño de Jean-Pierre y Luc Dardenne. Madrid: Plot, 2006.
  • James, Nick. Murder in mind. “Sight & Sound”, vol. 13, núm. 4 (Apr. 2003), pàg. 24-26.
  • Kelly, Richard. The son. “Sight & Sound”, vol. 13, núm. 3 (Mar. 2003), pàg. 55.
  • Larcher, Jérôme. Question de distance. “Cahiers du Cinéma”, núm. 569 (juin 2002), pàg. 40.
  • Lopate, Phillip. Movie of the moment: The son. “Film Comment”, vol. 39, núm. 2 (Mar.-Apr. 2003), pàg. 22-25.
  • Quintana, Àngel. Duelo y redención. “Dirigido por”, núm. 318 (dic. 2002), pàg. 32-33.
  • Romney, Jonathan. Weight of water. “Sight & Sound”, vol. 16, núm. 4 (Apr. 2006), pàg. 20-23.
  • Russo, Eduardo A. Por qué "Le fils". “El Amante Cine”, vol. 12, núm. 138 (oct. 2003), pàg. 35.
  • The Son. En Mai, Joseph. Jean-Pierre and Luc Dardenne. Urbana ; Chicago ; Springfield: University of Illinois Press, cop. 2011. Pàg. 82-101.
  • Tassi, Fabrizio. Thriller etico per camera a mano. “Cineforum”, vol. 42, núm. 420 (dic. 2002), pàg. 24-27.
  • West, Dennis ; West, Joan M. Taking the measure of human relationships: an interview with Jean-Pierre Dardenne and Luc Dardenne. “Cineaste”, vol. 28, núm. 3 (Summer 2003), pàg, 14-17.