La cristal·lització d'un mite.

Aula de cinema
La cristal·lització d'un mite
pdf

 

Per sobre de cap consideració, Charles Chaplin va ser el creador d’un personatge universal, el cèlebre rodamón on va saber reflectir les grandeses i misèries de la naturalesa humana. La seva vestimenta, definitivament establerta l’any 1915 –quan l’aparició de nombrosos imitadors li van impedir volta enrere-, constava de barret, grans sabates, ajustada jaqueta i un petit bastó que retraten a un jove burgés, emprenedor i elegant; no obstant, l’estat d’aquesta indumentària, gastada i deteriorada, delata alhora una misèria que aquesta contradicció encara fa més patètica. Indiferent davant d’aquest desavantatge i qualsevol contratemps addicional que se li presenti, el rodamón insisteix, tanmateix, en ocupar un lloc en un món al que creu tenir dret però, a la pràctica , l’exclou sistemàticament. Des d’aquesta perspectiva, aspira a trobar feina –sovint, li basta amb sobreviure- a divertir-se en locals on mai ha estat convidat, a seduir a la dona que sobtadament considera l’amor de la seva vida –encara que sigui l’esposa d’un altre home- i, fins i tot, a formar una família. La realitat, en canvi, és molt diferent: ocasional pròfug de la justícia, evita sistemàticament trobar-se amb els representants de l’ordre i, a vegades, es veu obligat a usurpar personalitats alienes. No sempre, tanmateix, és una víctima innocent: sorgit d’ambients que no li han permès educar els seus modals ni contemplar unes mínimes normes higièniques, les lliçons apreses a una escola de la vida basada en la lluita per la supervivència justifiquen el seu caràcter agressiu, cruel i fins i tot sàdic amb tots aquells que es creuen al seu camí, especialment si són rics però fins i tot si són tan miserables com ell. Misogin incorregible, sap ser tendre quan es troba davant dels veritables desvalguts –com l’orfe de The Kid (1921) o la noia cega de City Lights (1931)- però és sistemàticament insolidari amb els de la seva pròpia classe i crític amb qualsevol forma de massificació. Individualista i anàrquic, el rodamón no dubta en dinamitar el món on poc abans pretenia integrar-se: sentint-se refusat, el destrueix per partir, habitualment sol, en busca de noves aventures.

 

 

Chaplin va desenvolupar el personatge de l’inconfusible bigotet des de les seves primeres aparicions a la pantalla en 1914, fins a l’humil barber jueu de The Great Dictator (1940). Malgrat a que aquest film es realitzà en 1940, no resulta exagerat afirmar que va ser la irrupció del sonor qui havia sentenciat a mort al rodamón, ja que les reticències del cineasta cap a l’aparició d’aquesta nova tècnica estaven essencialment destinades a preservar la naturalesa del seu personatge. Aquest havia nascut com hereu de la pantomima teatral i es va acomodar fàcilment a les característiques del cinema mut. En canvi, va refusar sistemàticament la paraula com quelcom que no només no necessitava sinó que fins i tot li molestava: la va ignorar a City Lights (1931), la va incorporar mitjançant d’un nou llenguatge improvisat per la cançó de Modern Times (1936) i es va aprofitar d’ella per permetre que el barber jueu de The Great Dictator (1940) canviés el sentit ideològic del discurs del tirà.

Només amb el recurs dels gestos i de la mímica, Charlot va ser capaç d’explicar el món encara que, com va assenyalar Víctor Erice amb gran pertinença, la seva exclusió del so no és tan radical com pugui semblar-ho a primera vista des del moment que “City Lights (1931) no és del tot una pel·lícula muda. I no només perquè incorpora una partitura musical, una banda d’efectes, sinó perquè en ella el sonor sembla enunciat, implicat a la imatge, còmplice d’algunes de les fites més genuïnes. Només cal recordar el malentès en el que reposa tot l’argument està expressat mitjançant un so –el de la porta, que s’obre i es tanca, d’un cotxe- que no sentim”. Sigui com sigui, el seu llenguatge és universal i inclou no només accions quotidianes sinó vehicula conceptes i sensacions en un ventall de registres que abraça des de la comèdia fins al drama a través d’un equilibri perpètuament inestable. Com va escriure Elie Faure “ara salta sobre un peu, ara sobre l’altre –aquells peus tan tristos i absurds- i representa d’aquesta manera els dos pols del pensament: un anomenat consciència i l’altre desig. Saltant d’un peu a un altre, busca l’equilibri de l’esperit i, després de trobar-lo per un instant, el perd immediatament després”.

Heroi inicialment tràgic –des del moment que aspira vanament a desprendre’s de la misèria per obtenir la felicitat-, el rodamón provoca simultàniament el riure gràcies a una visió caricaturesca i satírica de la realitat. Ell mateix va reconèixer “resulta paradoxal constatar que aquesta màscara tràgica ha provocat més rialles que cap altra figura de la pantalla i de l’escena. Això demostra que la rialla és molt a prop de les llàgrimes, a recíprocament”.

 

Riambau, Esteve. Charles Chaplin. Madrid: Cátedra, 2000.

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema